La vostra escultura sembla molt “basca”.
No ho crec pas, perquè les meues fonts fonamentals son mediterrànies.
Quin procés creatiu seguiu?
Primer, m’hi arriba la idea i, a continuació, començo a pensar i desenvolupo la peça al cap. Puc passar-me setmanes i mesos pensant-hi… Hi ha peces que estan al meu cap fins 35 anys. Em passa des que vaig estudiar sistemes de representació i havia de veure-hi les coses a l’espai, on m’agrada força contemplar-les. Només dibuixo si tinc dubtes i, llavors, en faig un parell d’esbossos per veure-hi els finals, que son sempre aleatoris.
Després, hi arriben els materials. Quan començo l’obra no jugo amb l’atzar i no permeto que la matèria influeixi. En un moment donat, puc veure-hi al cap l’obra acabada o gairebé, perquè al llarg del procés van veient-s’hi més coses. Amb tot, sé per on anirà i també si empraré un sol material o més.
Algun cop han determinat els materials la idea?
Sí, en una peça anomenada «Polític davant el mirall», esculpida amb pòrfir vermell i fusta de sabina tal com les vaig trobar al camp. La pedra representa un polític de rostre indefinit que sembla un porc senglar. En veure la pedra, vaig pensar de seguida en els polítics, perquè reflectia la meua opinió sobre aquests personatges. Només vaig necessitar fer-hi uns petits retocs i combinar-la amb fusta.
Quins materials hi preferiu?
La pedra n’és un. Puc treballar-ne qualsevol, perquè em prenc l’escultura com un repte amb la vida. A més de les habituals —marbres de Macael i Carrara i alguns granits—, n’empro de diferents indrets, com ara miques i serpentines escoceses, que son pedres jaspiades en verd molt suggeridores que admeten un bon poliment, perquè son de gra tan fi que sembla pols. També utilitzo les de la comarca on visc, Els Serrans. Sobretot el pòrfir, amb el qual aconsegueixo un poliment preciós, d’una lluentor cristal·lina, que en trau tot el colorit i l’essència, per ser de gra fi i gran duresa. També la pedra verda del Barranc de les Acemes, mena de pòrfir que em permet assolir una gran bellesa. El treball és ardu, però sigui polit, escatat, buixardat o colpejat, m’agrada molt el resultat final. També em satisfan força els travertins vermells i blancs, perquè n’hi puc treure molt. Generalment, no s’hi poden esculpir massa detalls, però jo ho aconsegueixo. Quant als colors, m’atreuen els de les pedres que trobo a la naturalesa, malgrat no emprar-les els escultors, però com m’agraden els reptes… Pel que fa al polit, no sempre l’utilitzo. De vegades, en deixo una part tal com apareix a la naturalesa, sobretot si les he localitzades jo; una altra de més basta; i una tercera de polida. Per crear-hi contrastos. Però també tinc peces totalment polides i altres no gens o amb un raspat lleuger.
La fusta n’és un altre. M’agrada la sabina. A Els Serrans queda un dels pocs boscos de sabines mil·lenàries del País Valencià. Son arbres que podrien gairebé contar-te la història de la humanitat, perquè tenen uns quants milers d’anys. Endemés, son d’un vermell preciós, cap insecte no n’ataca el duramen i tenen una aroma impressionant. Ara bé, no son fàcils de treballar escultòricament, perquè la seua fibra canvia constantment, però si ho fas bé i, en acabar, li dónes un tractament adequat com ara cera i deixar-la natural, és d’una gran bellesa. També he treballat amb falses acàcies, roures, nogueres silvestres, oms i castanys. Tots d’una fusta bellíssima.
Finalment, el metall.
També m’agrada combinar materials, sobretot fusta, pedra i bronze. Però no descarto la mica —perquè és una pedra transparent que permet làmines molt fines—, el nacre i el cristall. De vegades, en fonc aquest darrer, especialment quan vull expressar una crítica, com ara la festa dels bous. M’agrada, a més, perquè és fràgil i dur alhora.
Quins escultors bascos us agraden?
Oteiza, n’és un. Néstor Basterretxea, gran pintor també, l’altre. M’ha agradat sempre, perquè totes les seues obres son bellíssimes. La seua «Sèrie Cosmogònica Basca» és excepcional.
Què penseu de Bernini i Miquel Àngel?
Admiro Bernini, però Miquel Àngel és el meu gran escultor, perquè va fer de l’escultura la seua vida. Una pedra era per a ell un fill. Tractava i hi veia la figura des de totes els punts de vista, mentre que Bernini només se’n centrava en un sol punt. A més, veia la peça dins de la pedra sense necessitat de dibuixar ni fer esbossos en fang. A diferència de Bernini.
