Segona part de l’entrevista a l’historiador Josep Màrius Climent, que recentment ha publicat El treball esclau durant el franquisme. La Vall d’Albaida (1938-1947), editat per la Universitat de València, on aborda els Batallons de Treball producte de la repressió franquista. Climent, professor d’Educació Secundària ha obtingut beques de la Universitat i la Conselleria de Cultura per la catalogació i la classificació d’arxius.
Què opineu de la Llei de Memòria Històrica aprovada el 2007?
Continua excloent milers de lluitadors, marginant les famílies, multiplicant el dolor pel no reconeixement i la no restitució personal ni social dels represaliats, amagant la memòria de milers de víctimes, escampant els seus efectes perversos a través de les generacions que han heretat el trauma que van patir pares i avis a causa de la repressió.
No es pot acusar de res a ningú atenent a unes lleis damnistia que lONU ha dit que atempten contra els drets humans, ja que els crims contra la humanitat són imprescriptibles.
Els valencians que van patir la repressió als camps de concentració i als batallons de treball forçat continuen exclosos de rescabalament. Se’ns aplica una legislació que només contempla reconeixement i indemnitzacions als qui patiren més de tres anys de presó.
Això redunda en el manteniment de la situació. S’exclouen centenars de milers de víctimes i les restes dels assassinats durant la guerra i la postguerra continuen oblidats en foses comunes. També que les restes d’altres milers continuen segrestats al Valle de los Caídos, on foren portats sense consultar les seues famílies i on es mantenen contra la seua voluntat. Hom continua rendint culte al seu botxí, el màxim responsable de la major tragèdia que hem viscut, en una tomba fastuosa que se sosté amb fons públics.
Què en pensa la població en general?
El 2008, una enquesta del CIS indicava que, més del 50% de la població, pensava que el franquisme havia tingut coses bones i dolentes. En els mitjans de comunicació es manté una interpretació que obvia sense vergonya les aportacions i conclusions historiogràfiques serioses sobre la República, la Guerra i el franquisme.
“S’exclouen centenars de milers de víctimes i les restes dels assassinats durant la guerra i la postguerra continuen oblidats en foses comunes.”
Per què la Guerra Civil i les seues conseqüències són un tema recurrent al nostre país?
Des de finals del segle XX, hi ha un major interès pel coneixement del nostre passat quant a la guerra i el franquisme. Hi han influït els estudis i les aportacions historiogràfiques, i també les socials i acadèmiques dels noranta i primers dos mil. Gràcies als testimoniatges directes de les víctimes de la repressió. També per l’eclosió d’entitats i associacions civils que duen endavant la reivindicació de coneixements, pas previ a la demanda de dignificació de les víctimes oblidades de la guerra i el franquisme. Consideren intolerable la situació d’anorreament i humiliació de les víctimes del franquisme per part d’una democràcia que no reconeix el paper dels lluitadors republicans contra el feixisme, ni el caràcter democràtic de la Segona República, ni el paper essencial dels activistes antifranquistes, durament perseguits i represaliats durant la dictadura.
Dissortadament, no s’han anul·lat els consells de guerra, per tot el territori hi ha fosses comunes per identificar, presons i edificis per significar i memorialitzar com a llocs de detenció, tortura i mort de centenars de milers de presos, obres públiques i privades bastides amb centenars de milers de presoners emprats com a mà d’obra captiva i esclavitzada.
Cada notícia d’una exhumació, cada llibre de memòries que es publica, cada article que explica la violència política o cada recerca que veu la llum i que aporta noves dades sobre el sistema repressiu franquista, és un acte de dignificació de les víctimes que posa en evidència la política de la desmemòria que continua mantenint els efectes perversos, fruit de les imposicions de la transició.
És dificultós investigar als centres on es conserven tots els arxius relacionats amb la Memòria Històrica?
