No hi ha res autèntic, al final tot són constructes. L’autenticitat és un mite que sobrevola l’aura de les músiques tradicionals. Què és ser autèntic? Se sol atribuir a allò que recorda amb més semblança a un imaginari específic. Per exemple, es considera més autèntic menjar una paella marinera en un restaurant arran de mar, que no pas fer-ho a plena Cerdanya, encara que el peix del restaurant de la Cerdanya pugui ser més fresc que el del restaurant de mar. Però en aquest exemple hi ha poc desacord. Si ens fiquem en l’àmbit de les músiques tradicionals allò que hom considera autèntic varia segons l’imaginari de cadascú, que sol tenir diferents constructes segons l’experiència viscuda i compartida. A algú li pot semblar molt autèntic un grup de gralles tocant per als gegants del seu barri, mentre que un altre veurà un grup com el Pony Pisador sota aquest paradigma. D’altres, el concepte “autèntic” l’associaran a la “puresa” i la graduació de “més tradicional”, i aquí la discussió encara pot ser més entretinguda. Quin grup és més “tradicional”? Quin grup és més “pur”? En definitiva, quin grup és més “autèntic”?
I l’origen? Preocupa molt l’origen amb la finalitat de justificar l’autenticitat. Sembla que és l’origen que pot validar més o menys una pràctica. De fet, molt més que no pas el seu recorregut al llarg del temps. “Aquesta àliga és molt tradicional, perquè hi ha un document importantíssim que demostra que en aquesta vila hi va haver una àliga l’any de la castanya i…”. D’acord, sí… però quan temps va ser vigent? Què va simbolitzar? Com la gent se la va sentir seva? Fins quan va representar alguna cosa a la vila en qüestió? I és que què és més important? Que un gegant fos construït un any, o que durant un seguit d’anys hagi representat un poble, una forma de ballar o una festa? Queda clar que l’origen pot ser important o una anècdota, però allò que defineix el “tradicional” no és tant la creació sinó la perseverança i tot el que es construeix al voltant d’un element. Tanmateix, en canvi, se sol considerar més “autèntic” si allò està validat per un ferm origen, si pot ser històric, antic i ple de valors representatius.
Ara bé, sabent que ni l’origen sol ser el més rellevant, i que l’autenticitat és un mite, davant d’un món ple d’hipocresia i façana, el concepte “veritat” pren força. És molt fàcil fer declaracions ignorants i naïfs que construeixen un nou discurs per validar el “producte” que ofereixes. Sí, perquè al final, som en uns espais de servir musicalment a algú (colla, fet, esdeveniment o ritual) o construir productes per al mercat, amb tots els matisos que es vulgui i transvasaments de funcionalitats. En aquest producte musical, que s’engloba dins els diferents conceptes i etiquetes que envolten la música tradicional, és on ens situem per deixar de banda “l’autencitat” i “l’origen” i tastar el concepte de la “veritat”. I és que dins les mentides sempre hi ha veritats i dins allò que sembla ser veritat hi solen haver mentides.
Som a les portes d’una nova edició de la Fira Mediterrània de Manresa, amb grups que, sota el paraigua que ens ocupa, estan omplint molts dels grans escenaris del país, molts d’ells ignorant els referents, la història, el context, i ni tan sols haver reflexionat sobre el sentit i significat de fer músiques tradicionals. I clar que tothom és lliure de fer artísticament el que sigui, només faltaria, però sota les etiquetes “tradicional”, “folk” o la malaurada “d’arrel”, s’implica uns sentits que apel·len als referents col·lectius, a la identitat d’un territori, a la llengua musical i una sonoritat que explica d’on venim, on som i on anem. No cal fer reflexions excessivament profundes, però sí que cal actuar amb humilitat en un terreny que és complex i que ningú dels que venim o vindran s’inventen res. Pensar que portes la música tradicional del món “rural” a la ciutat “urbana” és desconèixer-ho tot. Perquè durant dècades ha sigut la ciutat la que ha generat aquest marc d’actuació.
Davant de propostes que se situen en aquest espai perquè hi ha certa “moda”, hi ha grups que no pretenen fer veure que s’inventen la sopa d’all i podem dir que fan propostes, “continuistes” (que això no vol ni poc modernes ni atrevides, abans que algú se’m llenci a sobre)… No. Vol dir, que conscients d’on venim trien un terreny per on continuar reivindicant país, llengua, so, referents i amb la mirada posada en la funcionalitat present i actual. Però què els hi passa? Es troben amb un monstre empresarial que premia més una imatge i un discurs buit de contingut, que es posa de moda sota el poder del talonari econòmic i, un cop més, es troben havent de “vendre’s” sota uns paràmetres que van molt lluny de les capacitats econòmiques d’un grup, que són inútils -la indústria no els vol ni els voldrà- i que els destrossa. Una fira amb diners públics hauria de vetllar perquè el poder econòmic no distingís en interessos, sinó que hauria de donar opció que tothom pugui ser visible sense haver de fer fotografies que no expliquen el que fan, vídeos estrambòtics o tenir tots els llançaments al dia. Hi ha quatre festivals amb capacitat de pagar caixets altíssims, la resta de programació del país es mou en altres paràmetres i si volem un circuit solvent cal donar molta més veu a la lliga viable que no pas a les tries dels grans poders fàctics.
Cal deixar opció a tothom i no exigir més enllà d’uns mínims de presentació en què es puguin explicar de veritat, no generant una mentida on qualsevol persona “normal” que vulgui anar a un concert de festa major a la tarda del seu poble no pugui entendre. Volem música feta amb qualitat interpretativa, no pas titelles d’un sistema. Aquests grups i propostes tradicionals no escollits per la indústria sovint se’ls tracta dels de “veritat”, aquells que justifiquen que els altres facin el que fan o que una fira o festival pugui sostenir les seves etiquetes de “tradicional”, “folk” o el maleït “arrel”. Però són els peons d’una indústria maquiavèl·lica. Ser “de veritat” és poder ser sincer, no intentar semblar que ets una cosa que no ets i poder-te moure dins les capacitats que tot t’implica. El meu consell a aquests grups és que passin de les exigències de la indústria i que expliquin sense vergonya el que fan tal qual, sense històries rares i tocant bé i amb qualitat, amb caixets racionals i no sobrepassats -tampoc infravalorats- i menys intermediaris (mànagers, assessors de moda, representants…). Pels altres, que necessiten enganyar per enganyar-se, ja que un xic més d’humilitat mai no faria mal, per tal de reconèixer la feina d’aquells que piquen pedra de veritat, encara que també siguin de mentida, però que intenten ser sincers amb el que fan, coneixedors d’on són i d’on venen, i potser per això són un xic més “de veritat”.
