Costal, Rabaseda i Gay: “L’havanera és la nostra música romàntica”

Anna Costal, Joaquim Rabaseda i Joan Gay són doctors en musicologia i professors de l’ESMUC. Tots tres comparteixen l’interès pels fenòmens musicals contemporanis a partir d’una mirada global. El passat novembre de 2023 van publicar el llibre “Les primeres havaneres a Catalunya”, editat per l’historiador i editor Rafael Català, de l’editorial Rafael Dalmau. La recerca ha estat finançada per la Fundació Ernest Morató i l’Ajuntament de Palafrugell. Parlem amb ells per a conèixer els punts clau del llibre i descobrir alguna curiositat de la seva recerca.

D’on surt la idea d’investigar sobre les primeres havaneres a Catalunya?

Joaquim Rabaseda (JR): L’Anna estava fent la seva tesi dedicada a les sardanes i contínuament li anaven apareixent les havaneres. Nosaltres un dia buscant documents a la biblioteca del Casino de Girona, vam trobar una partitura d’unes havaneres per a orquestra fetes a l’Havana el 1850 i vam fer-ne una foto per l’Anna. No era el nostre tema, però era per l’Anna.

Anna Costal (AC): De fet, tampoc era el meu tema. Jo vaig investigar sobre les sardanes d’en Pep Ventura a Figueres i fent-ho, em trobava contínuament amb les havaneres. La recerca conjunta va començar al 1r Congrés Castor Pérez a Palafrugell el 2016, on els responsables de la Fundació Ernest Morató ens van demanar si podríem fer un estudi sobre aquestes havaneres. El projecte es va formalitzar el 2020.

Avui l’imaginari de les havaneres el situem al costat del mar, amb l’acordió i el rom cremat, però el que s’explica al llibre està allunyat d’això. Com és que fins ara no s’havia anat tan enrere a buscar l’origen de les havaneres a Catalunya?

JR: Probablement perquè necessitava una recerca àmplia i profunda, i treballar durant tres anys. Hi ha molta feina prèvia, un bagatge de profunditat i investigació i de treball conjunt, en el qual nosaltres ja teníem agilitat.

AC: No som els primers de parlar de l’havanera del segle XIX, però hi ha un problema que nosaltres també ens hem trobat i és que és molt difícil datar una partitura, una font oral, una poesia… Ha estat com una obsessió perquè si no, quèiem en el que ja s’havia explicat a grans trets. De fet, el principi de cada capítol comença amb un dia, un mes, un any i un lloc concrets i una formació instrumental concreta, per remarcar aquesta idea de la precisió que hem buscat.

Voleu trencar amb aquesta imatge actual de l’havanera?

Joan Gay: No, nosaltres en cap cas volem desbancar ni qüestionar la imatge estètica actual, simplement tirem la mirada un segle enrere. Sobre aquesta mirada allunyada, sí que s’ha fet recerca sobre els orígens, però sempre des dels mateixos cantaires o de la gent del món de l’havanera, i en el nostre cas aportem la mirada musicològica.

JR: Érem conscients que hi havia una imatge de l’havanera molt concreta i que nosaltres ens trobàvem amb una realitat molt diferent. La història es pot concebre com a mirall que et permet veure el passat, però nosaltres hem aplicat la idea de Foucault de la història feta per esmicolar i per trencar. Quan mires el mirall descobreixes que és una projecció de les teves ombres, desitjos i pors, i, en canvi, quan fas un exercici històric i musicològic descobreixes una realitat que sempre és més interessant. Al principi no sabíem fins on arribaríem, però teníem clar que aquest mirall que veiem i llegíem als llibres, no seria el que realment descobriríem.

JG: De fet, hem trobat un text que parla d’uns estiuejants de la dècada de 1860 a la platja de l’Estartit amb una guitarra cantant cançons, entre les quals hi ha una havanera. Aquest és l’únic exemple que hem trobat que permeti fer encaixar la realitat del segle XIX amb la del segle XX.

I d’on ve aquesta imatge actual?

JG: La imatge que es té de les havaneres actualment, s’explica amb la postguerra, a partir de 1940. És un moment en què es redescobreix la memòria d’unes generacions anteriors, que recull el testimoni d’uns avis que parlaven d’una guerra i d’uns soldats i unes noies que els anaven a acomiadar. Aquesta generació de 1940, acaba de sortir d’una guerra de la qual fa mal parlar-ne i de la que hi ha un silenci molt estès, i per tant anar a recordar aquell testimoni encaixa amb el que estan vivint. Nosaltres anem un segle més enrere de tot això.

JR: Aquí han passat nou generacions. Es marca aquest retrat d’anar a unes generacions que quan van anar a la guerra de Cuba, l’última, la de 1898, en realitat recordaven la primera guerra, la de 1868 dels seus avis, però realment cap d’ells havia nascut quan havia passat tot allò de què parlaven. En aquest sentit, l’havanera fa una escenificació d’això, perquè el context ha canviat, però la música continua sent vàlida.