En general, sí. La dispersió de les fonts documentals sobre la Guerra Civil i el primer franquisme és simptomàtica. No et neguen l’accés a la documentació si està catalogada, però els horaris de consulta, la manca de personal, les restriccions legals que contemplen alguns arxius militars o el segrest i la privatització (pagada amb fons públics) de part de la documentació (fonts retingudes en ministeris o en la Fundación Francisco Franco) no faciliten l’activitat investigadora. Fonts com la Causa General, s’haurien pogut digitalitzar i posar a disposició dels investigadors o del públic interessat.
Fer recerca en memòria històrica, sense un decidit suport institucional, com el que comença a haver-hi al País Valencià, és una tasca realment complicada per ser objectivament costosa. En la present recerca sobre les víctimes del treball forçat en una comarca, ha suposat la consulta de deu arxius militars i civils situats fora dels País Valencià. S’hi concentra el gruix de la documentació que no es pot trobar en els altres trenta-cinc locals, provincials i autonòmics que s’han hagut de revisar.
Com ha afectat la llarga estada del PP en el poder al País Valencià quant a Memòria Històrica?
Fomentant l’oblit i la destrucció de la memòria de les víctimes de la repressió durant la guerra i la dictadura. Emprant el fals dilema que parlar de la guerra i la repressió es “reobrir” ferides que mai no han quedat tancades. Volen així que tot quede com està.
No sols no hi va haver cap suport a la recerca, sinó que van derogar la moderadíssima Llei de Memòria Històrica de Rodríguez Zapatero en no dotar-la de pressupost.
L’ataquen i entrebanquen sempre que poden. Segons el PP, aconseguiran que ningú no vulga obrir més fossars i obliden pares i avis. Mireu el cas de Teófilo Alcorissa. La família no va poder recuperar les restes d’una fossa del cementiri de València fins que no arribà a la capital un nou govern.
L’hostilitat també es manifesta omplint de recursos els jutjats, com quan es trau el nom d’un franquista d’un carrer…
Un altre exemple és el PP al parlament extremeny. Vetaren el 2015 una declaració institucional de reconeixement de les 270 víctimes de les deportacions nazis d’aquella regió per la seua condició de «enemigos de Franco y de Hitler». La mateixa del PP al Parlament de Catalunya.
A València, ha costat anys d’insistència de l’oposició i sentències judicials perquè l’Ajuntament presidit per Rita Barberà accedís a retirar honors com la Medalla d’Or de la ciutat al general Franco, atorgada el 1942.
Ha estat una política de continuació de l’exclusió quant al reconeixement públic de la memòria de milers de víctimes. El 2007, per exemple, el cens oficial de la Conselleria de Justícia només en contemplava 46.
“[Durant l’estada del PP al poder] no sols no hi va haver cap suport a la recerca, sinó que van derogar la moderadíssima Llei de Memòria Històrica de Rodríguez Zapatero en no dotar-la de pressupost.”
Què deia el Reglament de Règim Interior (23 de desembre del 1938) aprovat per Franco sobre els Batallons de Treballadors?
“Los Batallones de Trabajadores tendrán como principales objetivos: La compensación de la carga originada por el sostenimiento de los prisioneros, la de contribuir a la reparación de los daños y destrozos perpetrados por las hordas marxistas y la de conseguir la corrección del prisionero”.
Què es buscava amb la creació dels Batallons de Treballadors (BBTT)?
Excloure i “reeducar” els “enemics” de la Nueva España a través del càstig que significava el treball forçat. En treien un profit econòmic i un de polític: la submissió dels combatents republicans al nou règim, a través de la seua “regeneració” pel treball.
Els militars rebels van sotmetre els presoners a un règim de treball que era obligatori i gratuït. Amb els trets propis de l’esclavitud era percebut per les víctimes. La situació de captivitat no oferia alternativa al presoner, que havia de treballar coaccionat per les armes. El tracte deshumanitzat a què van ser sotmesos, el menyspreu i la humiliació com a mètodes de sotmetiment. Era una altra forma d’exclusió: la classificació per destriar els addictes dels enemics seguia dividint la societat entre vencedors i vençuts. Impossibilitava la reconciliació durant la postguerra i comportà la destrucció de no poques famílies i comunitats rurals.
