Quins han estat els orígens de la Patum?
Cal buscar-los en la festa del Corpus, la primera mostra medieval de teatre de carrer, en la que participaven totes les congregacions religioses, els nens que celebraven la primera comunió, els gremis, els metges, els arquitectes… i en la que, a més, es realitzaven també una sèrie de representacions, que servien per fer que els creients interpretessin les sagrades escriptures, per educar i moralitzar.
Com evoluciona?
Tots els elements que hi participaven, en forma de gegants, de nans, de dracs, etcètera, de mica en mica van agafant un protagonisme major. Abans i després de l’ofici i abans i després de la processó, desenvolupaven unes ballades amb un caire més civil, més laic que no ho és la processó, de caire religiós. Aquestes ballades, que normalment es feien en honor de les autoritats civils, es donaven en molts llocs de Catalunya i se les anomenava bulles o bullícies del Santíssim Sagrament, i és precisament la seva independència dels aspectes estrictament religiosos la que acaba conformant unes festes pròpies a força poblacions catalanes, i que per diferents circumstàncies històriques, socials, geogràfiques, de mobilitat… només han perviscut a Berga, en la forma de La Patum.
De quins anys estem parlant?
La processó del Corpus s’inicia a mitjans del segle XIII i durant el XIV se celebra de forma majoritària pràcticament a tota la cristiandat. A mitjans del segle XV molt possiblement ja es donen algunes d’aquestes manifestacions més laiques, ja que en el Concili de la Tarraconense hi ha una sèrie d’observacions sobre aspectes indecorosos d’aquesta manifestació. Tanmateix, pràcticament cap d’elles -amb l’excepció de la Patum- no sobreviu a les disposicions del Concili de Trento.
Per què va aguantar la Patum?
No en sabem els motius exactes. Crec, però, que hi ha dos elements que resulten bàsics per a la seva continuïtat. Malgrat que no en tinguem documentació escrita, un dels factors que ho explica és la prohibició que la comparseria de la Patum segueixi entrant a l’església, cosa que fa que s’hagi de quedar a fora. El fet que depengués més de l’autoritat civil (que era a la que, en definitiva, honoraven amb tots aquests balls) segurament és una garantia de supervivència. I el segon element que resulta essencial és un factor geogràfic. Berga al segle XVI era una petita vila perduda al Prepirineu i que estava molt lluny dels centres neuràlgics de decisió. Estar tant aïllats del món ha estat una de les màximes garanties de supervivència.
Quines són les primeres comparses?
Són les que ja tenim documentades, que són els turcs i cavallets, els diables (masses i plens), la guita i el tabal, aquest darrer no tant com a comparsa sinó com a instrument musical. Parlem dels anys entre el 1621 el 1630. Des d’aleshores tenim referències de la Patum cada any, amb més o menys extensió. Ja en el 1621 es parla de la compra de dos-cents setze fuets.
Hi ha una tradició prèvia a la festa, en dieu els Quatre Fuets.
Sí. El diumenge anterior al Corpus té lloc la prova dels fuets. Antigament, aquest acte era una mena d’assaig general de la celebració que prenien part d’altres comparses, es feia una prova de fuets perquè aleshores es feien artesanalment. Malgrat que des del 1951 els fuets són realitzats per empreses pirotècniques, aquest acte dels Quatre Fuets s’ha continuat fent.
Quan apareixen les altres comparses?
L’Àliga és incorporada a mitjans del segle XVIII, els Nans Vells s’hi afegeixen el 1852, els gegants els tenim documentats des de la segona meitat del segle XVII (les parelles actuals són del 1866 i del 1891) i els Nans Nous són del 1890. Al vespre hi ha els Plens, que és el gran espectacle de la Patum, i al final el Tirabol.
Parlem de les músiques i la seva evolució
La música de la Patum té un primer moment, amb el Tabal, i un segon, quan s’incorporen els gegants, primer amb un flabiol i un tamborí i més tard amb un sac de gemecs. Amb tot, la primera comparsa que té una composició musical moderna és l’Àliga, i, curiosament, no és fins a finals del segle XIX, coincidint en el gran procés de renovació de la Patum, que es renova la festa, amb la incorporació de música per als Turcs i Caballets, els Nans Nous, que s’estrenen aleshores, per als Plens, i a més es comencen a adaptar els balls propis de l’època, com són els rigodons, les americanes, els valsos, els valsos-jotes, els pasdobles… i que han configurat alguns d’ells l’imaginari patumaire fins el dia d’avui. La darrera música és la de les Masses, que data del 1963 però que només s’interpreta a la Patum de lluïment.
Què destacaries dels aspectes organitzatius?
