La chirigota guanyadora del COAC (Concurso Oficial de Agrupaciones del Carnaval) 2026 a Cadis té una tornada que diu: “Cuando llegan Carnavales, Cádiz llena de sevillanos; cuando llega semana Santa, Sevilla llena de gaditanos. Ay que cruz, ay que cruz, que daño ha hecho Canal Sur”. El vers no parlava només de rivalitats territorials ni de sàtires televisives. Parlava —em penso— d’un mirall deformat. De la mateixa manera, un servidor, no fa pas gaire, lucubrava sobre Patum i la moda televisiva (o comunicativa, dieu-ne com vulgueu). I és aquí on no puc estar de contradir el flamant “Departament Amades’ i ‘Pubertat’: cultura popular a la ficció audiovisual”, de Guillermo Soler García de Oteyza. El periodista recorda que l’Ens de Comunicació Associativa va néixer fa vint anys —que a mi no em semblen “una pila”, deu ser per qüestions de percepció temporal i deformació professional, em penso— amb la voluntat de difondre als mitjans tot allò relatiu a la cultura popular i l’associacionisme, i conclou l’article (on exposa encertadament les glòries d’ambdues produccions) sembla que demanant més productes com ara aquests. Parin màquines! No puc estar més en desacord en aquesta sol·licitud. Ep! I no discuteixo si Departament Amades o Pubertat són de més o menys qualitat, o més o menys fidedignes (no he vist cap de les dues, tot i que me’n refio al 200% dels assessors i col·laboradors que han tingut les dues empreses cinematogràfiques). El problema no és sortir —o no sortir— al telenotícies. El problema és com s’hi surt i amb quina lògica.
Sense entrar a valorar l’evolució de l’Ens i la seva ingent tasca per a la preservació del patrimoni (no podem oblidar que són entitat acreditada per la Convenció de la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial). Sí que voldria rebatre, mínimament, a Soler García de Oteyza quan afirma que “la tendència és a pensar sobretot a veure les nostres activitats recollides en els telenotícies i magazins o bé protagonitzant programes especialitzats de tipus divulgatius”. Perquè el problema no és sortir —o no sortir— al telenotícies. El problema és com s’hi surt i amb quina lògica. La televisió pública (i encara més la privada) ha abdicat massa sovint de la seva funció pedagògica. Ha renunciat a contextualitzar, a explicar processos, a donar veu als qui sostenen la cultura popular per a farcir de tertulians amb més o menys capacitat d’anàlisi i opinions interessantíssimes —o no— però amb poc coneixement (i us ho diu algú que se n’ha fet un fart, de parlamentar “en qualitat d’expert” amb aquests individus). La televisió real prefereix la peça de minut i mig, el tall simpàtic, la imatge espectacular. El periodisme —no tot, però massa— s’ha acostumat a la superfície. A titular fàcil, a la postal pintoresca, al “top 10 festes imprescindibles”, al “no et perdis…”… recordeu les crítiques a la baixada de l’Àliga de Tarragona sota l’aigua de no-fa-pas-tant? I així és com el que és complex esdevé simple; el que és ritual esdevé espectacle; el que és comunitari esdevé producte.
Ho hem vist arreu. Quan una festa entra en el circuit de la moda mediàtica, l’efecte crida és immediat. Passa amb la Patum de Berga, passa amb els Santfermins (què serien sense Hemingway), amb Sant Fèlix —“patrón de los castellers”, no podré oblidar mai aquesta mítica cita de la televisió espanyola— i passa amb qualsevol celebració que un informatiu decideixi convertir en icona de temporada. El relat es redueix a quatre imatges recognoscibles i a un eslògan. I d’aquí a la ficció, que poden semblar aliats de la cultura popular. La fan atractiva, accessible, viral. Però aquí rau el perill. Quan la cultura popular es converteix en decorat més o menys narratiu, queda subordinada a la trama. Quan es tracta amb excessiva lleugeresa, es banalitza. El “to desenfadat” pot ser útil per trencar rigideses, però també pot convertir-ho en caricatura. La memòria en atrezzo. I com a exemple, un acte ben seriós. Real. El passat novembre es va celebrar l’acte Som Patrimoni, amb la intenció de commemorar els quinze anys de la declaració dels castells com a part de la llista representativa de la UNESCO. La CCCC, TV3 o no-sé-ben-bé-qui varen decidir de confiar l’acte a Laura Grau i Marc Sarrats i, tot i que segurament obeïen a una voluntat de proximitat, a l’hora de la voluntat de voler tractar el tema desenfadadament (la forma correcta de dir que en farem mofa perquè vesteix, en certs ambients de la cultura), va esdevenir una opció poc afortunada. La vocalització imprecisa, la manca de domini del guió i un registre massa informal van contribuir a generar un clima d’ironia involuntària que, malauradament, soscava la percepció de seriositat que hauria de tenir qualsevol acte vinculat al patrimoni. I parlo de seriositat, de rigorositat i respecte, oimés, l’antònim d’avorrit és divertit i el de seriós podrien ser informal, eixelebrat, irreflexiu, frívol o insensat. Es pot ser seriós, rigorós i alhora divertit.
