Amb motiu de la mort de Josep Maria Benet i Jornet, recuperem aquesta entrevista publicada a Tornaveu fa nou anys (29/11/2011) per homenatjar-lo i fer valdre el llegat que ha deixat al món del teatre i les lletres catalanes.
Autor: Joan-Ramon Gordo i Montraveta
Va néixer en un barri popular de Barcelona, en el que -malgrat que diu que hi havia poca vida associativa- va poder relacionar-se amb el món del teatre amateur mitjançant el teatre del Carme de la plaça del Padró, l’actual Teatre del Rabal. Tal com ens comenta, “aquest centre era un autèntic catalitzador de la vida social del barri. Penseu que hi havia tres companyies de teatre amateur i que es feia teatre cada setmana”. Enamorat del còmic des de ben petit, Josep Maria Benet i Jornet ens manifesta que “el meu interès pel teatre sorgeix ben bé de manera intuïtiva”. Si bé inicialment escrivia en castellà (ens trobem en plena època franquista), amb vint-i-dos anys i trobant-se a la universitat es relaciona amb l’Escola d’Art Dramàtic d’Adrià Gual, on hi havia la Maria Aurèlia Campmany, en Ricard Salvat. A partir d’aquell moment decideix de produir únicament en català. Ens rep a casa seva, un món ple de llibres i cartells, de quadres i de records.
I a la primera, la clava!
Cert. El 1963 em vaig presentar al Premi Josep Maria de Sagarra i el vaig guanyar amb l’obra “Una vella, coneguda olor”. S’ha de dir que em vaig presentar sense cap ànim de guanyar sinó d’aprendre i millorar, però davant del meu estupor em van donar el premi. L’any 1964 es va representar per primera vegada dins del Ciclo de Teatro Latino, l’únic festival de caràcter internacional que es feia aleshores a Barcelona i, uns mesos més tard, durant uns dies també al Teatre Romea.
Per cert, aquesta primera obra vostra s’està representant actualment al TNC.
Jordi Belbel va rebre l’encàrrec de fer una obra de teatre amb motiu de la reinauguració del Teatre Principal de Terrassa i ell va escollir aquesta obra, tot recordant que els anys setanta va poder visionar-la en una versió que es va fer per a la televisió, amb la que es va identificar plenament -una versió molt ben interpretada, per cert. Després de representar-se a Terrassa es va dur al Teatre Nacional, on es continua representant.
Quina relació heu tingut amb el teatre amateur?
Als quinze anys vaig començar a fer-ne a la parròquia del meu barri, al Teatre del Carme, a la plaça Padró. He de dir que ja aleshores hi havia quantitat de gent que feia teatre com a afició i desenvolupament personal i social.
Tanmateix, actualment no tinc cap relació directa amb aquest moviment associatiu.
Fins a quin punt esteu d’acord que el teatre amateur ha representat un autèntic planter d’actors professionals i generador de públic?
És ben segur que la gran majoria del planter d’actors que hi ha a actualment a Catalunya provenen d’aquesta tradició teatral amateur. Pel que fa al públic d’aquell moment (primers anys seixantes), tinc la percepció que en línies generals hi havia una dissociació total entre tota aquesta gent; feien teatre però no hi anaven mai, més enllà del seu barri, s’estimaven més d’anar al cinema, per exemple. No coneixien el poc teatre que es feia a Barcelona, que -tot s’ha de dir- en la gran majoria de mala qualitat.
Per una persona no massa avesada al món del teatre, el nom de Josep Maria Benet i Jornet s’associa al serials televisius…
Cert, tot i que no tots els que diuen que són meus ho són de veritat.
Això ens obliga a passar llista, queda el rànquing de la següent manera:
Poblenou (1993-1994), Rosa (1995-1996); Nissaga de poder (1996-1998); Laberint d’ombres (1998-2000); Ventdelplà (2005-2010); Zoo (2008).
En què treballeu actualment?
Actualment estic una mica retirat, els meus amics i socis em van recomanar calma, i per calma que no quedi!