“Ningú no és culpable del que feren els seus avantpassats. Tanmateix, hem de tenir molt clar que, tant durant la guerra com la postguerra, hi hagué víctimes i perpetradors de la repressió que hem de conèixer i saber per què actuaren així.”
Com actuà el veïnat franquista?
Una comarca conformada per petits municipis on tots es coneixien, al sotrac de la guerra, va seguir l’impacte social de la repressió articulada a partir de les denúncies i la delació dels qui havien patit algun greuge durant la guerra o pensaven que era el seu deure assenyalar quins eren els enemics del nou règim.
La revisió de les quintes i l’expedient especial del 1940 donava l’oportunitat de “passar comptes” per causes polítiques. Malauradament, s’hi barrejaren qüestions allunyades de militàncies.
En la revisió de les quintes de la guerra, la classificació de cada mosso, atenent a la legislació franquista, depenia de la voluntat i la decisió dels nous poders locals que, en implicar les famílies, multiplicaven els efectes socials de la repressió. Les caixes de recluta rebien els informes polítics de les comissions locals, la classificació de les quals determinava si el mosso cridat novament a files realitzava el servei militar o se’n lliurava perquè tenia dret a pròrroga (afecte, indiferent) o quedava exclòs de la Nueva Espanya en ser assenyalat i estigmatitzat (ell i la família) com a enemic del règim (desafecte) i, en conseqüència, punit amb el treball forçós.
És a dir, una repressió estatal que en va propiciar una altra de social, articulada de baix a dalt, i que relaciona el franquisme amb altres processos de destrucció de la democràcia a l’Europa d’entreguerres, com ara la imposició del nazisme a Alemanya, que no s’explica sense una ampla i activa col·laboració ciutadana en la denúncia i la delació dels “enemics” del nou règim, que perdien els seus drets i eren retinguts en detenció preventiva i/o als camp de concentració. On rebien el càstig i la “reeducació” escaient, consistent en el seu sotmetiment a través de coaccions, amenaces, tortures i assassinats.
Ningú no és culpable ni ha de sentir-se’n del que feren els seus avantpassats. Tanmateix, hem de tenir molt clar que, tant durant la guerra com la postguerra, hi hagué víctimes i perpetradors de la repressió que hem de conèixer i saber per què actuaren així. És l’única forma que el passat “passe”. Mitjançant l’establiment fefaent dels fets històrics i el reconeixement del patiment de les víctimes. Amb l’objectiu ètic i polític d’assumir i superar un passat tan traumàtic i amb tantes implicacions socials que, per a tanta gent, encara hui, continua formant part del seu present.
Teniu dades fiables del nombre de presoners a mans del franquisme, de la violència sistemàtica exercida sobre ells, del treball forçós a què foren sotmesos i de l’existència de camps de concentració?
Els estudis han demostrat l’existència de vora 104 camps de concentració i 300 Batallons de Treballadors forçats durant la Guerra i fins al 1948. Quant al nombre de presoners, vora 150.000 foren sotmesos al treball forçat.
El meu darrer estudi, basat en les dades del Tribunal de Comptes i els informes anuals de la Inspección de Campos de Concentración entre el 1939 i 1942, augmenten la darrera xifra als 200.000.
Camps de Concentració i Batallons de Treballadors van ser creats i organitzats per l’exèrcit franquista la primavera del 1937. La regulació i la centralització dels Batallons de Treballadors va arribar amb la creació de la Inspección de Campos de Concentración depenent del Cuartel General del Generalísimo. S’hi tractava de regular els actius de l’exèrcit franquista, controlar la formació dels batallons i els trasllats de presoners. La Inspecció de camps comptava amb una secció de justícia encarregada de la relació entre aquesta i el Cuartel del Generalísimo amb les comissions de classificació i les Auditories de Guerra, per tal dexpedir els informes jurídics necessaris per a la classificació dels presoners.