AC: Sempre hi ha guerra, sempre hi ha morts i comiats de la guerra i sempre hi ha un món sonor i d’històries que acompanyen aquesta guerra. Aquí el que va passar és que l’havanera es va posar de moda a la dècada de 1860 i a més va coincidir que era una música lenta i amb textos amorosos que anava bé per acomiadar al port amb el mocador.

JG: El llibre obre aquesta porta d’anar més enrere i veure el canvi d’imatge entre les havaneres del segle XIX i les havaneres actuals, amb músics vestits de mariners. El que ens hem trobat és això, una havanera socialment molt estesa, és a dir que va des dels mariners i els obrers fins als burgesos.

És habitual que un mateix gènere sigui tan transversal?

AC: Cada època té modes, el que passa és que es van globalitzant cada vegada més. Aquestes modes desbanquen altres balls i instruments. En aquest cas és tan potent, que als anys seixanta del segle XIX, tothom ho balla. És igual de potent que l’òpera italiana de Rossini o de Verdi, que arriba a tothom en aquella època.

JG: Clar és que a més les havaneres eren un ball. Hi ha una havanera cantada, una de ballada i una de representada a les arts escèniques. Aquesta part del ball lent, la sensualitat, amb aquests referents de les Antilles, de la promesa de les belleses exòtiques, té una implicació que en la moralitat i en la visió del segle XIX és un perill.

Portada del llibre editat per Rafael Dalmau Editor

De l’època en què parleu al llibre en sabem ben poc, és interessant perquè il·lumina aquesta part de la història de Catalunya poc explicada.

AC: Sí, sobretot el que coneixem és del modernisme cap aquí, des dels anys vuitanta del segle XIX. La República Espanyola i el que va passar abans ha quedat allà amagat.

JG: De fet, aquest any passat va fer 150 anys de la proclamació de la Primera República Espanyola i fixa’t que poques commemoracions públiques s’han fet.

AC: Clar, quan commemorem fets és quan tenim el mirall que funciona. En aquest cas, el republicanisme no encaixa amb la idea del catalanisme conservador del segle XX. O el mateix Clavé, que és un personatge que s’ha folkloritzat com a un home molt popular, quan en realitat era un polític de primera línia que amb la Guerra d’Àfrica de 1859-1860, un conflicte imperialista que va generar una eufòria patriòtica, es va posar a escriure americanes també. És a dir que volem veure una havanera folkloritzada molt del segle XX, però que quan entrem al XIX això no és gens així.

JR: L’editor sempre ens diu que som provocadors i nosaltres diem que ho pot semblar, però que senzillament no acceptem aquesta realitat i intentem separar-nos de l’ús actual.

“No som ingenus i sabem que els discursos s’han construït amb una finalitat identitària i legitimadora de certes coses i segur que algú ha dit que això no ho volia veure.”

I per què arribeu fins a Carmen?

JR: Perquè és un punt de partida. Carmen, del compositor Georges Bizet, es va estrenar a Barcelona el 1881, portant a l’escena de l’òpera una havanera i, per tant, vam marcar que aquest podia ser el topall, i d’aquí anar cap enrere. Volíem veure què podíem trobar d’abans dels anys vuitanta.

JG: Carmen també és la figura femenina de l’òpera que ens fa de referència per a totes les dones que anem esmentant al llibre que apareixen en forma de compositores, intèrprets, usuàries de les havaneres… A més, Carmen marca l’inici d’una època de modernisme, renaixença i catalanitat en construcció, que és una realitat molt diferent de la que expliquem al llibre i que s’havia viscut a mitjan segle XIX. Comença una realitat nova on l’havanera comença a competir amb altres estètiques.

AC: També hi ha una reivindicació no massa explícita que és la de la música romàntica a Catalunya. Aquí tenim recepció del romanticisme europeu ja al segle XIX i alhora generem productes culturals, musicals i socials plenament romàntics, i aquest és el cas més evident. No tenim només la sardana que es veu com una dansa local, sinó que tenim l’havanera com a fenomen global arreu del territori. Això és la nostra música romàntica. El subtítol del nostre llibre podria haver sigut: la música romàntica a Catalunya”.

Avui la majoria dels cantants d’havaneres són homes, però en el llibre parleu de moltes dones que també componien, ballaven, escrivien…

AC: De dones intèrprets el segle XIX n’està ple, en tots els gèneres musicals. Sempre imaginem que la història de la música anirà recuperant les dones de manera ascendent, però, en canvi, si mirem a finals del segle XVIII les compositores que hi havia eren molt importants i tothom les respectava. Al segle XIX apareixien a totes les enciclopèdies. És al segle XX quan cauen en l’oblit.

