D’on us ve la formació multidisciplinar?
M’interessen totes les tècniques i les disciplines artístiques, ja que cada una pot proporcionar-te variats recursos plàstics, variades formes de fer, múltiples sensacions… que afavoreixen l’expressió, contar, comunicar, materialitzar idees amb llibertat i fluïdesa.
Així mateix, conèixer i sentir els materials amb els quals treballe em permet que l’energia que se’n desprèn dirigesca sovint la pulsió creativa de formes i imatges que en van sorgint.
De què heu après més, de la persona que ensenya o de la tècnica?
Vaig aprendre molt de la professora de Composició Ana García Pan a Belles Arts. Teníem moltes converses sobre matèria, processos tècnics en collage, com aplicar coles orgàniques, com emprar l’oli de llinassa com a aglutinant separat del pigment sec generant una capa de textura agradable al tacte —podies, fins i tot, acaronar-ne la textura—, i contàvem històries divertides sobre instruments musicals que ballaven en un espai càlid i vellutat.
Creieu que el neoliberalisme ha matat l’art?
No gosaria afirmar frase tan contundent, però sí que és cert que molts artistes sentim que alguna cosa caldria que canviés. Potser la democratització de l’art no s’ha produït realment i crec que els mitjans de comunicació, que estan controlats pels poders fàctics, hi tenen molt a veure.
Com penseu que podríem ‘ressuscitar-lo’?
Tal vegada a través de la unió i col·laboració entre nosaltres mitjançant la valoració del nostre esforç, sobretot les dones artistes.
Amb quins materials us agrada més treballar?
Amb tots, encara que el lli i la cola orgànica són els meus preferits. El lli, quan s’expandeix per la cola, es fa mal·leable i flexible. Gairebé podries modelar-lo.
Podríeu parlar-nos d’Origen, el vostre projecte?
Hi va aparèixer fa una dècada, però crec que ha estat aquí des de sempre i continua eixint cada cop que em pose a dibuixar. En l’actualitat, ha evolucionat cap a l’energia interna creativa envers la natura.
Què hi ha del vostre vessant il·lustrador en la col·lecció Canta, toca i balla del músic David Reig?
És professor de música i em va proposar d’il·lustrar aquesta col·lecció de materials didàctics. Sempre m’han atret músiques diverses i, en concret, les tradicionals, que són tractades en aquesta col·lecció de forma subtil i acurada. És un dels motius que em mogueren a realitzar-les-hi.
Què en destacaríeu dels premis i beques que heu rebut?
Poden ser una injecció d’autoestima que sovint és necessària, ja que solc ser força crítica amb mi mateixa i no és tan fàcil continuar sola davant la teua obra.
On hi ha obra vostra i que hi sentiu?
La Universitat Miguel Hernández, l’Ajuntament de Catarroja, el Col·legi d’Espanya a París… M’agrada i tal vegada sent que hi ha una part meua que he pogut regalar i potser algú en gaudirà veient-la-hi.
Teniu exposicions sobretot en àmbits oficials. Quina diferència hi trobeu respecte de les galeries privades?
Els espais oficials són neutres, no solen demanar que hi pagues comissió o que deixes alguna obra. Tampoc no m’he mogut massa a nivell privat; tan sols a la Galeria del Palau de Trini Hernández, que ens va deixar fa un any. Definitivament crec en les institucions públiques.
Creieu que les dones artistes tenen més visibilitat ara?
Potser sí, però encara queda molt per fer a fi de ser considerades com els homes.
Podríeu parlar-nos de les Intervencions?
La intervenció que més m’ha marcat ha estat la que vaig realitzar a l’espai expositiu del Club Diario Levante el 2009 per a la presentació de la col·lecció de llibres de música Canta, toca i balla. Des d’un angle de la sala es desplegava un feix de colors primaris que s’associaven a notes musicals que s’expandien per les parets de la sala. Vaig trigar una setmana a dibuixar i composar totes aquelles taques, formes i dibuixos que després vaig documentar gràficament.
Com definiríeu la vostra obra?
Els dibuixos, les línies, les teles, les peces que composen les peces en les quals he treballat tenen en comú l’ús de diverses tècniques i materials, la construcció gràfica de les quals connota, segons diverses necessitats expressives, una sèrie de discursos interns en els quals, de vegades, s’empren imatges abstractes, imatges figuratives o diverses combinacions associades a la pulsió de cada moment creatiu.
Per què empreu fotografies al costat de collages i combinació de tantes tècniques?
Necessite parlar a través de cada material i cada tècnica per representar les idees en funció d’allò que vull transmetre; és a dir, si el concepte és aspre, com ara una pedra rugosa, llavors busque un material o suport que em duga a aquesta sensació, com ara una tela rugosa, o mitjançant creació de textures.
Per què el realisme fotogràfic al costat de l’abstracció pictòrica?
Sovint, la imatge icònica em du a l’abstracció i viceversa. Així és com estic atenta al moment que em volta.
Projectes de futur
Fa uns mesos vaig estar convidada a Extremadura per la Universitat Complutense de Madrid a través d’una amiga, Valerie de la Dehesa, que és professora, per tal de participar-hi en un taller de creació lliure i performance dins d’un entorn de pedres megalítiques.
El passat juny es va organitzar una exposició a les Sales del Matadero de Madrid per mostrar els diferents resultats audiovisuals i plàstics del taller. Ha estat una experiència estupenda en la qual el cos es connecta amb les pedres i l’entorn amb el cos.
D’aquest projecte n’ha sorgit un altre, també a Madrid, sobre el desenvolupament del concepte ‘entorns megalítics’. És el projecte en què estic treballant ara mateix i en el qual intentaré captar l’energia de diversos elements naturals per dur-los de nou a trobar l’origen, com vaig fer en el passat.
També estem organitzant un estudi a Benimaclet, que serà el nou espai de creació a la ciutat de València.
