Entre 1864 i 1915, Cels Gomis va documentar les supersticions relacionades amb la bruixa catalana. L’objectiu del folklorista, conegut pels seus ideals progressistes i emancipadors, era que la gent deixés de creure en aquestes creences, impulsades pel catolicisme, segons ell, per infondre por a la població. Cent anys més tard, des dels ulls contemporanis, és difícil no plantejar-se la següent pregunta: els catalans que van viure a principis del segle XX encara creien en bruixes? Realment era necessari el treball de camp desenvolupat per Gomis?
L’exposició Se’n parlave i n’hi havie, que fins al 13 de maig podrà visitar-se a l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu, demostra que sí. Comissariada pel professor del Departament d’Història Medieval, Paleografia i Diplomàtica de la Universitat de Barcelona Pau Castell, ens revela unes quantes veritats sorprenents. La més destacada, segurament, és la constatació que les creences sobre bruixes van seguir latents als Pirineus fins als anys 50.
Tanmateix, aquest no és l’únic mite desmuntat per la mostra. Contradient el pensament generalitzat, que ha atribuït a la Santa Inquisició un paper de protagonista en la cacera de bruixes, explica la gran importància que van desenvolupar les autoritats locals. Com més autonomia tenia un territori, més casos de bruixeria s’hi denunciaven. Les instàncies que condemnaven les “bruixes” eren civils i no pas eclesiàstiques. No eren poques les vegades que, empesos per la pressió popular, les institucions feudals dirimien contra les acusades. Durant aquestes dinàmiques repressores, que a les Valls d’Àneu es repeteixen cíclicament cada 20-30 anys—no debades, es pensa que les mares ho transmeten hereditàriament a les filles—, fins i tot es decretava un estat d’excepció conegut com a “desaforament”. De fet, quan les acusades volien apel·lar la sentències, demanaven protecció a la mateixa Santa Inquisició, que sovint les absolia.
Se’n parlave i n’hi havie és fruit d’una investigació liderada per Castell entre 2015 i 2017, i que ha comptat amb antropòlegs i investigadors de sis comarques: Vall d’Aran, Alt Urgell, Pallars Sobirà, Pallars Jussà, Solsonès, i també la Plana de Lleida. La recerca ha permès erigir Catalunya com a malaurada pionera persecució de bruixes. Així ho testimonia el llibre Ordinacions de la Vall d’Àneu (1424), un dels primers documents europeus que fan referència al delicte de bruixeria.
La comprensió d’un fet, tanmateix sempre és més intensa quan no només és teòrica, sinó també vivencial. En aquest sentit, l’exposició presenta àudios de persones que van viure la bruixeria en primera persona, així com una mostra d’objectes que els veïns feien servir per a “protegir-se’n”: cremalls, amulets, etcètera.
L’exposició, emmarcada en l’Any Europeu del Patrimoni Cultural han estat possibles gràcies al suport del Departament de Cultura, l’Institut d’Estudis Ilerdencs i la Xarxa de Museus de les Terres de Lleida i Aran, i l’Institut per al Desenvolupament i Promoció de l’Alt Pirineu i Aran.
