Durant el segle XVIII i bona part del XIX, Menorca va significar un món a part pel que fa a la cultura catalana.
És ben cert en el sentit que la Menorca britànica, i per poc temps francesa, va poder mantenir la normalitat lingüística, i això volia dir que el català parlat era també usat com a llengua de cultura, a diferència del que passava a la resta de PPCC. Els il·lustrats, molt ben relacionats amb l’Europa de les Llums, han de crear, per tant, un model de llengua culta. La seva força, impressionant, es manté, tot i que amb moltes traves, durant la dominació espanyola del XVIII i fins als anys vint del segle XIX.
Podríem afirmar que amb la generació de Joan Ramis s’inicia el fenomen associatiu a Menorca?
Joan Ramis és la figura clau del que s’anomena Grup Il·lustrat Menorquí, que aplega en total tres generacions. Ell és la primera generació que neix al voltant del 1750. Es tracta de personalitats formades generalment a Menorca però que se’n van a doctorar sobretot a Avinyó o a Montpeller, si són metges. En Joan Ramis, després d’escriure Lucrècia i Arminda, s’erigeix en l’ànima de la societat que es reuneix a casa seva amb el nom de Societat Maonesa, una mescla de club de lectura i d’acadèmia, que té una vida activa entre el 1778 i el 1780.
Quin era el seu principal objectiu?
Era la creació d’una biblioteca que connectés amb els interessos intel·lectuals, tant humanístics com científics, d’Europa. Compraven llibres aprofitant sobretot les rutes comercials a la Mediterrània. Al voltant d’aquesta biblioteca es generen traduccions i discursos, sempre en català. D’aquí que actuessin també com una acadèmia de la llengua per debatre diferents solucions ortogràfiques o lèxiques.
Tanmateix, s’apropaven temps “obscurs”…
El 1780, quan comencen les operacions espanyoles per recuperar Gibraltar (cal recordar que a Espanya li interessava Gibraltar i no pas Menorca), a Menorca es comencen a curar en salut paralitzant l’activitat de la Societat Maonesa. El 1782 els espanyols conquisten Menorca i el 1783 intenten continuar les activitats de la Societat Maonesa però sota paràmetres borbònics (ens trobem a l’època de Carles III) com a Societat Econòmica d’Amics del País, però no prosperen i s’autodissolen el 1785.
La nova situació que imposa?
La castellanització és el preu que s’ha de pagar, però s’ha de tenir en compte que la inestabilitat política a nivell europeu manté la situació prou oberta com perquè hi hagi una veritable competència entra la catalanitat cultural i l’espanyolització, com a mínim fins al 1821. Els valors il·lustrats, tanmateix, es mantenen com ho demostra la impressionant obra lingüística i literària d’Antoni Febrer i Cardona a partir del 1800.
A banda de l’associacionisme diguem-ne més il·lustrat també existia el de caràcter més popular, no?
Cert, però això ja ens duria a la segona meitat del segle XIX. A part l’experiència breu de l’Ateneu de la Joventut al Maó de 1869 i una bona xarxa societats artístiques, recreatives i polítiques, el Cercle Artístic de Ciutadella, creat el 1881 i lligat al Teatre del Born, és el primer gran referent de llarga durada, fins ara mateix, a partir d’un model d’associacionisme més popular, teatral, orfeonístic…, que, vuit anys més tard, comptarà també amb el Casino 17 de Gener.
L’Ateneu Científic, Literari i Artístic de Maó, creat el 1905, l’altre gran referent fins a l’actualitat, se situa dins uns paràmetres d’alta cultura més burgesa, tot i que incorpora filials més populars com l’Orfeó Maonès i té un bon complement obrer en l’Ateneu Popular.
El segle XX s’inicia amb tot un munt d’iniciatives…
Pel que fa a Maó, dins del marc del regeneracionisme cultural, de valors noucentistes, es crea l’any 1905, com he dit abans, l’Ateneu Científic, Literari i Artístic de Maó, que si bé inicialment estava força castellanitzat a nivell lingüístic, va fent tot un procés interessantíssim, que acabarà amb l’assumpció de la catalanitat, encapçalada pel director de la Revista de Menorca, Francesc Hernández Sanz.
Tanmateix, el salt qualitatiu en aquest sentit es dóna el 1923 quan a Maó es crea l’Associació Menorquina de Nostra Parla. La dictadura de Primo de Rivera, però, la liquida i tanca el butlletí.
Molt possiblement, la dinàmica cultural té en el segle XX dos clars referents a Menorca.
Les associacions culturals històriques són principalment: l’Ateneu de Maó i el Cercle Artístic de Ciutadella, els quals continuen sent els dos grans referents de l’illa en aquests moments, tot i les transformacions històriques de la sociabilitat. Ambdós ofereixen una rica agenda cultural, la Revista de Menorca i Publicacions des Born respectivament. A més, el Cercle Artístic enllaça amb la tradició teatral de l’entitat convocant el prestigiós Premi Born de Teatre.
