Tornaveu conversa amb el periodista i escriptor Genís Sinca (Manresa, 1970), comissari de l’Any Paco Candel, amb què la Generalitat commemora el centenari del naixement de l’escriptor que va retratar la realitat migratòria del segle XX a Catalunya. Sinca, que va guanyar el premi Josep Pla de narrativa el 2013 amb Una família exemplar, publicarà el pròxim 12 de març l’obra Vida de Paco Candel: la màquina d’escriure, en què retrata el llegat de Candel com “la millor medicina per a temps convulsos. Davant dels discursos d’odi contra el foraster i les dificultats per integrar noves cultures a la catalanitat, l’exemple de Candel encara ens marca el camí”.
A vostè què el va fer connectar amb la figura de Paco Candel fins al punt que n’ha esdevingut un expert i ara és el comissari de l’Any Paco Candel?
Els meus pares! A casa hi havia una biblioteca molt important amb autors de referència com Dostoievski i Truman Capote, i en un lloc central hi havia Els altres catalans. Des de petit, el meu pare m’havia dit que aquest llibre era molt important i que en Candel era un autor molt interessant, i que encara que no m’ho semblés, era equiparable als altres grans autors. Primer no entenia aquesta dimensió candeliana, però quan vaig ser escriptor la vaig entendre, el meu pare no s’equivocava. La transcendència d’aquest llibre havia estat molt rellevant en l’àmbit social, havia arrelat un fenomen que seria vist com un problema. I el llibre havia estat efectiu perquè en Candel escrivia d’una manera aparentment naïf, que li servia per explicar, retratar el fenomen de forma simple i molt clara. I això, que semblaria molt complex d’explicar, ell ho feia de manera tan simple com extraordinària. La publicació d’Els altres catalans l’any 1964 provoca una sacsejada molt important. Tothom se’n va a comprar aquest llibre. És la primera vegada que s’exposa la temàtica de manera tan transparent i tan amable, però irònica i punyent.
Simple no és sinònim d’innocent…
Gens! Al contrari, tenia una gran intenció literària.
De tot el llegat literari de Francesc Candel, 65 obres, i el marc ideològic en què escrivia, quina diria vostè que és la principal lliçó, la gran recepta de convivència que va regalar a tots els catalans?
El respecte mutu. Respectar molt els altres. I aquesta crida al respecte fa que aleshores tu no puguis respondre amb violència. I encara hi ha una altra paraula molt important que es barreja amb el respecte, la dignitat. La recerca per mantenir la dignitat per a tothom. Candel fou una persona molt digna que va buscar també la dignitat per als altres.
Si Paco Candel fos viu, com creu que hauria interpretat l’increment de l’extrema dreta a Catalunya, a l’estat, a Europa, i al món?
És el mateix que va viure ell, no és cap novetat. Els altres catalans es publica durant el franquisme, és a dir, l’ambient sempre serà hostil. I la solució sempre és la mateixa. La solució sempre és Candel. La solució pacífica. La solució violenta és la fàcil. L’únic que és fàcil és l’extrema dreta, que és la sortida fàcil i directa. Però Candel és la sortida del respecte i la dignitat.
En el cas de Donald Trump, hi afegiria la perversió del sistema democràtic. Quin retrat hauria fet Paco Candel d’aquest personatge?
Ell que era un home molt irònic i aquest és un… Candel és, juntament amb Manuel de Pedrolo, l’autor català més censurat, més maltractat per la censura, però també és el que més solucions va donar-hi. Tenia un gran sentit de l’humor, i és una bona estratègia, ell hauria fet un retrat molt mordaç del personatge perquè la gent se n’adonés. No atacar-lo directament, ni insultar, ni ofendre ningú. Candel tenia la màgia de fer que tu diguis ostres, quin retrat, quina gràcia que té a l’hora de caricaturitzar-li les debilitats. Perquè, evidentment, qualsevol persona que parli de deportació imagina’t, és una paraula molt violenta aquesta. El més fàcil és respondre-hi amb agressivitat, que és el que et provoca, oi? Però Candel mai hauria tingut una resposta agressiva i violenta, mai, perquè precisament era un gran pacifista. A més, Candel era un home físicament no gaire punyent, li faltava mig pulmó, havia patit tuberculosi, i al seu voltant havia vist moltes morts. Si l’haguessin proposat pel Nobel de la Pau, hauria estat un molt bon candidat.
Vostè ha explicat que la incursió política de Paco Candel en la política va ser “un desastre”. Per què?
Sí, ho va ser. I és veritat que és molt contradictori perquè no volent fer política, va fer la política més útil. Efectivament, va ser elegit senador a Madrid contra la seva voluntat, ell no volia formar part de la candidatura unitària Entesa dels Catalans el juny de 1977. El necessitaven perquè volien aplegar tot aquell vot popular que ningú més que ell podia representar. 1,2 milions, un fenomen que no s’ha tornat a repetir mai més. Mai més. La gent del PSUC pensaven molt bé, però pensaven molt en clau antifranquista. Eren tres grans: l’advocat Josep Benet, Alexandre Cirici i aquesta tercera pota popular que es deia Paco Candel. Una combinació brutal.
Coneix una bona anècdota dels primers dies de Paco Candel al Senat, que demostra com, en realitat, podia sacsejar la política.
Sí, li va trucar la secretària del Senat per demanar-li dades per omplir la seva fitxa. ¿Qué estudios tiene? Ninguno. Pues dígame, ¿qué instuciones ha representado? Ninguna. ¿Y usted qué ha hecho? Escribir cuarenta libros. Bestial. Amb grans títols com Ser obrero no es ninguna ganga o un charnego en el Senado. És boníssim perquè mai s’ha definit tan bé en tres paraules un concepte: Un charnego en el Senado. Aquí en Candel desmunta la paraula charnego. De fet, el mateix Paco Candel va rebutjar la proposta d’Edicions 62 de fer el llibre Els altres immigrants, que finalment va ser Els altres catalans.
En Genís Sinca escriptor prepara una nova biografia de Paco Candel. Ens en pot donar algun detall?
Sí, es publica el 12 de març, amb el títol Vida de Paco Candel, la màquina d’escriure (Ed.Comanegra). Amb la seva Olivetti va construir aquest edifici literari tan inigualable que és la seva obra. Parlem d’un home que havia d’escriure fins a set articles a la setmana per poder sobreviure. Una autèntica màquina.