Durant els primers segles, molt possiblement, la Patum depenia directament -com la majoria d’entremesos del moment- dels gremis vinculats a l’església. Nogensmenys, segons la documentació que tenim, el segle XVII és l’ajuntament qui té cura de la seva organització. Des del punt de vista associatiu es produeix un fet curiós, l’Ajuntament cada any es preocupava de buscar un cap de colla per a cadascuna de les comparses, i era el cap de colla qui s’havia d’encarregar de buscar col·laboradors. De fet aquest sistema encara està funcionant, de la mateixa manera però d’una forma simbòlica, ja que fa ja anys que ningú no cobra per fer aquesta feina.
No totes les comparses tenen el mateix tipus de funcionament, però.
Cert. N’hi ha que ho fan de manera molt organitzada durant tot l’any i d’altres que ho fan de manera més informal. Cada colla és un món i funciona a la seva manera. Cada comparsa té un número de components fixes i al seu voltant un seguit de col·laboradors que fan possible la realització de la Patum.
Oficialment, hi ha uns administradors.
Actualment aquesta és una figura purament simbòlica i són escollits entre les parelles casades el darrer any. Una parella per cadascun dels quatre barris històrics de la ciutat: Feixines o Capdamunt de la Vila, Sant Pere, Centre o Carrer Major i Raval. Cadascú té un nom més o menys divertit perquè cada barri porta una palma que va coronada per flors boscanes i que els dóna el nom: Fonolls, Esclafidors rebentats, Esclafidors embotits i Ravenisses.
I hi ha hagut un punt d’inflexió recent.
Amb la constitució del Patronat de la Patum, l’any 2001, s’aconsegueix que per primera vegada siguin els propis patumaires els qui participin directament en l’organització de la festa, però mantenint aquesta independència de cada comparsa.
Un esdeveniment com la Patum ha de tenir, per força, uns aspectes de seguretat importants.
Sí. La Directiva Europea del Foc en principi ens afecta, com a tot arreu. S’han fet els cursos i demés tramitacions, com marca la llei. De fet s’ha de dir que la Patum té una llarga història de seguretat en els anys. Compta, des de fa molt de temps, amb una junta de seguretat que funciona, que ha establert tot un seguit de mesures de seguretat molt estrictes, cosa que ha fet que fins avui no haguem patit cap incident remarcable.
Parlem de la Patum infantil.
És un invent modern però que manté una tradició extraordinària. A Berga tota la vida s’ha jugat a la Patum i de fet molts barris feien Patum, la més coneguda era la que es feia al carrer de Pinsania. L’any 1956 la Patum Infantil entra a la plaça i passa a formar part de tota la festa, omplint el divendres, que era el dia que durant la celebració de la Patum estava una mica més buit fins llavors.
Actualment, a banda de tenir una requesta impressionant de canalla, no sols de Berga sinó de tota la comarca, la Patum infantil és una de les garanties més importants de supervivència de la festa, i així ho va veure la UNESCO quan la va reconèixer com a Obra Mestre del Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Un projecte en la coordinació i redacció del qual vaig col·laborar molt directament.
La Patum vista des de la comarca, pot generar “fred de peus”?
Jo crec que hi ha hagut èpoques de tot. De fet hi havia hagut alguna època en la que determinats conflictes afloraven en uns com a defensa de la Patum com a patrimoni i en d’altres per tot allò que portava de dolent. Molt antigament la Patum havia estat una festa eminentment comarcal. Només cal veure que en moltes de les poblacions de la comarca, una de les seves dues festes locals és la del Corpus, per poder anar a Patum. La Patum ha estat una festa comarcal i actualment ha transcendit aquest àmbit, ha passat a ser una festa nacional i fins i tot internacional. És una festa per gaudir de la festa i del patrimoni. Hi ha molta gent que s’hi sent identificada.
Podem morir d’èxit?
Quan hi ha èxit, sempre existeix aquesta possibilitat. La feina que tenim és la de mantenir la identitat tan com es pugui, però alhora cal ser conscients que la Patum és una festa massificada amb molta gent. Sempre ha estat així. Hem de saber jugar molt amb aquest fet. La futura creació d’un centre d’interpretació pot ajudar molt a la seva conservació.
La Patum sempre s’ha de fer a la plaça de Sant Pere?
És el seu marc natural. De fet, no inclou només la plaça de Sant Pere sinó també els carrers adjacents. Jo sempre dic que la Patum la conformem tres elements que són imprescindibles: la comparseria, el poble i el marc natural. Sense aquests tres elements podem fer una cosa semblant al que és la Patum però que no serà pas ben bé com l’entenem.
Tot i que aquest segle la Patum ha visitat altres poblacions, actualment no surt de Berga, malgrat que hi ha peticions de fer-ho. Creiem que si hi manca alguns dels tres elements que abans he esmentat es converteix en una paròdia i en cap cas és la Patum.
Joan-Ramon Gordo i Montraveta