Més a prop, a la dècada dels anys setanta pren força fenomens com els glossadors…
Els anys setanta, de lluita i il·lusions democràtiques, recuperaran també la poesia popular representada pels glosadors. Aquest fenomen, que cal relacionar amb el Col·lectiu Folklòric Ciutadella i la publicació dels Quaderns de Folklore des del 1979, s’ha incrementat progressivament fins arribar a l’actual revifalla, representada pel grup Soca de mots, amb gent jove i, per tant, amb molt de relleu generacional.
Parlem de l’Institut Menorquí d’Estudis.
A començaments dels anys vuitanta, el Consell Insular de Menorca, gràcies als grups investigadors que l’Enciclopèdia de Menorca feia possibles, va promoure la creació, el 1985, de l’Institut Menorquí d’Estudis. Amb aquest nom es volia defugir tot localisme i expressar l’obertura intel·lectual i institucional de la investigació i la divulgació menorquines. De fet, el model era l’Institut d’Estudis Catalans amb el qual mantenim una excel·lent relació.
Es dóna també a Menorca aquest sorgiment associatiu aparentment desorganitzat en base a les xarxes socials?
Actualment, com també passa arreu, s’està vivint a Menorca un altre moment d’ebullició associacionista però sobretot a través d’accions puntuals. Aquest fenomen associatiu no tan formal es centra en els grans temes que preocupen la societat menorquina: transport aeri, tema territorial (camí de cavalls, per exemple), el dragatge del port de Maó…
Aquest fenomen de mobilització associativa quina relació té amb l’associacionisme més tradicional i històric de l’illa?
L’espai és petit, som una illa petita. Ens coneixem tots i cercam punts de contacte, com ja va passar durant el franquisme amb Joventuts Musicals de Maó i de Ciutadella i les seves relacions amb l’Ateneu i el Cercle Artístic. Actualment tots aquests moviments més nous mantenen un estret contacte amb entitats ecologistes com el GOB i d’altres culturals, com les esmentades, amb una implicació social molt gran.
No podríem acabar aquesta entrevista sense tractar la iniciativa de l’Enciclopèdia de Menorca…
La seva columna vertebral ha estat fins a la seva recent mort en Josep Miquel Vidal i ara té la força de comptar amb una Fundació disposada a fer el que calgui per tirar endavant el projecte més ambiciós de la cultura a Menorca, el que ha actualitzat el coneixement sobre l’illa i ha permès incrementar la investigació. Se n’han publicat quinze volums i el projecte és encara obert. Possiblement a hores d’ara, amb un futur un poc incert, caldria que des de Menorca es valorés l’Enciclopèdia com es fa des de fora, on és objecte del màxim reconeixement.
Aquesta iniciativa té unes característiques associatives importants…
Es tracta d’un organisme de naturalesa mixta, format per autors, que sempre han treballat gratuïtament, administracions públiques i la pròpia Obra Cultural de Menorca, amb força socis. El que és important és el suport que té de tots els ajuntaments de l’illa i del Consell Insular de Menorca, a més del Govern de les Illes Balears i la Universitat de les Illes Balears (UIB), conscients de la vàlua d’un projecte, pensat inicialment com a enciclopèdia escolar i que va acabar naixent com a enciclopèdia temàtica, a la qual li manca un darrer esforç per completar-se.
Quina relació té amb l’Institut Menorquí d’Estudis (IME)?
La relació amb l’IME ha estat molt important des de sempre perquè els autors de l’Enciclopèdia van formar part dels primers membres de l’IME, menorquins de dins i de fora de l’illa que l’IME va voler juntament aglutinar. A més, pensau que en Josep Miquel Vidal va ser alhora director de l’Enciclopèdia i coordinador científic de l’IME, dins una simbiosi cultural ben clara.
Quina és la situació en aquests moments?
Força delicada, tot i que des de finals del 2012 es va plantejar la seva viabilitat creant la Fundació Enciclopèdia de Menorca. Tanmateix, amb la crisi general, l’Obra Cultural de Menorca ha experimentat una forta caiguda de les aportacions que tant han ajudat a fer-la viable. La Fundació, en aquest sentit, ha d’afrontar aquesta situació per garantir la continuïtat desitjada. Actualment hi ha un deute de poc més de 100.000,00 €, deute que no em sembla pas inassumible i, en qualsevol cas, inferior al valor del fons de toms de què es disposa. Però encara no s’ha aconseguit el compromís del Consell Insular de Menorca per cobrir aquest deute o propiciar vendes significatives a altres territoris balears. Segur que ens en sortirem, però en aquests moments la situació és molt delicada.
Joan-Ramon Gordo i Montraveta
Aquesta entrevista és una síntesi de la publicada a la revista Canemàs núm 4.
8
