Josep Màrius Climent


Entrevistes


2/10/2017

Màrius Climent: "El règim va emprar el treball forçat contra els vençuts"

Josep Màrius Climent





Josep Màrius Climent i Prats és Llicenciat en Història Contemporània per la Universitat de València (1990). Des del 1992 exerceix com a professor per oposició en centres públics d’Educació Secundària tot impartint les assignatures de Valencià, Llengua i Literatura, i Geografia i Història. Ha obtingut beques de la Universitat i de la Conselleria de Cultura per la catalogació i la classificació d’arxius. Ha participat en congressos com a ponent relacionats amb la població industrial i el radicalisme urbà a la València del segle XIX. Està també centrat des de fa temps en la temàtica dels Batallons de Treball producte de la repressió franquista.
 

Què són els batallons de treballadors sota el franquisme?
El 23 de desembre del 1938, el Reglament de Règim Interior aprovat per Franco deia sobre els Batallons de Treballadors: “Los Batallones de Trabajadores tendrán como principales objetivos: La compensación de la carga originada por el sostenimiento de los prisioneros, la de contribuir a la reparación de los daños y destrozos perpetrados por las hordas marxistas y la de conseguir la corrección del prisionero”.
 

Podeu fer-nos una mica d’història de la seua aparició i les seves activitats?
Els Batallons de treballadors eren unitats de càstig i repressió composades per uns 600 presoners de guerra de l’exèrcit republicà dividits en quatre companyies. Sovint, la quarta estava integrada per especialistes en diferents oficis, on hi havia des de paletes i fusters a llanterners i pintors.
El març del 1937 es van crear els Batallons de Treballadors a partir dels presoners de guerra republicans cobrats en els diferents fronts i internats en camps de concentració que havia començat a organitzar el general rebel Mola el gener anterior.
Els militars sollevats no se’n refiaven dels presoners a l’hora d´incorporar-los a les seues files, per això els van classificar en “afectos”, “desafectos” i “dudosos”. Els qui van caure en la segona i la tercera categories (la majoria) van ser obligats a treballar debades en els fronts de guerra i en la rereguarda en tota mena d’obres i serveis considerats estratègics o necessaris per a l’exèrcit en campanya o per a les noves autoritats civils imposades en el seu avanç.
 
Què va ocórrer en acabar la Guerra Civil?
Es va produir una reorganització de l’exèrcit franquista que va suposar la recomposició i la fusió del sistema d’internament dels presoners de guerra. Dels més de 100 camps de concentració es va passar el 1940, realitzada la classificació dels internats, a tres grans dipòsits de presoners situats a Madrid, Rota i Reus. Miranda d’Ebre va romandre com a camp per a estrangers.
Els Batallons de Treballadors es van transformar en Batallons Disciplinaris de Soldats Treballadors. Fins al 1942, hi van ser destinats els mossos nascuts entre el 1915 i el 1920. Havien estat considerats desafectes per les caixes de reclutes a partir de les classificacions polítiques aportades per les comissions locals establertes en cada municipi. Durant l’any que es va allargar aquest procés es van crear els denominats Batallons Disciplinaris de Treballadors. Hi foren enviats presos governatius, pròfugs o retornats de l’estranger. També hi foren internats els castigats per la Fiscalía de Tasas, creada per a perseguir l’estraperlo. 


"L'any 1940, dels més de 100 camps de concentració que hi havia es va passar a tres grans dipòsits situats a Madrid, Rota i Reus"


El 1941, es va constituir els Batallons Disciplinaris de Soldats Treballadors Penats
Així va ser ser. Hi foren enviats aquells mossos d’aquestes mateixes quintes que estaven en règim de llibertat condicional o vigilada, en espera de judici o que havien estat sentenciats a condemnes de fins a 12 anys de presó. Per aquests batallons acabaran passant bona part dels condemnats pels consells de guerra en edat militar i, per això, la seua presència es pot comprovar fins al 1948, quan es va posar fi a l’estat de guerra, vigent des de juliol del 1936.
Cal distingir entre els batallons de treball forçat, integrats per presoners i presos polítics en edat militar obligats a treballar per a l’exèrcit, amb altres modalitats de càstig dirigides als presos polítics amb condemna ferma a través del sistema de la Redención de Penas. Podien restar temps de condemna si treballaven per a les empreses que contractaven obra pública amb l’Estat. Depenia del Ministeri de Justícia i es va allargar durant tot el franquisme. Ha estat una herència més que va mantenir l´actual democràcia fins als anys noranta del passat segle.
 