Dit això, actualment col·laboro en una pel·lícula que es passarà per televisió sobre la vida d’Ovidi Montllor, una mostra clara del càstig que van sofrir ell i els cantants de la Nova Cançó per part de la Generalitat reinstaurada. D’aquest càstig se’n varen salvar ben pocs (Lluís Llach, Maria del Mar Bonet…), Serrat es va espavilar per un altre cantó. Contràriament, es va donar un fort suport al món del rock català, per exemple.
Com és que dins dels guions dels vostres serials no surt mai la realitat sociocultural històrica, com els ateneus, les corals… L’associacionisme?
La veritat és que no ho sé… (queda pensatiu), realment és una idea que hauria de considerar. De fet, el que vaig viure al Centre del Carme de la plaça Padró de Barcelona era ben bé el que esteu dient.
La televisió ha desplaçat el teatre?
I ara! Estem en crisi i això vol dir que minva l’assistència a molts llocs, però hi ha molta gent que va al teatre. El que sí que passa, i aquesta és una qüestió que m’ha costat d’acceptar, és el fet que els actors que actuen a la televisió es fan molt coneguts i això ha fet que a vegades la gent vagi al teatre més per la fama de l’actor que no per la pròpia obra. Amb tot, ens trobem en el millor moment del teatre català de tots els temps. Tot i pensar que sense la televisió també hauria crescut el públic de teatre, he de dir que la televisió l’ha millorat.
I pel que fa al sorgiment de nous guionistes i nous autors de teatre?
Cal diferenciar el guionista relacionat amb la televisió i l’autor de teatre, és un altre món. De totes formes, hi ha força guionistes que són autors de teatre, i a l’inrevés. Avui dia hi ha una bona torna d’autors joves de teatre. Tenim molts i bons autors de teatre i el teatre català surt a l’estranger, s’ha convertit en tota una referència, més enllà dels noms propis. Estem al mapa i això no havia passat mai.
Som coneixedors de la vostra gran afecció al món del còmic…
Si, sempre ho he estat, tant com a dibuixant que com a guionista. Com a anècdota diré que no sabia llegir ni escriure i ja dibuixava una vinyeta amb els personatges i a l’espai del text demanava als meus pares que escrivissin el que jo els dictava. Feia imatge i diàleg, una mica com és el teatre.
Quins són els personatges que més us han pogut influir?
Molt possiblement d’entre els catalans Àngel Guimerà, també en certs aspectes Joan Oliver, Manuel de Pedrolo, Joan Brossa… I sobretot Salvador Espriu… Dels estrangers citaré els americans Arthur Miller, Eugene O’Nell, Tennessee Williams… M’agraden molt.
I Harold Pinter?
La seva influència em vingué més tard, tot i que ja aleshores als anys seixanta ja el coneixia, si bé em costava d’entrar-hi. M’adonava, però, que era un home diferent. Els anys setanta vaig començar a entendre’l i em va entusiasmar. En aquella època vaig tenir una crisi de teatre, no m’agradava el que jo escrivia i a partir d’aquí si que tinc una forta influència de Harold Pinter.
Quines són les obres teatrals de les que esteu més orgullós?
La meva obra va molt relacionada amb els meves vivències i amb les meves percepcions de la realitat que vivia i coneixia (Una vella, coneguda olor. 1963), una obra que està situada de ple en el barri on vivia, per exemple. Quan vaig intentar fer obra més inventada no va sortir i vaig haver de tornar a les vivències personals (Berenàveu a les fosques. 1972), una visió del barri on havia viscut però des d’una perspectiva molt més polititzada. Jo crec que va ser la primera obra meva que va tenir un cert gruix. I després… No sé… Revolta de bruixes (1977); Desig (1991)… Cada obra és un món. Jo me les estimo totes. Penseu que sempre quan acabo una obra penso que és molt dolenta.
Doncs desitgem que continueu fent-ho “tan malament”.
Joan-Ramon Gordo i Montraveta