El llarg procés de conquista militar del Marroc, on calia derrotar els rebels i castigar a la població civil com a represàlia per haver-los donat suport o refugi, o per sotmetre-la mitjançant la violència, fou el precedent i «l’escola» on es formaren els oficials colpistes.
Una guerra que, amb el Desastre de Annual, va esdevenir total. On s’emprava el terror com a mètode per aconseguir la rendició del territori, com ara el bombardeig amb gas sobre els civils. A més a més, al Marroc i per les especials circumstàncies de la guerra i l’ocupació, els alts oficials governaven sobre la població autòctona tot prenent decisions polítiques més enllà de les ordres governamentals, cosa que va reforçar la idea d’intervencionisme en la vida civil. Tot l’anterior comportà l’assumpció d’un tarannà colonialista-imperialista i racista cap als marroquins.
Aquells oficials esdevenien agents adients per extraure el màxim benefici econòmic dels presoners mitjançant la seua explotació laboral i la seua deshumanització, tot obtenint alhora la seua submissió política i social a través de la humiliació del treball forçat.
La consideració de delinqüents dels soldats republicans fins que no demostraren el contrari hi va fer recaure la culpabilitat de la guerra
Quins beneficis en va traure el franquisme?
Moltes obres públiques que mai no s’hagueren realitzat amb mà d’obra lliure es van bastir amb presoners de guerra enquadrats en batallons de treball forçat: carreteres de nova construcció (Pirineu navarrès, Artà-Balears), fortificacions (l’Estret de Gibraltar- Cadis), Aeroports (Lavacolla-Sant Jaume, Sondika-Bilbao), grans infraestructures (Canal del Bajo Guadalquivir-Sevilla), ponts (Girona), mines (Peñaranda de Bracamonte-Salamanca), agricultura (Larraix-Marroc: on participaren milers de valencians).
Moltes obres les controlava l’exèrcit, del qual depenien els treballadors forçats, i moltes altres, a través d’empreses adjudicatàries d’obra pública, que es beneficiaven d’una mà obra captiva, els salaris dels quals s’ingressaven en comptes estatals que controlaven els alts dirigents del règim.
Ara bé, el major benefici dels camps de concentració i dels treball forçat va ser la destrucció d’una generació de joves als qui es va aconseguir acovardir, com descriu Francesc Grau i Viader al seu llibre de memòries sobre el seu pas per Miranda dEbre, Rua de Captius, a través de la fam, la tortura, el càstig i la mort.
La consideració de delinqüents dels soldats republicans fins que no demostraren el contrari hi va fer recaure la culpabilitat de la guerra i que els seus capturadors franquistes no els atorgaren cap valor.
Aquella generació acovardida per la violència política en va engendrar la següent, que va créixer amb la por heretada dels pares davant el poder establert i imposat.
Heus ací el major benefici que en va obtenir: el seu poder se suportava sobre el sotmetiment per la por dels vençuts i la impunitat total davant els mitjans emprats per aconseguir-ho. Impunitat que ha tingut com a conseqüència que molts descendents encara hui tinguen por de parlar, de deixar el testimoniatge transmès de les víctimes, tan valuós i necessari per seguir amb la recerca a l’hora de confrontar aspectes i preguntes que ens suggereix la documentació a l’abast o, el que és més important, quan esdevenen l’única font davant les llacunes i les mancances que presenten els arxius locals i militars, com he pogut comprovar i plasmar en el present estudi.
Pepa Úbeda
Podeu llegir la primera part de l’entrevista de Pepa Úbeda a Josep Màrius Climent, fent clic aquí.
