A les portes d’un estiu que es preveu molt calorós, el Canemàs 32 ha publicat el dossier L’aigua i la festa, amb articles de Josep Enric Gonga, Montserrat Rumbau, Jordi Bertran, Bernat Salbanyà, Marc Ballester i Manel Carrera. La directora del dossier, Elena Espuny, ens explica en aquesta entrevista com ha enfocat la tria dels continguts. El dossier es presentarà divendres 19 de juny (18.30 h) al Museu de Tortosa (rambla de Felip Pedrell, 3).
Com has concebut el dossier L’aigua i la festa?
Volia que els articulistes fossin de diferents territoris de parla catalana, perquè el dossier inclogués perspectives diferents. L’aigua té una gran riquesa simbòlica, molt present en la cultura popular catalana i en les festes, i per això també volia que el dossier abordés diferents les funcions de l’aigua dins la festa i diferents tipologies festives: de purificació i rejoveniment, de benedicció, rogatives de pluja, processons marítimes, jocs festius i els correaigües -que tot i ser una pràctica cada cop més present, és més antiga del què es creu-.
Cada article correspon a una d’aquestes tipologies?
Hi ha exemples festius de cadascuna d’aquestes modalitats, però no es destrien per separat en cada article. El dossier tampoc pretén ser un recull exhaustiu de les festes. Senzillament es desitja oferir una reflexió polièdrica sobre la funció de l’aigua en les festes, identificant quines pràctiques perduren i quines altres s’han transformat.
Les festes són una eina de vertebració i dinamització cultural. Josep Enric Gonga ens explica el cas de la Ruta dels Porrats.
La Ruta dels Porrats de la Safor és un exemple de la capacitat que tenen les festes per adaptar-se a contextos socioeconòmics canviants. Els porrats tradicionals eren petits mercats de menjar que es muntaven entorn d’ermites i esglésies durant la celebració de la festa d’algun sant, com Sant Antoni, Sant Blai, els Sants de la Pedra, etc. A mitjans dels anys noranta, alguns pobles de la comarca es van posar d’acord per recuperar-los, i -de la mateixa manera que per Sant Antoni la benedicció dels animals de tir ha passat a ser la benedicció dels animals de companyia – han esdevingut mercadets temàtics, dedicats a la singularitat cultural de cada poble.
Montserrat Rumbau escriu que Sant Magí de la Brufaganya és un punt emblemàtic per gent de moltes ciutats catalanes.
Sant Magí de la Brufaganya és un exemple de què, en un indret, l’aigua pot tenir més d’una dimensió simbòlica. Les seves fonts estan associades a poders curatius i rejovenidors, i al mateix temps, el santuari era el punt final de moltes rogatives per demanar aigua. Es pot deduir que els dos factors estan connectats. Aquells indrets on l’aigua té propietats medicinals, han estat llocs de pelegrinatge.
El cas de Sant Magí de la Brufaganya, ubicat a Pontils, a la Baixa Segarra, és força especial, per l’amplitud geogràfica de les poblacions que hi han acudit per buscar i beneir l’aigua de les fonts, fer-hi processons i fer-hi festa. Gent provinent de les demarcacions de Tarragona, Lleida i Barcelona. És un fet excepcional, perquè la majoria d’indrets emblemàtics tenen una àrea d’influència més local o comarcal.
Jordi Bertran repassa diferents correaigües d’arreu de Catalunya i el País Valencià
En efecte, en Jordi Bertran posa l’èmfasi en la capacitat que tenen aquest tipus de festes d’aigua per crear una gran catarsi col·lectiva i promoure la socialització dels veïns. Entre moltes altres festes, explica la ruixada de Mataró, el correaigües de Granollers, dins la festa dels Blancs i dels Blaus o la “doble benedicció” a la festa dels Elois, de Berga. És una pràctica molt més arrelada arreu dels Països Catalans del què imaginem. És significatiu que en nombrosos municipis se celebrin, sense constar en els programes de festes. Les remullades col·lectives viuen un bon moment perquè la moral actual ho permet; en altres èpoques, amb codis de vestimenta més estrictes, han tingut més problemes.