Per què us heu centrat en aquest àmbit de la Memòria Històrica?
Sóc nét d’un treballador forçós a qui gairebé no vaig conèixer. En canvi, l’àvia en feia sovint referència. Va ser a través d’ella que vaig saber que al meu petit poble hi havia una altra víctima que em va parlar de l’existència de milers de desafectes al règim treballant en condicions lamentables a l’Estret de Gibraltar.
No hi havia pràcticament referències en la historiografia valenciana, però sí alguns estudis monogràfics sobre camps de concentració i específics sobre treball forçat relacionats amb Navarra, Catalunya i Andalusia. Resultaren decisius quant a la metodologia i la contextualització històrica a l’hora d’engegar.
Aquest era un vessant de la repressió pràcticament desconegut o mal conegut pel públic, especialment al País Valencià. Això em va animar a endinsar-me en una recerca tan apassionant com feixuga i complicada, ja que les fonts documentals es troben disperses arreu de l’Estat i l’accés continua en molts casos estant restringit.
Malgrat tot i després d’anys de recerca, l’aportació dels resultats a congressos estatals i internacionals em van animar a escriure aquest estudi sobre l’impacte del treball forçat en un àmbit local i rural. Va ser guardonat el 2015 amb el Premi Joan Coromines d´Investigació convocat per la Societat Coral el Micalet amb la col·laboració de la Universitat de València.

 
"En els Batallons Disciplinaris de Treballadors hi foren enviats presos governatius, pròfugs o retornats de l’estranger. També hi foren internats els castigats per la Fiscalía de Tasas, creada per a perseguir l’estraperlo" 

 
Per què començàreu amb els batallons d’esclaus procedents de la Vall d’Albaida?
Sóc d´un petit municipi d’aquesta comarca. L’interès personal en aclarir què havia passat amb els meus avantpassats portava implícita la necessitat de contextualitzar aquests fets en una comarca del sud-interior de la província de València. Hi comptem amb una important i sòlida historiografia local i comarcal sobre els períodes republicà, bèl·lic i franquista. Amb aquestes premisses, vaig començar a recórrer els municipis de la Vall i a observar que el treball forçós de presoners de guerra i desafectes al règim de Franco podia haver afectat centenars de persones en un conjunt de municipis que el 1939 sumava vora 51.000 habitants. En una comarca políticament caracteritzada per una hegemonia carlina i socialcatòlica durant els períodes monàrquic i republicà.
 

Quants n’hi va haver?
Només de les quintes que van del 1936 al 1941, més de dos-cents. Ara bé, si sumem els identificats d’altres quintes ens hi apropem als 300. Això ens porta a pensar que no va baixar del mig miler, atès que totes les quintes mobilitzades pels governs republicans van ser sotmeses a depuració política.
Els considerats desafectes estaven internats en batallons disciplinaris de treball forçat, mentre que, durant la guerra, una part considerable de tots els presoners també hi van ser destinats.
 
Com una comarca tan conservadora va tenir tants esclaus?
Com he dit, durant la guerra, els presoners valencians ho tenien molt difícil per a aconseguir l’aval que els tragués dels camps i dels batallons. Cal recordar que el País Valencià no va ser ocupat fins a la fi del conflicte. Com que hi havia milers de presoners valencians, hagueren de demanar els avals que els evitaren les penúries de l’internament en el treball forçat.
Després de la guerra, els presoners no podien tornar sense aqueix aval que els havien d’enviar les noves autoritats locals. Cal també afegir que el règim franquista, a través del reclutament, va poder realitzar una depuració massiva de la societat, ja que tothom que havia estat cridat per l’exèrcit republicà va haver de demostrar la seua afecció a la Nueva España de Franco i els classificats de desafectes de les quintes anteriors al 1936 estigueren internats durant mesos en aquestes unitats punitives militaritzades entre el 1940 i el 1942.
 

En quines fonts orals us heu basat?
Ha estat complicat trobar fons directes, ja que la desaparició de la major part de les víctimes que hi van patir la repressió. En canvi, els fills, que haurien de ser els dipositaris de la memòria dels pares, en no pocs casos, no han volgut parlar-ne, ja que es tracta d’una memòria dolorosa, del record del patiment i la humiliació dels pares. Com que ningú no ha reconduït la situació ni hi ha hagut reconeixements públics de les víctimes, persisteix en una part de la societat la memòria que ha romàs des del franquisme. I és que, si van ser castigats, alguna falta o algun delicte degueren haver comès, deien... Han estat més els fills els qui no han volgut deixar el seu testimoni que no pas aquells que sí que ho han fet. En total una vintena, entre testimonis directes i indirectes.
 

