Qui és Andrew Deiser?
Sóc professor de literatura hispana als Estats Units. Vaig ser l’any 1996 a Barcelona com a estudiant graduat a la Universitat de Barcelona i aquesta vivència em va servir d’inspiració per a la meva tesi doctoral que es titula Barcelone/as: de la dictadura a la democràcia, de la modernitat a la postmodernitat. He de dir, però, que la primera vegada que vaig venir a Barcelona va ser un cap de setmana de l’any 1987.
Parleu-nos de la vostra tesi doctoral?
Es tracta d’una anàlisi sobre les novel·les «El dia que va morir Marilyn» de Terenci Moix, «El temps de les cireres» de Montserrat Roig, «Los mares del Sur» de Manuel Vázquez Montalban i «El amante bilingüe» de Joan Marsé en el sentit de com van interpretar i respondre a la transició de la dictadura a la democràcia i, a un nivell més ampli, de la transició de la modernitat a la postmodernitat a Catalunya. La vaig defensar l’any 2005 i n’he publicat alguns articles relacionats amb alguns dels capítols.
Tanmateix, el tema de la immigració no és l’eix central d’aquest treball.
És cert. El tema de la comunitat immigrant a Barcelona durant la dictadura i la transició a la democràcia hi és present, però no el vaig desenvolupar. Nogensmenys, aquest tema dels immigrants a Barcelona, any rere any no em deixava en pau, així que vaig decidir fer una recerca sobre aquest fenomen i vaig començar trobar unes quantes referències a «un tal Paco Candel» que havia escrit sobre el tema. I vaig trobar que Candel havia escrit una gran quantitat d’obres sobre la immigració a Catalunya; la més coneguda fou «Els altres catalans» de l’any 1964. De fet, he de dir que he descobert Paco Candel aquest darrer any i que m’ha causat un fort impacte.
Com heu arribat a contactar amb el món ‘real’ de Paco Candel?
Aquest estiu vaig rebre una beca de la meva universitat per a fer una recerca a Barcelona sobre Paco Candel. Aquest ha estat el motiu pel qual he contactat amb la Fundació Candel, entitat que m’han donat un gran suport i acompanyament durant tot el temps de la meva estada a Barcelona.
Què teniu previst de publicar tot seguit?
Ara la meva idea, en principi, és escriure un parell d’articles sobre l’obra de Candel. Més concretament, un article serà sobre les primeres tres novel·les de Candel («Hay una juventud que aguarda», «Donde la ciudad cambia su nombr» i «Han matado a un hombre, han roto un paisaje») i vull analitzar com Candel va retratar la comunitat immigrant a Barcelona i com va despertar la consciència de les classes socials més benestants sobre la presència dels immigrants en les àrees perifèriques industrials de la ciutat.
Ens podríeu avançar algunes característiques d’aquest impacte?
Jo crec que l’impacte fou més important pel que fa al món polític, més que en el món literari. Tanmateix, penso que hi ha encara coses per trobar i analitzar.
Si no ho tenim mal entès, també voleu aprofundir en l’impacte que va tenir l’obra de Candel en del món literari barceloní de l’època.
Sí, esbrinar qui eren els que van llegir les primeres novel·les de Candel. Com va rebre el públic aquestes novel·les. Què en deien els crítics literaris. Com va contribuir Candel al discurs sobre la Barcelona de la postguerra, una ciutat devastada, però no morta. I més en concret, vull examinar com va canviar amb la publicació de l’assaig «Els altres catalans» el discurs polític sobre la població immigrant obrera a Barcelona i com va servir com a pont entre la comunitat immigrant i la comunitat autòctona.
Teniu, però, un projecte més ambiciós.
És a llarg termini, però. Tinc pensat un llibre en què examinaria el retrat literari de la comunitat immigrant a Barcelona durant les èpoques de la dictadura i la transició a la democràcia. Com es va diferenciar el retrat de Candel amb el d’altres escriptors com Terenci Moix, Montserrat Roig, Joan Marsé i Manuel Vázquez Montalban. Quina mena de discursos van crear aquests autors sobre la comunitat immigrant a Barcelona i la seva integració a la societat autòctona. Com competien aquests discursos entre si. M’interessa molt aprofundir sobre les diferents maneres que aquests autors han interioritzat el tema de la immigració.
Tanmateix, hi ha força diferències en el seu tractament.
Sí. El retrat que Paco Candel fa està molt centrat en exclusiva en els barris obrers. En canvi, altres escriptors comencen a l’Eixample, als barris de la burgesia catalana, i incorporen més tard algunes realitats dels barris populars barcelonins. De tot plegat, el que més m’interessa, però, és aprofundir en els discursos literaris que aquests autors han creat.
Com a persona estrangera que ha conviscut força dins de la realitat catalana, què penseu del tema de la llengua?
Aquest tema és molt impactant de viure. La convivència del català i el castellà és molt interessant. I no diguem amb l’actual situació migratòria on la presència de multitud de llengües és un fet quotidià. Crec que hi ha una gran consciència sobre la importància de la llengua i l’ensenyament en llengua catalana és clau per a la seva supervivència.
Pel que he viscut, he de reconèixer que els catalans tenen un sentit de la solidaritat que no es troba a altres parts d’Espanya. He viscut un any a Madrid i un altre al sud d’Espanya, i sempre he tingut la impressió que Catalunya és diferent, una altra nació.
Com integreu la vostra recerca de la realitat catalana, a l’àmbit de la vostra universitat?
Com a professor sempre faig un esforç per a integrar la meva recerca a l’aula. En aquest sentit, tinc pensat un curs en què els estudiants i jo examinarem la immigració a Barcelona durant la postguerra i el paper de Candel en retratar-la, i després farem una comparació entre el fenomen de la immigració a Barcelona i la immigració a Little Rock (Arkansas) dels mexicans avui, de com pot servir la vida i l’obra de Candel, i també l’obra de la fundació que porta el seu nom, com a exemple de com es poden integrar dues comunitats distintes. I si és possible, en el futur m’agradaria portar un grup d’estudiants a Barcelona a ensenyar-los els barris candelians i que coneguin la Fundació i la Biblioteca Candel i seva missió.
De segur que us esperaran amb els braços oberts.
Joan-Ramon Gordo i Montraveta
