Què ha suposat per a l’Agrupació Cultural Folklòrica Barcelona rebre el Premi Antoni Carné BBVA a l’entitat 2025?
Una mirada enrere per a recordar tots els associats i col·laboradors que han treballat perquè avui, cent tres anys després, puguem gaudir de la nostra entitat amb la mateixa il·lusió que aquells que ens han precedit. Aquest és un reconeixement que volem compartir amb tots ells.
L’Agrupació és una de les entitats més veteranes del país en la difusió del folklore. Com definirien vostès el paper que ha tingut, i que encara té, en la preservació i la renovació de la cultura popular catalana?
Tenim la sensació que l’Agrupació ha estat l’espill de moltes de les associacions creades a partir de la postguerra. Bona prova d’això són les nombroses entitats que van copiar, a més del nostre nom —Agrupació Cultural Folklòrica—, els nostres estatuts per a superar la censura franquista. Malgrat el nom que portem, no ens agrada definir-nos com a guardians del nostre folklore, això és feina dels museus. Ens sentim còmodes treballant en l’actualització i difusió de la cultura catalana, i especialment de la sardana i la cobla. Estem convençuts que hi ha molta feina per fer i que l’Agrupació continuarà al davant de nous projectes per a la seva revitalització.
Sovint es diu que el repte de moltes entitats culturals és el relleu generacional. Com treballen des de l’Agrupació per atraure i implicar joves en el món del folklore i la dansa tradicional?
És molt complicat perquè hi ha molts estereotips que actualment envolten la sardana que no són precisament atractius pel jovent. Nosaltres sempre insistim que, per fer-se una opinió de la sardana o de la nostra entitat, ho provin. La societat s’ha obert moltíssim i l’oferta cultural i lúdica a disposició del sector juvenil és immensa. Cada vegada la fidelització és més complicada. I és per això que busquem fórmules més dinàmiques i innovadores per atraure l’atenció del jovent.
En un context social tan canviant, quins elements del projecte s’han hagut d’adaptar per continuar connectant amb el públic d’avui?
Un dels principals ha estat la comunicació, perquè els canals habituals als quals estàvem acostumats han quedat obsolets. Avui en dia, hem de recórrer a les xarxes socials per fer arribar les nostres propostes, moltes d’elles de nova creació, a qualsevol mena de públic. Les nostres ballades de sardanes s’han hagut d’agilitzar i els concerts de música de cobla s’han hagut de reinventar amb la creació del Cicle de Cobla a Barcelona.
La cultura popular viu un moment d’efervescència, però també de fragmentació. Creuen que el país valora prou la tasca de les entitats que la mantenen viva durant tot l’any?
Nosaltres som del parer que aquesta efervescència que es diu que viu la cultura popular no és general. Hi ha algun sector en concret que s’ha vist afavorit per directrius polítiques que li han comportat, amb un patrocini econòmic, una major visibilitat. La resta pateix un desconeixement gairebé total de la tasca que representa mantenir l’activitat un any rere l’altre. L’afirmació que la cultura popular és gratuïta, dissortadament, està molt estesa. I que és l’ajuntament qui organitza o paga la festa, també.
Des de la seva experiència, quin paper haurien de jugar les administracions públiques per garantir el futur del teixit associatiu i cultural?
Dignificar-lo. I amb això no volem dir que incrementin les partides pressupostàries per subvencionar la seva activitat —que també—. Necessitem que les administracions públiques es creguin realment el que pregonen: que la cultura ens farà lliures i altres frases com aquesta. Els mitjans de comunicació públics s’han de posar al costat de les associacions. Si mires els canals de televisió públics, o qualsevol altre mitjà, quina referència hi trobaràs al teixit associatiu o a la cultura popular? Res, zero. El que trobaràs seran cinquanta cròniques de jornades castelleres, tres maneres diferents de qualificar les colles castelleres, reportatges de com es preparen les colles castelleres o del perquè dels colors de les colles castelleres. De la resta, res. Aquí és on es troba a faltar la mà de les administracions.
Barcelona és una ciutat amb molta diversitat cultural. Com es pot fer perquè la cultura popular sigui també una eina d’inclusió i diàleg amb les noves comunitats que hi conviuen?
D’entrada, deixar d’anomenar folklore a les manifestacions de cultura, sigui popular o no. Aquesta paraula, avui en dia, té unes connotacions d’antigor, de passat, de cosa obsoleta. Una eina d’inclusió ha de ser actual i ben viva si volem que realment ho sigui. Ha de merèixer l’acceptació i complicitat d’aquestes noves comunitats i això només s’assoleix a base d’educació i perseverança. I això està fora dels pressupostos de les entitats perquè els seus recursos cada vegada són més minvats.
Mirant cap al futur, quins projectes o línies de treball els il·lusionen més de cara als anys vinents?
Estem treballant en dues línies ben diferenciades. D’una banda, incrementar les relacions amb altres entitats que puguin tenir els mateixos interessos i objectius que els nostres per a potenciar i compartir recursos humans i econòmics en la millora dels nostres programes. D’altra banda, innovar tot creant nous espectacles o actuacions en els nostres concerts que permetin jugar amb la contemporaneïtat i la tradició a la vegada.
Quina és la clau perquè una entitat com l’Agrupació, amb tantes dècades d’activitat, continuï sent viva, activa i necessària?
Fidelitat al nostre tarannà i perseverança en la manera de treballar, sempre en equip. Revisant constantment les línies de treball, actualitzant criteris i qüestionant de forma contínua cadascun dels processos posats en marxa.
I finalment, si hagués de transmetre un missatge als joves que encara no coneixen el món del folklore, què els diria per animar-los a apropar-s’hi?
Que no tinguin por, que el «folklore» encara no s’ha menjat ningú. El millor que poden fer per conèixer i opinar de la cultura popular és entrar-hi i provar-ho. Coneixeran un món molt diferent del que ells suposen. Un món on podran expressar-se, fer-hi aportacions i, àdhuc, millorar-lo amb els seus coneixements i experiències. Que si miren al seu voltant amb esperit obert podran trobar molts casos de joves que els han precedit.