Em consta que Departament Amades ho és, de seriós i rigorós alhora que divertit (em penso que Pubertat en deu tenir poc, de divertit, però tampoc li toca; i com ja he dit, confio en Kevin Prados com assessor casteller i la rigorositat la dono per bona). El problema és que no hi ha programació no-divertida (i enteneu-me), divulgació sense conya i amb contingut solvent, per a fer-ne el contrapeu. No es tracta de defensar una cultura popular hieràtica, intocable o sacralitzada. Es tracta de defensar-ne la densitat. Perquè la ficció és bona per a la cultura popular, i tant! Però sempre en la seva relació amb la realitat. Quan la ficció significa fer-la digerible, perquè si no és avorrit, quan el relat audiovisual la converteix en producte amable, es produeix una erosió subtil però constant. No destrueix de cop, sinó que va substituint significats. La festa ja no és allò que la comunitat decideix que sigui, sinó allò que el relat mediàtic diu que és. I com exemple, una cosa ben llunyana i abstracta, que ajuda: la festa de los patios de Córdoba. Aquesta festa, inscrita a la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la UNESCO, implica la decoració dels patis de la ciutat amb testos plens de flors, i flors que ens facin pensar en Córdoba (geranis, clavells, gessamins, etc.), fonts i altres elements considerats tradicionals, així com les reixes i els balcons decorats. Durant els dies de la festa, els veïns obren gratuïtament els seus patis particulars al públic, i fruit de tota tendència de mitjan segle XX, també hi ha un concurs en què es premien els patis més bells i millor conservats. Ara bé, què passa si un veí decideix decorar un pati, a Córdoba, sense flors ni fonts ni els elements que la UNESCO i els mitjans de comunicació han determinat com els genuïns i tradicionals de la fiesta de los patios? És un pati cordovès? Sí o no?
Amb la mala preocupació mediàtica, la comunitat, poc a poc, acaba representant el paper que s’espera d’ella. I això no és casual. És conseqüència d’un periodisme que no explica què hi ha al darrere. En lloc d’això, se’ns ofereix la simplificació màxima: la festa és això —una imatge, un soroll o una frase feta —i en anglès; millor! I tot allò que no hi encaixa, desapareix. Els mitjans de comunicació, siguin amb l’accepció real o fictícia, opten massa sovint per la caricatura amable o pitjor: per la folklorització. Allò que és viu es presenta com a peça de museu o com a anècdota pintoresca. I així, paradoxalment, en nom de la difusió, es buida de contingut allò que es vol difondre. Potser per això la tornada del COAC 2026 a Cadis feia més mal del que semblava. No parlava només de rivalitats territorials o de sàtires televisives. Parlava d’un mirall deformat. D’una pantalla que no reflecteix: projecta. I projectant, sovint, acaba imposant. Així que no, no hem de fer més ficció sobre cultura popular fins que no tinguem una bona visió de la realitat. Dit d’una altra manera: no podem permetre que la representació substitueixi l’experiència. El folklore no necessita ser (re)interpretada per existir; necessita espais on ser explicada amb rigor. Si els mitjans volen ser útils, que ho siguin de debò: que contextualitzin, que problematitzin, que incomodin si cal. No som ficció. Som pràctica, memòria, conflicte, transformació. I mentre la pantalla projecta relats simplificats, tractats amb bona fe, la vida continua. Potser el repte no és sortir més als mitjans, sinó sortir-ne millor. O, si cal, no dependre’n tant. Existir o aparèixer. Aquesta és la qüestió. Perquè la cultura popular, quan és viva, no necessita guió.