Quin fou l’impacte del franquisme a la Vall d’Albaida?
La historiografia ha demostrat que hi va haver 117 morts a causa de la violència republicana de rereguarda. Sabem que, durant la postguerra, 197 valldalbaidins van ser executats per sentència dels consells de guerra. Hauríem d’afegir-hi els assassinats “extrajudicials” i els qui van morir a les presons. Tot i que està per determinar quants n’hi passaren, els càlculs sobre els estudis realitzats no baixen del miler.

Es van arribar a obrir més de 800 expedients per part del Tribunal de  Responsabilitats Polítiques, dels quals hem trobat una dotzena de casos entre els soldats internats en batallons. Ara bé, objectivament no són tots els afectats a la desaparició de part d´aquesta documentació. Hem pogut identificar tres valldalbaidins, de les quintes del 1936 al 1941, als qui el “Tribunal Especial para la Represión de la Masonería y el Comunismo” va obrir sumari. Afegim ara els internats en Batallons de Treballadors d’utilitarisme punitiu.Per entendre l’abast i el significat polític d’aquest procés de classificació, pensem que va poder afectar fàcilment vora 10.000 valldalbaidins, si sumem el total dels reemplaçaments inclosos en el procés: del 1919 al 1943

Què podeu dir-nos de les històries humanes?
Per a les víctimes, va ser un drama que, després de la guerra, en no pocs casos, va acabar en tragèdia. Molts d’ells, en ser classificats de desafectes, perderen el dret a pròrroga a què tenien dret per ser pares, fills de vídua o de pare gran o impedit. Alguns foren llicenciats a causa d’una discapacitat, o malaltia que deixava incapacitat adquirida en un batalló. Altres  hagueren de fer front a malalties greus o a la pèrdua dels seus familiars mentre patien càstig en el treball forçat.
A la Vall d’Albaida de la immediata postguerra, les eines essencials de treball eren l´aixada, la falç, la dalla, el forcat que movien els braços dels llauradors i els jornalers. Era encara un temps en què els nuclis familiars eren extensos i sovint hi havia convivint més d’una família per llar. Estem parlant que es va quedar un nombre significatiu de famílies, segons el municipi, sense els seus autèntics caps. Per culpa de la repressió, passaven de ser el sosteniment econòmic de la família a una càrrega més –sense comptar el drama familiar i el patiment moral afegit–, en la mesura que els internats en batallons depenien de la família per sobreviure.


De quina forma es manifestà la repressió i la violència de la dictadura?
 
Amb l’extensió de la por a tota la societat. La depuració dels soldats de la República va possibilitar que la repressió es fera present arreu del país i abraçara qualsevol persona més enllà de militàncies i trajectòries polítiques passades i que continuava a través de les Juntes Locals de Llibertat Vigilada per a ex-presos. Així com el control local per a sospitosos de desafecció al règim.
Un control social relacionat amb el càstig a l’enemic en guerra i als vençuts en la postguerra on s’interrelacionen pràctiques i instruments de violència i control social.
 

Quins altres factors s’hi desenvoluparen?
Un règim que se sostenia en el manteniment de la divisió social entre vencedors i vençuts; entre afectes i desafectes; entre delators i perpetradors i còmplices de la violència i les seues víctimes.Va trobar en el treball forçat durant la postguerra, potser, el sistema més eficaç per destruir els vençuts i combatre l’antifranquisme present i futur. També es va manifestar en el silenci i l’autocontrol per a evitar la delació i la repressió. Situacions que, en bona mesura, expliquen,  a nivell intern, la pervivència del règim.

 
"La repressió es manifestà amb l'extensió de la por a tota la societat. Abraçà qualsevol persona més enllà de militàncies i trajectòries polítiques passades"
 

Perquè encara ens és difícil parlar de la guerra civil amb normalitat?
 Ara mateix, el 2017, fa 78 anys que es va acabar la Guerra Civil. Tanmateix, qualsevol referència relacionada amb el bàndol que va perdre la guerra ha quedat circumscrit a l’àmbit acadèmic, no pas social encara.

