L’altre dia anava amb tren, cap a la Festa del Bisbetó de Montserrat -per Sant Nicolau– i vaig sentir un parell de famílies que «anaven a buscar el tió al bosc» cosa que em va fer rumiar força (més de l’habitual) en la invenció/evolució/involució de la tradició. Vaig preguntar-ho a X i poc m’esperava la reacció del personal. Deixant de banda d’alguns pares (?) que m’increpaven perquè els espatllava la il·lusió als nens (cosa que tinc assumida d’una vegada que no vaig voler tocar un improvisat Bugui-Bugui en cobla de flabiols, així sense assajar-lo, en una cercavila) i altres que em tractaven d’imbècil per no saber d’on venia la tradició (inclús va haver-hi un d’ells que va dir que volia anihilar tota tradició) van sortir diverses qüestions que voldria recollir, per si algú té més temps, ganes i coneixements que jo per a treballar-ho.
És evident que en un primer moment el tió venia del bosc, del tros de casa o de la comunal (que implica un concepte de gestió rural que molts dels urbanites que trafiquen amb troncs de cara pintada desconeixen) i que anar-lo a buscar, literalment, s’havia de fer a la natura. Prendre un tió (que és una paraula d’ús corrent, no pas una folklorització referint-se a l’element nadalenc) i dur-lo a casa per cremar era la cosa més habitual del món, però el de Nadal tenia algunes especificitats que cal denotar. Alguns dels internautes feien esment a com havia de ser de gros per a poder entrar a la llar (de foc), cosa que lliga, perfectament, amb diferents mencions i testimonis de folkloristes on s’explica com salten les espurnes quan es pica sobre l’erm tronc. Altres testimonis fan referència a la necessitat d’haver de buscar un tronc buit, perquè el tió pugui cagar allí dins (també d’acord amb el relat de la tradició).
Tanmateix, he tingut la sort que em caiguessin a X (i agreixo a l’algoritme el boom de la piulada) diversos testimonis que expliquen com feien el tió a la ciutat abans d’aquesta proliferació de troncs amb cara, barretina i pipa. Alguns parlen de cadires tombades, altres de la màquina de cosir (amb taula), i molts altres de caixes de fruita (encara de fusta) i altres fent referència a capses de cartó (tot, amb espais més o menys buits on poder-hi encabir els regals del tió). Perquè realment, la societat, s’adapta per no morir. Ara bé, quina evolució és comprar un tió (un tronc de fusta amb una barretina i la cara pintada) per 300 € (no faig broma) per dur-lo al bosc fent veure que és real? I permeteu-me ser franc, a qualsevol benzinera hom pot comprar feixos de llenya per menys de 10 €, traieu conclusions.
Finalment, alguns dels usuaris d’X van fer esment d’un personatge, l’Oncle Buscall (segons llegeixo a La Vanguàrdia), que acompanya els infants en la cerca del seu tió en una mena de «camp de tions». Ho fan en una mena d’univers paral·lel on els tions viuen junts en una mena de comuna tionenca (inclús cagationenca), com si es tractés de gallines semisalvatges que es poden recloure en una casa. Gallines, he dit gallines? Déu me’n guard, que no gosaria mai d’esclavitzar un animal lliure per al gaudi humà. Tot està relacionat amb aquesta profunda infantilització de Nadal a la que, cada cop més, estem immersos. No sé què ens presentarà el futur, el que sí que sé és que, com ja vaticinava l’Anaís Falcó fa dos anys «allò oral és variable, modificable, poc creïble; vaja, no és “autèntic”» i de tradició del tió n’hi ha una veritable, autèntica i verídica, i sobretot hi ha multitud de gent que no es qüestiona el que fa, i això fa que el pas de pardal no sigui mai endavant, ben al contrari: sempre enrere.
I no puc acabar si no és amb un bon Nadal, ups! Perdó, que no es pot dir, això. Bé, ja ens entenem, bon daixonsis.