“El segle XX ha destruït la memòries de moltes dones que s’havien dedicat a la música.”

JR: Quan Montsalvatge i Josep Pla al segle XX van a buscar els pescadors perquè els hi cantin havaneres, no els hi pregunten mai a les dones, quan també els hi haurien cantat. Nosaltres hem utilitzat entrevistes fetes a dones que cantaven havaneres, és a dir que si haguessin preguntat, haurien trobat. No ho van fer perquè no els interessava l’informe en femení, llavors aquí s’ha format un biaix que no correspon amb el que hi havia en aquell moment.

JG: Com que el fenomen actual es basa en aquestes recol·leccions dels anys quaranta, és on es va a buscar el repertori. Aquesta imatge que es crea amb els pescadors d’aquest moment és la que forma part de la nostra memòria. No podem tenir memòria dels pescadors de 1870 quan hi havia dones als escenaris que estrenaven i cantaven havaneres, en què elles elaboraven el discurs. És una realitat que s’havia perdut.

L’imaginari de Carmen amb el de les havaneres són dos mons que a ulls actuals ens poden semblar oposats

AC: Quan s’estrena Carmen a Barcelona, al diari l’Esquella de la Torratxa fan la crònica de l’estrena de l’òpera, i assenyalen que l’havanera de seguida triomfarà, però no es posen ni amb l’actitud de la cantant ni amb què fa dalt de l’escenari perquè no ho troben excessiu ni estrany.

JR: Tot allò que havia escandalitzat a París, aquí no preocupava.

JG: L’imaginari de Carmen que surt al llibre és com a mostra d’espanyolitat en aquell moment, i si Carmen canta una havanera és perquè a París l’havanera era concebuda com una cosa espanyola, i és que ho era.

AC: De fet, era l’únic ball pròpiament espanyol, perquè la resta de balls de parella eren centreeuropeus. Clar que a la gent li agradava, perquè s’ho sentia seu, i els catalans els que més.

JG: I allò que a París semblava molt exòtic, aquí no ho era, perquè qui escrivia les havaneres que es ballaven al Liceu, a passeig de Gràcia, a Figueres… eren músics d’aquí. La majoria d’ells no havia anat a Cuba.

“No calia haver anat a Cuba per escriure una havanera com tampoc calia haver anat a Viena per escriure un vals.”

JR: Carmen acaba sent un exemple més del que estava passant. Una de les òperes més representades del segle XX és el millor exemple de la Catalunya del segle XIX, una Catalunya que se sent i es reivindica com a espanyola amb l’havanera com a reflex de tot això.

Vull destacar l’última frase de l’epíleg: “La música no és una comparsa dels fets històrics, sinó que també construeix realitats.” Quina realitat han construït les havaneres?

AC: Construeix moltes realitats. Per una banda, construeix espais col·lectius d’identificació de classe. També construeix l’imaginari de què és Cuba quan els pobres nois han d’agafar el vaixell per anar a la guerra del 1868. Alhora també és un ensenyament sentimental d’aquestes noies, de poder-se atrevir, d’obrir nous camins…

JG: També contribueix a construir l’amor romàntic, amb la idea de “m’he enamorat de la teva mirada, dels teus ulls…” i sobretot construeix una idea d’imperi que està en decadència i que s’intenta apuntalar a través del gènere musical.

JR: Amb la idea del subtítol d’“Imperialisme i sensualitat”, podem dir que es construeix una realitat que va de macro a micro. Per una banda, és la idea de la guerra amb les pulsions d’“encara som grans”, i per l’altra la de “vaig a ballar a veure si conec algú”. Tenint en compte que la nostra vida es teixeix de moltes tensions i moltes realitats i totes dues hi són presents. Tothom té moments d’intimitat que es construeix i allà hi havia l’havanera, i també hi ha moments en què sembla que tots anem embriagats per qüestions ideològiques i allà també hi havia una havanera, per tant, per això parlem d’aquest estrat, perquè apareix a tot arreu.

“L’havanera és com un satèl·lit que impacta sobre Catalunya i que fa les seves rèpliques.”

Us ha quedat algun tema pendent de trobar o publicar en aquesta investigació?

AC: De tots els títols que hem trobat en tenim la partitura, per tant, si algú vol apostar per aquest patrimoni, això podria sonar. Fins que no ho puguem interpretar, fer sonar, difondre… a mi em faltarà alguna cosa. A part d’això, hi ha molts fils per estirar. Hem posat cura en la bibliografia amb la idea que ara vingui algú i es posi a estirar fils. No s’acaba aquí aquesta recerca.

JG: Seria ideal que algú ens desmentís, perquè haurien trobat altres documents que ampliarien la informació trobada fins ara.