A què penseu que és degut?
Per un costat, a la política de silenci imposada durant l’anomenada Transició. Ha mantingut i continua fomentant-se en els àmbits socials i polítics de l’entorn de la dreta. Continua així contestant a les reivindicacions de veritat i reparació amb el relat que de la Guerra va crear el franquisme. D’altra banda, les polítiques de la Memòria seguides pels partits que han governat des del 1978 han ajudat a mantenir una visió equidistant i “neutra” dels fets. Això continua atorgant legitimitat als colpistes i els rebels que provocaren la guerra i destruïren la democràcia.
Plantejaments semblants al del Comitè de no Intervenció que promogueren Gran Bretanya i França l’estiu del 1936. Es negaren a condemnar la insurrecció militar i a ajudar per a combatre-la al Govern democràtic de la República. Mentrestant, les armes nazis i feixistes transformaren un colp que fracassava en una guerra civil que incentivaria l’agressivitat feixista. Aplanaren així el camí cap a la II Guerra Mundial.
 

Què podeu dir-nos de les conseqüències de la Constitució del 1978?
 
La Constitució vigent té el seu origen en la Llei de Reforma Política dels sectors reformistes del franquisme. S’hi va imposar per culpa de l’amenaça militar sobre una oposició atomitzada i afeblida, conseqüència de la dura repressió que va continuar durant el postfranquisme.
Això explica que els governs democràtics que d’ençà s’han alternat en el poder s’hagen  negat a condemnar la violència amb què es va sostenir la dictadura o a demanar cap mena de responsabilitat als seus perpetradors. Cap d’aquests governs, des del 1977 fins avui, no ha engegat una política pública de reparació i memòria i s’ha creat així una nova i singular figura que la historiografia anomena “víctimes sense història”, com si  no hagueren estat conseqüència d’un projecte institucional de persecució i voluntat d´extermini de l´adversari.
Per tant, no ha hi hagut una democratització de la Memòria. Les Lleis d’Amnistia (1976 i 1977) van ser la condició sine qua non perquè la Reforma Política dels franquistes reformistes donara pas a un sistema democràtic, ja que es tractava d’amnistiar els crims del franquisme i els seus perpetradors. 


Quines conseqüències va tenir aquest procés?
Això va tenir uns efectes perversos quan han arribat fins avui, puix que va suposar l’equiparació entre democràcia i dictadura. És així com “es perdonaven” o deixaven de ser punibles els possibles “delictes” comesos contra el franquisme i contra les lleis antidemocràtiques del franquisme. Paradoxalment comesos en nom dels principis i dels valors democràtics de la llibertat, la igualtat, la justícia, la tolerància i la convivència pacífica. Que són les bases filosòfiques i ètiques de les Constitucions del 1931 i del 1978, que el franquisme va perseguir ferotgement.
Aquesta persecució i els delictes i els crims que s’havien comès per a mantenir una dictadura que negava i conculcava els drets humans, també s´amnistiaven. Per tant, mai no serien considerats culpables, ni objecte de persecució a Espanya els qui havien atemptat contra els drets de les persones en defensa del franquisme. És a dir, les víctimes del franquisme ja no eren “delinqüents”, “antiespanyols” o “apàtrides”. Però tampoc eren condemnats els qui van assassinar, torturar i esclavitzar als qui lluitaren per la democràcia i la llibertat, per mantenir-se fidels a la Constitució fruit de la sobirania popular. Tampoc eren, doncs, considerats culpables ni responsables de res.
 

Per acabar aquesta primera entrevista, si algú volgués contactar amb vós per tal de saber-ne més, com pot fer-ho?
A través de la meua adreça de correu electrònic, jmariuscliment@gmail.com.  

Pepa Úbeda


Comentaris


No hi ha cap comentari



Comenta

El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de validaciò.





Els membres de l'ens

SUBSCRIU-T'HI!

Avís legal
En compliment de la Llei de Serveis de la Societat de la Informació i de Comerç Electrònic i de la Llei Orgànica de Protecció de Dades us informem que si no desitgeu continuar rebent el nostre butlletí informatiu, us podeu donar de baixa de la nostra base de dades a través d'aquest formulari.

Redacció:

Carrer València, 558, 6è 1è
08026 Barcelona.
Telèfon: 932 691 042
info@tornaveu.cat
www.tornaveu.cat

Consell editorial:

Director: Joan-Ramon Gordo

Gemma Aguilera, Pere Baltà, Oriol Cendra, Enric Cirici, Èric Jover, Joan Maluquer, Josep Santesmases i Josep Viana.

Correcció lingüística:
Àlvar Andrés.


Col·laboradors de TORNAVEU

CC BY NC




Els Premis Antoni Carné de l'Associacionisme Cultural Català reben la implicació de:

Fundació Antigues Caixes Catalanes BBVA CX

I la col·laboració de:

Previsora General Damm Arç Cooperativa fcc

L'Ens de l'Associacionisme Cultural Català, editor de Tornaveu, ha rebut l'ajut de: