—Sou president d’Acció Cultural del País Valencià.
Sí. Acció Cultural del País Valencià és el fruit del treball, de la imaginació i de l’esforç de tota una colla de persones com Joan Fuster, Vicenç Pesset, Vicent Ventura, Raimon, Sanchis Guarner… Tota una generació que s’havia consolidat en els anys seixanta i que els setanta donà el pas per a crear alguna estructura.
—El 1970 s’inicien els Premis Octubre.
Aquests tenen la virtut de crear la novel·lística catalana al País Valencià. Cal tenir en compte que des de la Renaixença no havíem tingut novel·lística catalana, tot eren poemes. Hi ho vam aconseguir gràcies a una proposta de Joan Fuster en el sentit que, durant els deu primers anys, només s’hi podrien presentar autors valencians. Això ha representat un gran canvi qualitatiu.
—Especialment durant aquests primers anys vau fer un gran esforç a formar mestres de català dins d’una perspectiva de renovació pedagògica.
Això va ser fonamental. Nosaltres, els valencians, des del 1707 no havíem tingut una escola en català. Pensa que a la sortida del franquisme nosaltres teníem deu mil mestres de català. Això ens va permetre poder donar una resposta ràpida i possible en el seu moment.
—Entrem als anys vuitanta…
Aquest període és força especial. Per una banda, ens posen un estatut pactat entre Alfonso Guerra i Abril Martorell, molt rebaixat principalment des del punt de vista nacional, però alhora hi havia una UCD molt dretanitzada i un partit socialista que en aquest primer moment és força interessant, alguns dirigents del qual són «fills de Joan Fuster» i és l’únic moment que el Partit Socialista fa un avanç, per exemple, en el tema de la llengua catalana. En aquell moment, quan es decidí fer l’ensenyament en català a tot el país, es diposava, gràcies a l’acció formativa realitzada, de tots els mestres necessaris per dur a terme aquesta tasca. Paral·lelament les universitats de València, d’Alacant i de Castelló es decanten també dins d’aquesta dinàmica .
—En aquest context realitzeu l’aventura de col·locar TV3.
Fou una cosa molt complicada, ja que existia la llei dels tercers canals que deia que només podia tenir un tercer canal Galícia, el País Basc i Catalunya. Tanmateix, Catalunya decidí tirar cap avall TV3. Això suposà un canvi radical per a tot l’estat espanyol ja que aquesta decisió és l’origen dels tercers canals a totes les comunitats autònomes.
Quan en el seu moment es plantejà que arribés a València, totes les forces polítiques valencianes van dir que no. Nogensmenys cal dir també que hi havia força ajuntaments, universitats i entitats que sí que ho demanaven.
—Ara bé, com hi arribà el senyal de TV3?
Acció Cultural és la propietària dels terrenys on estan instal·lats els repetidors de televisió i la xarxa corresponent. Tanmateix, amb la creació de Canal 9 apareixen els primers conflictes d’interferència de canals. A finals dels vuitanta vam tenir problemes importants amb la Generalitat Valenciana amb les primeres multes i tancaments de repetidors. Tanmateix, es va poder anar fent, entre d’altres coses, pel suport que rebíem del president Pujol.
—Però arriba la darrera crisi.
La veritat, pensàvem que la podríem superar com havíem anat fent en aquests vint-i-sis anys de lluita perquè es vegi TV3 al País Valencià.
Arriba un moment que el Butlletí Oficial de l’Estat anuncia que treuen les freqüències de TV3 al País Valencià i les donen a MEDIAPRO. José Montilla era aleshores ministre d’indústria. Ens donen unes altres freqüències i aquí comença la crisi perquè la Generalitat Valenciana considera que són seves, malgrat que Montilla digués que no. Al final, qui donà la raó a la Generalitat Valenciana va ser Joan Clos quan va ser ministre d’indústria. Aquesta lluita ha durat quatre anys! El govern de la Generalitat Valenciana ha hagut de canviar tota la legislació per a poder multar i fer-nos callar, de moment. En aquests moments tenim acumulats garebé un milió d’euros en multes que hem de pagar properament. Davant d’aquesta perspectiva vam decidir tancar els repetidors.
