El Codi Ètic del Consell Internacional de Museus ICOM ho diu així:
“Els museus treballen en estreta cooperació amb les comunitats de les quals provenen les col·leccions, com també amb les comunitats a les quals presten serveis.”
Però exposar i explicar coses és més fàcil que exposar i explicar significats. Ara, a més, alguns museus han estat convertits en aparadors de luxe per al turisme de masses, tot recobert de la pàtina del bonisme de la postmodernitat. Productes i conceptes efímers d’un sol ús, que empobreixen allò que hauria de ser el bé més preuat: el coneixement.
Què haurien de conservar els museus del futur? Un museu social hauria de fixar la seva atenció en allò que interessi la població que viu al seu entorn, consensuar les necessitats del moment present i definir els escenaris de futur. Per tant parlem d’una institució dinàmica que s’adapti als canvis de la societat i a les seves necessitats. És en aquest punt en el que entra l’imaginari que col·lectivament es va generant, quina és la nova selecció intencionada de continguts, temàtiques, conceptes i objectes; quin model d’equipament i quins serveis han d’atendre les noves necessitats de la gent que pot utilitzar un museu, no només visitar-lo.
Repensar avui els museus significa atendre el repte d’obrir-los a la participació activa de les associacions, dels centres d’estudi, dels grups de recerca i de qualsevol persona que sigui dipositària de talent. I això encara topa amb el concepte burocràtic i simplista de la tecnocràcia: tot el que no és el criteri clàssic no és digne d’ingressar en un museu. Si es tracta d’un objecte folklòric o etnogràfic és considerat una brocanteria, si és un concepte de memòria crítica, és considerat una incomoditat. La burocràcia és conservadora i procedimentalista per sí mateixa, la innovació és un territori inhòspit i sospitós.
Els tècnics redacten informes, per contra els professionals escriuen articles.
