Ara que tenim un Carnaval ple de Bad Bunny sonant amb aquest himne porto-riqueny de Café con ron tinc ganes de parlar d’importació i exportació musical americana. Si bé el Carnaval Carnaval va llançar-se arreu l’any 1983 amb el hit de Georgie Dann (el mateix de la Barbacoa) des de la Península ens remet a un Carnaval d’imaginari americà i s’ha fet tot un himne de diferents Carnavals. I sí, dins la patxanga carnavalera inevitable aquests dies és normal sentir l’última cançó de moda (ja en vaig parlar a l’article “Tanta Shakira”), també cal considerar que, segurament, aquest imaginari llatí ens fa que entri amb una força inesperada, sumat al punt reivindicatiu i simpatia que catalans i porto-riquenys poden tenir per afinitats nacionalistes.
Però més enllà d’això, i per a qui li sobti, de cançons d’anar i tornar a banda i banda del Pacífic ha passat durant temps, i les havaneres en són el clar exemple. El somni de l’aventura, la seducció atribuïda, el desig del viatge i l’exotisme, una font d’inspiració present a diferents èpoques del nostre país. Per tant, sí, davant d’aquest món sonor de xarangues borratxes, orquestres de versions fent arranjaments d’última hora, organillos tocant a les set del matí i altaveus de carrosses saturats, és normal la introducció de diferents repertoris de moda puntuals, però també que alguns en tinguin la més fàcil introducció.
Ara bé, tot i els himnes inherents de tota festa a nivell transversal i de país, inevitables de la cultura de masses, sempre circulen les melodies pròpies, patrimonialitzades o per patrimonialitzar, que reivindiquen el localisme i la identitat d’una festa concreta. I aquests, com ja vaig dir, segur que quedaran. Però també, és cert que algunes importacions també es quedaran en algun segon terme.
Els processos de patrimonialització són en menor o major mesura pal del paller de la construcció festiva. Per una banda, es vol donar valor a uns elements, per una altra, donant-li aquest valor, se’n mata la vivència. I amb aquest conflicte es construeixen festes i contra-festes dins les festes i el diàleg, tant a nivell local com a nivells superiors. Bé, és un tema que no és plàcid ni senzill. En tot cas, l’ús polític de les patrimonialitzacions, sovint sorgides de la voluntat dels mateixos actius, no és mai innocent. Les músiques i les cançons viatgen, es transformen i cadascú se les fa seves. Tot i que les cançons sempre són d’algú, com a mínim de qui les canta, sempre és bo tenir-ho tot en compte, i ser conscients de les conseqüències del seu ús.
Quan vam descobrir en Pere Sala, en Blanc de Beget –violinista de tradició oral de Beget tocava una melodia que anomenava sota el títol En la vida, del qual grups com Les Violines, que han reivindicat la seva figura, han tocat com a gran emblema de violí català– sabíem que no era un repertori històric català, però tampoc érem prou conscients de tot el que hi pot haver darrere una tonada. Talment com altres músics individuals del segle XX d’acordió, flabiol, gralla i altres instruments, incorporaven les cançons de moda que sonaven a la ràdio per tal que la gent ballés els diumenges i a festes. Era la funció dels grups de versions. I bé, aquest En la vida que tant hem tocat les violinaires del país, ja fa temps que s’havia apuntat que era una ranxera mexicana i que el nom En la vida podria ser una transformació a partir del nom d’una cantant mexicana del gènere que es deia Irma Vila. Ara bé, tot i que Irma Vila fou coneguda a Catalunya, d’ella no n’havíem trobat la cançó en concret. El nostre mexicà català de referència, en Francesc Tomàs “Panxito”, va trobar-la sota el nom de Tu retratito, també coneguda com a Te traigo en mi cartera, que va fer coneguda el cantant Antonio Aguilar la dècada de 1960. Aquesta melodia sí que és molt semblant a la que tocava el nostre violinaire Peret Blanc. Resulta que El Retratito va ser composta per Melesio “Melo” Díaz, autor de diferents èxits mexicans. És una ranxera habitual dins el repertori mariachi. I a cada lloc tothom s’ho fa seu i esdevé el seu himne. Si els violinaires teníem la cançó d’en Peret Blanc En la vida com un himne al violí català, un grup amateur sallentí anomenat Los Remaches, que reinvidica la seva identitat de fills d’immigrants andalusos, canta una versió d’El Retratito que ha esdevingut un subhimne per aquells que s’identifiquen en aquesta casuística local tot cantant “qué vamo asé, vamo asé, vamo asé; cuando nos dicen que somos unos animales; si con orgullo hemos nacido aquí en Sallent; y disfrutamos cuando son los carnavales”. Així que, darrere cada melodia hi pot haver moltes emocions vinculades, segons la comunitat on es facin seves.
La cançó de La cirereta, tant cantada a diferents recol·leccions de folkloristes d’arreu de Catalunya al segle XX, també es troba en llocs com Mèxic amb versions com el Chile Verde. I què és primer, l’ou o la gallina? No se sap, en aquest cas, si primer estava aquí i va viatjar a Amèrica o viceversa. Diferents treballs s’han fet i es van fent de les diferents connexions americocatalanes i sí que és cert que de la península Ibèrica s’han dut moltes músiques i cançons a Amèrica. Ara bé, solem ser uns emmirallats d’allò que ens ve desconegut i en general, som més importadors que exportadors. Ens agrada l’exotisme, la imatge idealitzada i el constructe americà, sobretot caribeny. Així doncs, talment com el cafè, ens entren músiques americanes. El cafè potser l’acabem de torrar, moldre i ens el fem nostre aquí, barrejant-lo amb altres begudes que potser no són sempre el rom, però, al cap i a la fi, la producció i la idea, com la xocolata, ens venen d’allà. I qui és el savi que renunciarà al cafè i la xocolata a la seva vida? De vegades no podem ser tan puristes i celebrar allò que és viu i ens hem fet nostre.
