Immersos de ple en aquestes festes dels grans magatzems, plenes d’anuncis de regals, llums i música a tot drap, penso en l’esdevenir de la societat. I em pregunto: cal tot això? És necessària tanta parafernàlia, tant de christmas i tanta lluminositat? No. Rotundament no. Som, del tot, en una de les èpoques més repugnants de l’any pel que fa al capitalisme més agressiu i barroer —i us ho dic jo, que soc de Badalona i tenim l’arbre de Nadal més alt de ben bé-no-sé-on. Però permeteu-me posar-me d’exemple, que així no us hauré de posar a vosaltres, que avui no en tinc ganes, de “fer amics”: per a mi, Nadal sempre ha estat un temps de recolliment, de quedar-se a casa amb la manta fins a les orelles, envoltat de la família (que no vol dir que impliqui fer-los massa cas).
I és en aquests moments, voltat de tot d’elements totalment superflus, quan hom pensa en el món que estem deixant. Us parlo del capitalisme i de Nadal, però pel que fa a la Festa Major i a altres manifestacions de la nostra cultura popular tampoc ens en sortim gaire millor. Segur que, movent-vos poc, trobareu tota mena de camisetes, jerseis, mitjons, fundes per al mòbil, calcomanies, adhesius, peluixos i els ja arxiconeguts ninots de goma. I realment, els infants necessiten tot això? I retorno a les festes que ens ocupen: si Nadal hauria de ser una festa de recolliment, per què tot aquest desplegament de llums i soroll? És per veure-les des del sofà mentre fem la sobretaula? Doncs tampoc. Rotundament no. I també penso en allò que es diu —que ja no sé qui ho deia, però ve al fil d’aquest consumisme que em preocupa— que la infància és un jardí on es juga tota la vida. I és ben cert! Perquè tots tenim més d’un record jugant amb una simple caixa, un cordill i una mica de cinta adhesiva. I no només val per jugar, sinó per teixir, per a créixer i construir-nos.
Tot això —aquesta necessitat de crear mons sencers amb quatre pedaços— ho demostren les trobades d’elements festius casolans: és que la imaginació és un gran poder. En molts casos, i sobretot els darrers anys, els adults obliden que la veritable necessitat dels infants és experimentar, embrutar-se, rebre cops i pelar-se els genolls. Aquestes són les vertaderes prioritats de la infància, d’ara i de fa mil anys. Ep! Que amb tot això no dic que no m’agradin els regals, o que pensi que els infants han de créixer dins una bombolla aliena al món que els envolta. Res més lluny de la realitat. Precisament per això defenso que els nens han d’estar amb les famílies, perquè des d’allà sempre es veu més lluny. Mantes vegades he defensat —i encara defenso— abrandadament que no és el mateix aprendre que mamar, i que qui plora no mama. “Què m’empatollo?”, sento que penseu. Doncs que és més que evident que això de jugar a festa —que ara els pedagogs en diuen joc simbòlic, d’això d’imitar rols adults, com si s’ho haguessin inventat ells— és més vell que el fil negre. I que ha funcionat, i molt, per generar generacions senceres de festers que han estat cabdals en el manteniment i la promoció de la comunitat. Perquè d’això es tracta, amics. També ha estat un èxit un costum del què se n’ha perdut força el rastre i que molts dels prohoms de la cultura popular haurien de mirar de recuperar (sic): el respecte i la paciència per tenir les capacitats físiques i mentals necessàries per a sortir a fer el que t’interessi (gegants, castells, nans o bastons, per posar un exemple) en el si de la festa, perquè en la comunitat, cadascú aporta el que pot per al fi de tots i no pas a l’inrevés.
Però sobretot, sobretot, cal que llegir no ens faci perdre escriure. És més que clar que la infància ha de ser un element cabdal per a l’entesa de les tradicions, del folklore, del ritual; però no a qualsevol preu. Disfressar la canalla per anar al seguici fa que s’entengui aquest com un joc. I no, no és el mateix jugar a gegants o a portar el drac per casa, que dur-lo pel carrer: i l’argument és molt clar, perquè no és el mateix “el gegant del Pi” que “el gegant del Pi de cartons, brides i cinta adhesiva que hem fet a casa amb la família”, per una distinció molt clara: perquè el gegant del Pi no serveix per jugar, té una altra funció, simbòlica, que no es pot pervertir així com així. I dic el gegant del Pi, com el Carrasclet de Reus o el Bou de Solsona, i esmento aquests com podria esmentar-ne d’altres, d’elements festius que surten en ocasions cerimonials. Perquè si no, confonem, i és llavors quan trobem allò que diuen molts mestres: que el problema no és en els nens, sinó que és en els pares (i deixarem estar de banda el problema que per a les tradicions ha estat l’homogeneïtzació escolar, que ens coneixem). I és llavors quan la conclusió és la que ja he apuntat: que moltes vegades, la major part de vegades, l’escolta atenta al costat d’una veu emotiva que des del cor, o des de l’estómac, —i a poder ser amb llàgrimes als ulls— t’explica els secrets del seu tresor més preuat, de la seva història de la seva comunitat, és un regal i el preserves per tota la vida: aquí és on hi ha el misteri de la festa, en les emocions. I potser aquest regal és dels més cars i valuosos, i sense haver necessitat mai tants productes per comprar. Veieu com m’agraden els regals?
