Nou curs i nous reptes per l’associacionisme cultural català, amb nou govern i noves mirades. I en aquest cas nostre, sempre que parlem de nou volem dir vell, perquè si alguna cosa tenim clara quan parlem de tradició és que parlem de cicles, de tornar-hi constantment. El cicle de la vida que deia el Rei Lleó. Per això, sabem que l’any 2025 Sant Bartomeu serà diumenge, i aquest serà l’únic canvi que viuran a Igualada o Sitges, les Dames i Vells de Tarragona continuaran dinant espineta amb caragolins, i per la Mare de Déu del Patrocini, els immortals bastoners de Cardona faran de patges de la Mare de Déu, amb uns altres maniquins. Per a la supervivència cal adaptació als temps que venen. Ja ho va dir Darwin i, com diu l’etiqueta de l’Anís del Mono, «la ciencia lo dijo y yo no miento». Bé es diu que un home no es banya dues vegades al mateix riu, i és ben cert, perquè l’aigua del riu és corrent i l’home, en tornar-se a banyar ha canviat part de les seves cèl·lules, inclús potser haurà evolucionat, també, de manera de pensar. Ara bé, l’home és l’únic animal que topa dues vegades amb la mateixa pedra, potser perquè les pedres no muten ni evolucionen, sinó que s’erosionen i l’home tendeix, sempre, a posar-se de peus a la galleda. Però qui sap?
El cas és que, per evitar topar i caure al poal, cal ser crític, donar voltes a tot plegat per discernir-nos, i això és feina que cal fer durant tot l’any, preparant-se per la festa, pel temps extraordinari. A casa sempre s’ha dit que pensar molt fa burro, no sé perquè, però sí sé que, habitualment, veig més despreocupats aquells que no es pregunten perquè fan les coses. «Felices los que nada esperan, pues nunca seran defraudados» que deien Les Luthiers. I malgrat que quedin mostres del nostre folklore útils sense massa cabòries al cap, i penso en la tronada de Cardona o en tots els balls, quadres bíblics i altres misteris morellans (sobretot em venen al cap els apòstols crestats), generalment quan no rumiem tenim problemes. És possible que sigui perquè la forma de socialitzar antiga ha mort i aquests entremesos que passegem pels carrers (balls de bastons, gegants, castells) són un vestigi que no entenem com a societat? Potser sí. Per això el Sexenni de Morella ens captiva, perquè són els gremis, les societats organitzades a l’antiga usança les que organitzen la festa. Cadascú fa la seva, però tots els balls, absolutament tots, es mouen al mateix so, eixordador, del tabalet. Perquè, tornant a citar el Rei Lleó, we are one. Un mateix ritme, que unifica, amb els moviments i evolucions diverses de cada ball, de vegades imperceptibles, però sí, diferents. Perquè si som diferents, som iguals.
I ara penso en l’Anaís Falcó i les globalitzacions, però quantes quants balls de gitanes són còpia de Vilafranca i quants diables varen inspirar-se en l’Arboç? És lícit de fer-ho, i tant! Però, on és el límit? Com diferencies una cobla de grallers d’una altra en una cercavila? I una parella de gegants, si encara no els veus? Costa força. L’altre dia, al ball de gralles vuitcentista de Vilafranca molts dels pasdobles que vam ballar varen acabar-se amb una llarga nota final, tal com demanen moltes colles geganteres en acabar un ballet dels gegants: fer voltes. Inclús a Solsona, en acabar el seguici -per Corpus o per la Mare de Déu del Claustre-, a la plaça de la catedral els geganters giravolten les figures sens fi, per veure qui aguanta més. Unes pràctiques que no sé si són del tot usuals ni en gegants ni pel que fa al ball. Molts dels bons balladors que conec sempre fan referència al fet que un ball acaba sec, inclús en Roviretes -qui tothom reconeix com un excel·lent ballador- acabava tots els ballables bé amb una nota sola, curta, picada, o amb un «xim pum», també hi ha les transcripcions de peces antigues dels antics grallers també ho semblen denotar (inclús alguna gravació dels Macaris ho evidencia). Com pot ser, doncs? Uniformització?
Us poso un exemple: Badalona té quatre parelles de gegants i totes quatre tenen per ball una havanera, La Coqueta, La Melicana, L’Emilio i Vestida de Nit; les tres primeres són fruit d’una època, al tombant de mil·lenni, amb una colla gegantera molt balladora i coneixedora dels gèneres de ball. En sabien, de ballar. Cap d’elles acaba amb voltes; totes amb un final sec, un «xim pum», sigui un salt o un cop d’esquena. La darrera, però, d’uns anys ençà, ja canvia la manera de ballar i el final, es fa com tots: voltes. De fet, abans, els músics eren balladors, se sap que en Perich, de vegades, puntejava la tonada que volia tocar, potser per agafar un ritme ballador per als gegants? No ho podem saber, però passava. També passava que els geganters sabien seguir el ritme del músic, perquè anaven tots al mateix ball, a moure l’esquelet amb les mateixes cançons i tonades, tal com passa encara (i espero que per molts anys) amb els gegants de Tarragona per Sant Magí o Santa Tecla, que els gegants es mouen al ritme de la música que els toquen: no hi ha cap coreografia, no hi ha «ball». I hi havia gegants amb flabiol i bombo, n’hi havia amb gralles i timbal i n’hi havia amb cobla moderna, segons la tradició (i això és un concepte complex!).
La nostra manera de socialitzar ha canviat, per tant, és essencial rumiar com mantenir la tradició. S’ha d’evolucionar, sí, però veient quins són els passos a seguir. En Joan Ibarra, l’altre dia, tot parlant de l’accident de la castellera Mia, deia que fa més de 230 anys que la Colla Vella aixeca castells, i que en fa 150 que ho fan a Vilafranca. És evident que els castells han canviat força, els castells i la vida. Hi ha castellers de l’anomenada «zona no tradicional» que havia anat a Valls a veure castells de vuit abans de 1980 i ara, depèn quina diada la mirem per la tele, per no anar-hi, a Valls. Ara, la cultura popular, la festa, no és per socialitzar-se, ara és una forma de ser, i tornant a citar Ibarra «és la vida, és viure, és sentir que formes part d’una cosa molt important i que la història (…) ens avala». La festa és el cercle de la vida, i és una responsabilitat molt important mantenir-la com li pertoca. Aquest curs, com cada any, toca treballar ja no perquè ens avali la història, sinó per no perdre-la. Per no perdre el llegat dels fills.