M’agrada la talla directa com a Miquel Àngel, perquè vull que les meues peces siguin úniques. Mai no en faig dues iguals i tinc prohibit que algú les reprodueixi. Faig una peça i li dono la meua ànima perquè s’hi quedi. Fer un nombre de peces iguals mai no ha anat amb mi. Comprenc que ho facin altres: els diners son els diners i cal tenir-ne, sobretot a final de mes.
Bernini no feia talla directa i els seus deixebles empraven la màquina de punts. No pas Miquel Àngel, i això sempre m’ha arribat a l’ànima. És el repte de la vida, és enfrontar-se amb les teues eines, amb la teua imaginació, amb el teu cervell, amb el que ets capaç de veure-hi. I si no ho aconsegueixes i es trenca, doncs, «agur». Proves un altre cop i ja està!
És important el sentit del tacte en l’escultor?
Sí, perquè l’escultura és sobretot tacte. Per això caldria deixar que la gent toqués escultures als museus i les exposicions.
Certament, el sentit de la vista és important: hi veus proporcions i formes, el que veuran els altres, entaules un diàleg amb la peça amb la qual treballes i esperes que aquest diàleg també l’hi estableixin els espectadors. El millor seria que, tant l’espectador com la peça observada, entressin en comunicació. Ara bé, la connexió s’estableix millor mitjançant el tacte: toques com si fossis cec, perceps les irregularitats de la matèria, sents el que sobra, en jugues amb les corbes i d’altres parts, hi transmets els sentiments que acompanyen determinats gestos… En resum, el tacte és molt important; però també la vista en el meu cas, perquè m’interessen els colors resultants de combinar fusta amb bronze, pedra, nacre, mica…, ja que m’agrada establir un diàleg amb els diferents materials.
Per què vau decidir un dia dedicar-vos exclusivament a l’escultura?
Els meus pares volien que estudiés matemàtiques o enginyeria, però jo preferia dibuixar i jugar amb fang. Quan el meu pare em veia dibuixant, s’enrabiava i m’ho prohibia. De jove, vaig conèixer Gallo Bidagain, un pintor basc força reconegut que em duia a exposicions, inauguracions i museus, i em va ensenyar força. A poc a poc, se m’anava posant a dintre… Però vaig obeir els pares i vaig estudiar topografia i arquitectura tècnica i, a continuació, em vaig casar, vaig tenir família i vaig haver de treure-la endavant, encara que crec que va ser la família la que em va treure endavant a mi. Amb tot, va arribar un moment en què ningú a casa no era feliç perquè jo no ho era, així que ho vaig deixar tot per l’escultura.
Us n’heu penedit?
No, encara que la vida és molt complicada per a qui pretén viure de l’art, sobretot en aquest país, on les ajudes son inexistents o sols per a llepaires. Quan vols exposar pel teu compte, és un repte carregar la furgoneta, preparar les peces, traslladar-te i pagar l’hotel sense saber si vendràs. Es viu en precari però es viu i l’autèntic artista viu amb plaer. Llavors, que cal fer-hi? Doncs, encaixar el que va esdevenint-se. Potser per això jo encaixo les peces i empro més d’un material perquè funcioni.
Hi ha una anècdota màgica relacionada amb el vostre treball. Podeu contar-nos-la?
Fa uns anys que desenvolupo un projecte que relaciona poesia amb escultura. S’anomena «Paraules esculpides» i va néixer en conèixer la poesia d’Estrella Cuadrado. En llegir un poema seu anomenat «El dolor», vaig esculpir en bronze un ocell mort. Jau sobre una pedra i, al final d’una pota, descansa una papallona de nacre.
Aquella escultura estava exposada al Museu d’Écija i, l’endemà de la cloenda, en anar a recollir les meues obres, m’hi esperaven el director del museu, el cap de seguretat i un vigilant. Em van dir que la nit anterior, per primera vegada en la història del museu, hi havia sonat l’alarma. Tots tres responsables entraren a la sala on era l’ocell i se’n trobaren al seu damunt un de viu. Era el causant de l’alarma. Intentaren treure-l’en, però l’ocell s’enlairava, sonava l’alarma i desapareixia per tornar al cap d’una estona. Estaven força nerviosos, perquè no comprenien com havia pogut entrar-hi ni la seua obsessió pel meu ocell…
I una altra que us defineix com a escultor?
Quan de nen sortia «d’excursió» pel barri o el camp i m’atreia algun objecte, el trencava i, a continuació, el recomponia com si d’un trencaclosques es tractés. Tal vegada hi havia el desig de convertir un objecte vulgar i quotidià en una obra ideal…
Potser també l’ús de diferents materials combinats recordi una mica els trencaclosques, perquè intentava que encaixessin els diferents trossos espatllats…
En alguna ocasió, us heu adonat que heu projectat en una peça alguna cosa amb què no comptàveu?
Algunes persones, sobretot experts, m’han dit: «Paco, no ho veus que aquí has volgut representar això?». Suposo que si està mitjanament viu, en el diàleg que l’espectador hi estableix ho veu, però no pas jo.