Tot i així, considero que la història de TV3 al País Valencià no ha acabat.
—És per això que vau endegar la iniciativa legislativa popular?
Sí, hem passat de llarg les 750.000 signatures presentades amb menys del 2 % d’error. Amb aquesta iniciativa estem intentant que hi hagi un replantejament dels temes del tractament de les llengües a l’estat espanyol, que en definitiva és l’aplicació del que diu la Carta Europea de les Llengües signada i aprovada pels estats europeus, fins i tot per l’espanyol. Aquesta Carta diu, entre d’altres coses, que als territoris com el nostre amb una llengua comuna totes les ràdios i mitjans públics s’han d’interconnectar encara que siguin administracions distintes.
En aquests moments la iniciativa legislativa popular es troba vetada pel govern espanyol. Pensa que mai ni a l’estat ni a Europa una iniciativa legislativa popular ha estat frenada pel govern. En aquests moments i amb els canvis que hi ha hagut en aquests darrers mesos al govern espanyol, cap la possibilitat que es pugui desencallar.
—Tornem una mica enrere. Parlem del setmanari «El Temps».
L’any 1984 decidim crear un setmanari d’àmbit de tots els Països Catalans. Per a molts era considerat una bogeria. Ha costat molt. Pensa que «El Temps» a Catalunya era considerat la revista valenciana i a València la revista catalana, ningú no se sentia identificat en aquest projecte. Actualment és un setmanari que està bé, que té una tirada acceptable (17.000 exemplars) i que, tot i els problemes que afecten a tot el sector, és una publicació del tot consolidada.
—L’Octubre Centre de Cultura Contemporània.
Es tracta d’un dels projectes amb més èxit i acceptat per tota la ciutat. Malgrat els auguris pessimistes sobre la possibilitat d’atemptats, no ha passat res de res. L’Octubre s’ha convertit en el referent tant nacional com internacional. Tot passa per aquella casa. És també el centre on passa la cultura catalana a València.
—Parlem de l’Espai Llull.
A partir dels anys noranta es comencen a crear vies d’articulació dels nostres territoris. Es crea la Federació Llull a Mallorca per a les entitats culturals, la Xarxa Lluís Vives a Andorra per a les universitats, l’Assemblea de Regidors a València… Tot plegat genera una osmosi cultural que a la vegada va creant articulacions i relacions.
La Federació Llull va ser molt poc activa en els seus primers anys de vida. A partir dels canvis ocorreguts al si d’Òmnium Cultural tot començà a canviar. Tanmateix, aquests canvis estan molt lluny de les necessitats que tenim com a pobles: un organisme per a articular les polítiques unitàriament amb l’objectiu de crear una cohesió territorial que ens és vital per a tots, també per a vosaltres a Catalunya.
—Les relacions Catalunya-València…
El nostre problema nacional no és a Madrid, sinó que és a Barcelona. En general Catalunya s’oblida de tot allò que està més enllà de l’Ebre. Per part de la Generalitat de Catalunya s’han rebut recursos importants, però que són del tot insuficients per al que caldria: un projecte de reestructuració a tots els nivells del país.
Catalunya va a més autonomia, més independència, però més tancada en ella mateixa. En aquests moments ens trobem en una situació d’afebliment greu, no ens han quedat estructures econòmiques autòctones a València i tenim Madrid a noranta minuts. Podríem dir que no estem tots plegats massa pel treball comú. Cal recordar que no hi ha 11 de Setembre sense 23 d’Abril. El que ens passa a València tard o d’hora pot passar a Catalunya.
—Sense comentaris.
Joan-Ramon Gordo i Montraveta
