“És necessari crear un equip interdisciplinar per abordar una personalitat tan polièdrica com la de Josep Anselm Clavé”, ha demanat la musicòloga Anna Costal durant la Tinguda Blanca Els Cors de Clavé: una nova cultura popular, laica i republicana. Les persones que s’han apropat aquest dilluns 19 de febrer a la seu del Gran Orient de Catalunya n’han sortit amb la sensació que els quaranta anys de franquisme, però també els sengles quaranta de democràcia, han ocultat tota la dimensió social de Clavé. Una voluntat “premeditada” per ocultar el poder revolucionari que les expressions de cultura popular van tenir a Catalunya durant la segona meitat del segle XIX.
Clavé és conegut arreu de Catalunya, de fet són molts els pobles que l’hi dediquen un carrer, com a fundador del moviment coral català i promotor del teixit associatiu cultural. Una veritat tan certa com incompleta. Arraconant-lo en l’àmbit de la música popular, ha denunciat Costal, s’ha volgut eclipsar-ne la vessant literària, periodística i especialment sociològica. No debades, Clavé intenta enderrocar les mateixes estructures del règim borbònic i erigir la República. Influenciat pels socialistes utòpics francesos (Fourier, Saint-Simon), concep la música com una oportunitat per crear consciència de classe i “exaltar els valors del treball”.
En aquest empeny, adopta el model orfeonístic que havia arrelat a bona part d’Europa, si bé amb intencions radicalment diferents. Mentre que a França, Gran Bretanya o Bèlgica les corals eren usades com a instrument de control estatal, Clavé les lidera des de l’oposició política. De fet, renuncia en primera instància a fer carrera al Congrés dels Diputats, conscient que prèviament és necessari transformar la base social. Això significa: utilitzar les societats corals com una plataforma on els obrers podien cultivar-se –aprendre gramàtica, llengües estrangeres, comptabilitat domèstica, etcètera—, consolidar l’estructura familiar moderna, estrènyer els llaços de germanor entre els treballadors, i finalment, fruit de totes les anteriors, crear una autèntica contracultura al poder imperant.
“Sempre que us diguin que una persona pot provocar grans canvis socials, us menteixen”, va insistir Costal. L’èxit de l’empresa claveriana no podria explicar-se sense tres altres grans factors: la tradició cooperativa existent a Catalunya, que fins llavors s’havia manifestat a través del gremialisme i les confraries; el gran arrelament de les melodies polifòniques arreu del país, on la gent ja cantava des de feia segles a diferents veus; i finalment, la presència d’altres col·lectius de cultura popular, molt especialment el sardanista i el casteller, també vinculats al moviment republicà.
A través de les corals, s’intenta desterrar la simbologia religiosa de la vida pública. La celebració dels Festivals Euterpe, en aquest sentit, és molt significativa. Totes les corals que hi concorren participen d’una “processó laica” on enorgulleixen el seu penó, i que habitualment porten inserides paraules com “germanor”, “unió”, “fraternitat” i altres vocables lliberals. Una incidència, que lluny de limitar-se a l’àmbit simbòlic, es trasllada en totes les esferes vitals. En el camp econòmic, s’organitza un sistema de Seguretat Social per cobrir les despeses dels cantaires malalts; també es creen rituals d’enterrament laics, fins llavors completament monopolitzats per l’església; i en l’esfera purament ociosa, es contribueix a la creació de “músics autònoms”, desvinculats de les dues grans institucions on podien treballar fins llavors: l’església i l’exèrcit.
Vist aquest escenari, ha apuntat Costal, “es comprèn que la sardana i els cors claverians fossin apropiats i neutralitzats pel catalanisme conservador de principis del segle XX. Es considerava perillós que aquestes expressions de cultura popular vinculades als ideals republicans conquerissin el carrer”. De la mà dels Jocs Florals en l’àmbit cultural, i la Mancomunitat de Catalunya en el polític, es crea un discurs fals per esborrar tota aquesta herència. Transmetent la idea que les sardanes i les corals es remeten a una tradició molt antiga, i paral·lelament mitificant la figura de Clavé i Ventura com éssers deslligats de la realitat social, s’aconsegueix eliminar tot el seu potencial revolucionari.
L’any 2024 se celebrarà el bicentenari del naixement de Josep Anselm Clavé i també els 150 anys de la seva defunció. Aprofitant aquesta data emblemàtica, va insistir Costal en la cloenda de la conferència, és important revisitar la seva figura i erigir-la en el context on es va forjar.