Ara bé, encara que parteixo d’una idea, deixo fluir sentiments i emocions. De vegades, no sé quins son; d’altres, sí. En ocasions, son tan forts que no puc exposar l’obra… És el cas de «El millor polític, el polític mort».
Per què vau anar a Chicago?
Perquè volia aprendre a tallar i hi vaig aprendre.
Què ha marcat la vostra obra?
Les enumero, però no per ordre importància. Hi ha la dansa. De fet, han sorgit peces en veure-hi determinats gestos, passes, composicions…
També determinades situacions amb persones que han acabat representades en escultures. Un exemple son les meues maternitats i madones.
La literatura ha estat molt important. El darrer gènere a arribar-hi ha estat la poesia i s’hi quedarà molt de temps.
Així mateix, son molt significatius per a mi un seguit de mites i llegendes que transporto al món actual. Està Merlí, que encarna la màgia, el misteri, la creació, l’alegria… Com que la vida ja és prou trista, l’he representat en pedra i encaixat dins una sabina perquè simbolitza que, en obrir la fusta, permeto que màgia i alegria en surtin. La medusa també m’atreu força. Sé que era terrible per als homes perquè li tenien por, com en tenen a totes les dones. Tanmateix, per a mi és la dona digna d’admirar, puix que és tan potent que si no la tapen, empresonen en una cova o maten es carregaria el patriarcat.
També vaig fer una barca enorme. Està formada per vora 50 peces d’acer corten, acer normal, sabina i marbre emperador de Bunyol. Té un cert moviment perquè totes les peces son encaixos; no hi ha ni un sol clau. Fins i tot les pedres, encara que soltes, estan encaixades. Representa l’amor i la mar i es basa en un escrit cuneïforme de fa més de 3000 anys que deia: «home més corona igual a rei». La pedra representa el rei, la fusta el viatge i la barca l’home i, si no està tot ben encaixat, es trenca.
Quins son els vostres temes predilectes?
Els rostres incrustats en roca o en fusta amb un sol ull. Unes vegades es tracta de Mart; unes altres, de Cassiopea. Son pedres diferents amb tons diferents. Habitualment, apareix la boca completa, el nas gairebé i un sol ull per tal que l’espectador hi posi l’altre.
Les trenes. Crec que em vénen de la meua mare. Era una excel·lent dibuixant i brodadora. Dibuixava sobre paper finíssim flors, animals, verges i caps amb trenes que em deia que eren de «Cristaencina», però mai no em digué qui era. Després, vaig tenir dues filles i m’agradava fer-los trenes. Finalment, vaig decidir fer-ne en pedra perquè és un altre repte per la seua dificultat.
Les papallones, que simbolitzen el trànsit —no pas la mort—, la metamorfosi, el pas de la lletjor a la bellesa… La seua vida és breu i el seu objectiu, procrear. Son fràgils, però.
Les mans. Son la part del cos més difícil de realitzar. Qualsevol petit moviment dels dits canvia la mà. Les mans parlen per nosaltres, ens serveixen per a expressar allò que sovint no sabem expressar amb paraules. Amb les mans s’acarona, es fan ofrenes, s’apropen els uns als altres… Amb tot, mai no les hi veig com una manifestació de la violència. A més a més, per a mi és un repte esculpir mans en estils diferents i en talla directa, perquè no em puc permetre errors. Sovint son força realistes i m’agraden en moviment. En bronze son més estilitzades i em permet desafiaments que no puc desenvolupar amb la pedra. Solen oferir alguna cosa. Normalment, una flor de tija llarga i pavonada en vermell, que contrasta amb la pàtina verda de la mà i que em recorda un director d’orquestra dirigint. Les de fusta m’agraden pels nus.
Em recorden Giacometti.
Sí! És un dels meus escultors predilectes.
Hi ha un fet trasbalsador esdevingut durant la quarantena…
Sí. L’Ajuntament de Xelva em va encomanar una escultura relacionada amb la Memòria Històrica. Uns mesos després d’ubicar-la a l’aire lliure va aparèixer destrossada. Sembla que sectors en desacord amb la democràcia havien aprofitat la quarantena per desfer-la…
Heu impartit classes?
Fins no fa massa, m’hi he negat, però si ve al taller alguna persona interessada a aprendre-hi, la deixo passar i que treballi al meu costat. Ensenyo el que sé, no em guardo res i els dono materials i eines. Quan es cansen, se’n van.
Obriu la porta als qui volen conèixer la vostra obra?
Sí, clar.
Com poden arribar-hi?
Visc en un carrer que no té nom —en Projecte 8— d’Ahillas, una aldea de Els Serrans, que és patrimoni de la biosfera i «starlight». Les nits hi son fosques i molt belles, perquè no hi ha contaminació lumínica.
Què faríeu si no poguéssiu esculpir?
Esculpir.
