Quins són els teus orígens com a director?
Vaig començar de molt petit a l’esbart Gaudí de Barcelona, passant després per l’Esbart Sant Martí per acabar essent membre de l’Esbart de Rubí, a l’època d’Albert Sans, del qual vaig rebre molta influència.
Quan et vincules a l’Esbart Maragall com a director artístic?
L’any 1990 vaig agafar la direcció de l’esbart i vaig deixar-la l’any 2007. Tanmateix, per diferents circumstàncies, me n’he tornat a fer càrrec fins que sorgeixi un relleu entre els balladors actuals, ara força joves, però que espero que en els propers anys podran prendre el testimoni. En aquest sentit hem iniciat un procés col·legiat de direcció que ajudarà a formar directors de forma més oberta i participativa.
Has tingut com a mestres a tres grans referents del món de la dansa catalana.
Cert. Manuel Cubeles, Salvador Melo i Albert Sans.
Com a entitat, quina relació teniu amb la resta del moviment associatiu del barri?
Nosaltres funcionem força independents. Tanmateix, sí que participem en els diferents esdeveniments festius de barri, juntament amb les altres entitats que també hi treballen i desenvolupen llur activitat cultural.
Com a esbart hem observat que no utilitzeu únicament la formació de cobla, sinó que també hi tenen cabuda altres conjunts d’instruments.
Els esbarts ens havíem acostumat a agafar materials de diferents llocs dels Països Catalans i interpretar-los sempre amb formació de cobla. De la mateixa manera que quan interpretem una dansa de Mallorca anem a buscar la forma de ballar, el vestuari… per què ho interpretem amb la formació musical del Principat? Això creiem que és una mica contradictori. Així doncs, hem decidit d’acompanyar-lo amb rondalla que és tal com s’interpreta originàriament. De la mateixa manera ho fem amb les jotes del Baix Ebre, que les interpretem amb acompanyament de banda de música, que és la formació musical típica de la zona.
Això ha suposat algun problema dins del vostre col·lectiu?
Bé, al món dels esbarts hi ha de tot, com a tot arreu. Cal reconèixer que la música interpretada per cobla té molta força, però considerem que no s’adiu als orígens ni a la personalitat d’aquestes danses.
Com a esbart teniu una trajectòria molt important…
Bé. L’esbart ha actuat diverses vegades al Mercat de les Flors, a l’auditori de Barcelona, al Palau de la Música Catalana, al Fòrum Universal de les Cultures Barcelona 2004…
En quin moment creus que es troba el món dels esbarts?
Difícil. Molt difícil. En aquests darrers anys n’han desaparegut força i en els propers anys penso que malauradament en continuaran despareixent. Jo crec que el camí que han de fer els esbarts és el de treballar la qualitat.
Fins fa poc, els esbarts se centraven en la simbologia i en elements no estrictament de dansa com la identitat nacional… Avui dia ja no serveix aquest esquema. S’ha d’apostar també per la qualitat i el rigor, tant pel públic com pels propis dansaires.
Cal treballar molt intensament, preparar estrenes… això fa que no tots els esbarts puguin donar una resposta favorable a aquest repte. Cal treballar, treballar i treballar i fer una aposta seriosa per la qualitat.
…
Un altre aspecte crucial per garantir el futur dels esbarts són les escoles de dansa catalana. Si l’Esbart Maragall no tingués l’escola molt possiblement ja no existiríem. Això és el futur, ja que garanteix que pugin generacions de dansaires des de petits, amb una clara consciència del que fan.
Esbarts i dansa tradicional.
Hi ha molts tipus d’esbarts. No tots són iguals. N’hi ha que el que volen és interpretar de la manera més fideligna possible les danses heretades dels antics folkloristes. I això s’ha de valorar i de respectar.
Ara bé, un esbart també és aquell que sobre un material històric creat en un altre context històric diferent de l’actual l’adapta i hi incorpora elements nous, tot vestint-lo a la manera actual, perquè molt possiblement el públic no s’identifica amb els elements originals. Hem d’evolucionar sense renunciar a les arrels.
La dansa tradicional que s’interpreta en un lloc determinat és tota una altra cosa, però. En aquest cas cal respectar-la tal com és i si s’interpreta d’alt d’un escenari cal donar-li el màxim de qualitat possible, tot respectant les diferents formes d’interpretació. Si una dansa és viva, considero que el poble té tot el dret de marcar com es balla. Per desgràcia, però, tenim moltes danses que no són vives i aquí si que podem fer més treball de creació i d’innovació.
Tu ets tresorer de l’Agrupament d’Esbarts Dansaires. Quin paper creus que té l’agrupament actualment?
La major part dels esbarts estem federats a l’Agrupament. La seva força li ve dels seus membres. En aquest sentit cal dir que els grups a vegades van a la seva i només se’n recorden de l’Agrupament quan necessiten alguna cosa. Té força, però considero que en podria tenir més. Tot i així, jo crec que l’Agrupament fa dues tasques molt importants. La primera, els cursos de formació, tant en tècniques de dansa com amb balls, il·luminació, vestuari… ofereix unes bases de referència. Penseu que hi ha molts tipus d’esbarts i no tots ho tenen clar de la mateixa manera.
La segona fa referència a les publicacions de llibres i a enregistraments de música. Cal tenir en compte que l’enregistrament musical és molt car i força esbarts tenen serioses dificultats en aquest aspecte.
Quina relació teniu amb les altres manifestacions i col·lectius de dansa que es donen a Barcelona?
A nivell de districte una vegada a l’any ens trobem els col·lectius de dansa a la Sagrera per iniciativa de l’Ajuntament. El que sí que comencem a tenir són dansaires d’altres contrades culturals. De la mateixa manera que amb els castells i altres manifestacions de la cultura popular catalana, comencem a comptar amb membres d’altres races i cultures, tot un símbol i una mostra d’èxit d’integració i de l’acceptació que genera aquesta activitat cultural i artística.
Joan-Ramon Gordo i Montraveta