Dit això, hi ha testimonis històrics de remullades antigues. A tall d’exemple: la poalà de València està documentada des del segle XVI, relacionada amb la cavalcada de la Degolla, que convida el veïnatge a participar en la processó de Corpus. Trobaríem altres referències històriques a Morella, Tarragona i altres indrets.
Marc Ballester ens explica les festes amb aigua a les Terres de l’Ebre. Una presència que no només es limita al riu Ebre.
És bo tenir en compte que l’Ebre és el riu més gran que passa per les Terres de l’Ebre, però no és l’únic. En Marc analitza les festes d’aigua de les Terres de l’Ebre des de tres tipologies festives: les celebracions en les quals l’aigua té un paper sanador -en aquest apartat tracta l’aplec de Sant Roc a Paüls, el romiatge de Garcia a l’ermita de Santa Magdalena i el romiatge de Gandesa al santuari de la Fontcalda –; les celebracions en les què l’aigua té un significat protector, com és el cas de les processons marineres en honor de la Mare de Déu del Carme; finalment, analitza les festes que esdevenen dins del riu Ebre: jocs festius, regates, curses d’andròmines, el concurs de sirgadors, o bé la reivindicació de les modalitats tradicionals de navegació fluvial.
Una de les festes d’aigua més coneguda són els macips d’Arenys de Mar. Bernat Salbanyà adverteix que el ruixament era una pràctica molt més extensa.
És lògic pensar que les celebracions que han arribat als nostres dies són només la punta de l’iceberg de les que existien en el passat. En aquest cas, a la Marina de la Selva, era habitual ruixar els assistents a la festa amb aigua perfumada amb una almorratxa (element ja documentat a Occident al segle XIV). Aquesta pràctica manté el caràcter identitari no sols en la Festa de Sant Roc d’Arenys de Mar; també ha perviscut en balls de plaça i en el mateix ús de l’almorratxa, element emblemàtic en aquestes poblacions de la franja litoral entre Arenys i Tossa.
Per acabar el dossier, Manel Carrera planteja una nova hipòtesi sobre el significat de les falles dels Pirineus.
Quan pensem en les falles dels Pirineus, vinculades al Solstici d’estiu, immediatament ens venen al cap elements de foc. Segons la hipòtesi inèdita que planteja en Manel Carrera, aquests elements – falles, haros, torxes, fars, segons la terminologia de cada lloc… —no eren l’objecte principal del ritu, sinó la il·luminació necessària per acudir la nit de Sant Joan a punts emblemàtics d’aigua.
L’aigua és un element que dota d’identitat als entorns que vivim. Consideres que el patrimoni cultural i natural es divulga com un tot, o no existeix aquesta aproximació conjunta?
És més fàcil que es produeixi aquesta aproximació conjunta en l’àmbit local i comarcal. Els centres d’estudis i les entitats ambientals de vegades comparteixen resultats sobre les recerques que efectuen. Des de polítiques de foment del turisme, també s’incentiven aquestes col·laboracions. En canvi, en l’àmbit acadèmic no es produeix la mateixa sintonia, perquè les disciplines científiques demanen especialització, i no s’acostumen a fer prou esforços per unir els resultats provinents del patrimoni cultural i el natural.
En els últims anys, els intents d’identificació del patrimoni cultural immaterial han ajudat a trencar aquesta escletxa. Tant si es tracta d’inventaris que neixen a partir de declaracions de reserves de la Biosfera – a Catalunya, el Montseny i les Terres de l’Ebre- com de territoris que volen salvaguardar el seu patrimoni immaterial per voluntat pròpia, hi ha l’objectiu de mantenir la població arrelada en un medi, mantenint i adaptant els coneixements tradicionals que li permeten aprofitar els recursos naturals. Però és cert que projectes d’aquestes característiques no abunden.