I parlant de regals! Enguany m’autoregalo una cosa que sovint oblidem: un descans. Perquè el temps és, segurament, un dels millors regals que hi ha al món, perquè no es pot comprar i si no s’aprofita es perd. I realment cal temps, temps per parar, per pensar, per mirar amb calma el que ens envolta. Temps per gaudir. Temps per ser. El temps, que fuig i ja no torna; i no hi ha res més preuat que allò que mai podrem recuperar. Descanso, faig una pausa de Tornaveu, i ho faig des de la més pura tranquilitat de la feina ben feta, amb una pau mental de no deixar res al tinter i d’haver estat honest: honest amb mi, honest amb la cultura i honest amb la pàtria. Oimés, és que els anys de 1980-1990 hi hagué patriotes que creieren fermament en el combat armat, n’hi hagué alguns que deixaren la vida, altres acabaren a la presó —alguns d’aquests ja no hi són, tristament marxaren d’hora (i penso en en Joan Rocamora, de qui acabem de passar un any de la seva falta)—, altres —afortunadament molts— també contribuïren mitjançant el contingut, el coneixement del país, i em permetreu que esmenti, per sobre de tots, l’enyorat Jan Grau (que ens ha deixat, també prematurament), i que ara, amb tot l’escandall dels que ens resten, que no son pocs —i em seria llarg i feixuc dir-los tots, sobretot per la vergonya de descuidar-me’n algun—, n’hi ha que procurem seguir aquests passos. Per això vaig acceptar l’encàrrec a Tornaveu, perquè com diria el mateix Jan: “mentre uns fan política, jo procuro fer país”; per això penso i escric sobre la festa, per això comparteixo la informació, des de l’estómac, des del cor. Ep! I no us penseu que sóc un altruista, que també —i sobretot— ho faig per mi! No hi ha res que em faci somriure més que perseguir un ball de bastons i remenar papers vells per entendre el misteri de la festa.
La raó és que tinc el profund privilegi de considerar-me una persona feliç, i part d’aquesta felicitat implica fer allò que m’agrada, i per fer-ho amb els amics, com ara el petit plaer que és compartir el coneixement, com ara escriure sobre folklore, sobre cultura popular. Però la felicitat també passa per viure la vida com si cada dia fos l’últim; no estar-se mai de res. Fer allò que et plau amb el convenciment que et construeix, que et dona sentit, que et reconcilia amb tu mateix i amb el món que t’envolta. Perquè fer el que estimes no és cap caprici: és un acte de resistència, de coherència i d’amor propi. Compartir amb vosaltres les meves idees —espero que ben fonamentades— durant aquests anys ha estat una experiència més que gratificant, però cal saber deixar pas, cal saber compartir, també, la possibilitat d’expressar-se a altres persones més que capaces. Us he d’advertir, per aquells que enceteu l’ampolla de xampany, que no abandono, ni molt manco, la recerca, la difusió i l’opinió entorn del patrimoni festiu, però me l’agafo amb uns altres tempos —el regal me’l faig jo, vosaltres, encara heu de purgar els pecats; pecadors!. Tingueu present que ens veiem als carrers, remant, perquè és sabut que la festa, el ritual, i la seva història és la meva passió, formen part d’aquesta anhelada felicitat amb la que—espero que per molts anys— visc.
Escric, doncs, per darrera vegada —com a mínim en un temps— a Tornaveu. No ploreu, que no és cap comiat, sinó una retirada estratègica —que ja ho deia Salvador Espriu allò de: “ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble”. I la fidelitat no necessita presència constant, sinó coherència. M’acomiado amb el convenciment d’haver fet cremar més d’una cua de palla, símptoma evident de les ignoràncies, del desconeixement convençut. És cert que alguns dels meus arguments han estat breus, però tampoc ens podem rebolcar en el llot de la dialèctica i els exemples. Tot i que també cal dir que algunes de les meditades, extraordinàries i profundes rèpliques s’han fet en uns termes similars —i dic similars per no dir que son més modestos. I amb això també m’excuso, sé que alguns n’esperaven més, de mi, és clar: podria haver dit que n’hi ha que han gastat arguments vergonyosos, o directament, que eren una merda; però potser no era el que pertocava. Val a dir que en aquests anys he fet articles de seguicis, de castells, de diables, de seguicis, de gegants, de música, de seguicis, d’infants, d’adults, de joves, —he dit de seguicis? No? Ai no ho sé, bé ho poso—, de seguicis, de polítics, d’associacions, de pessebres i de tres tombs, entre altres. També, que no sé si ha quedat clar, de seguicis i professons. I ho he fet de diverses visions, en diferents casuístiques però sempre procurant bastir-me de tres pilars fonamentals: l’estima vers la festa, el respecte profund per allò que som i construïm plegats i la crítica constructiva, sincera i constructiva. Perquè una opinió sincera que arriba amb l’esperit de sumar, ha de ser sempre benvinguda, ja que és gràcies a ella que ens perfeccionem —com a persones i com a col·lectiu. I ho he fet amb total tranquil·litat, perquè a banda de pensar en la necessitat de l’opinió divergent, també he defensat, sempre, que per fer una bona crítica, cal tenir tres consideracions essencials: ser veraç, objectiu, i —sobretot— estar lliure d’interessos en allò que s’analitza. I és per això que, avui, em puc permetre marxar amb la consciència ben neta, perquè el meu interès no és, ni ha estat mai, econòmic, ni comercial, ni partidista: és un interès vital. Em cal per viure, per respirar.
Perquè, al final, allò que ens fa més humans no és el que fem, sinó amb qui ho compartim, perquè compartir és estimar. I si la festa, el folklore, ens ha ensenyat alguna cosa, és que els vincles es forgen amb temps, compartint. I bé, potser ja he escrit prou, potser inclús he corregut massa i ara em toca deturar-me per poder acompanyar, per compartir, per poder trobar la màgia dins d’una capsa de cartó, per perseguir balls de bastons des de noves primeres vegades. Regaleu temps als vostres, especialment si teniu fills. És el que jo començo a fer des d’ara.
