Fa un any, poc més o menys, ens va deixar en Jan Grau i Martí, als 69 anys. Ell, sempre tan de la broma, sempre provocador. I ara, fa pocs dies, Terrassa i Badalona li retien un sentit homenatge. I és que no es mereixia un reconeixement «de país»? I tant! Prou que tenia el premi BEST de l’Agrupació del Bestiari Festiu i Popular de Catalunya, el premi Antoni Carné de l’ENS o el premi Joan Amades a la trajectòria vital i, de forma pòstuma, l’Englantina d’Or de l’Agrupació de Colles Geganteres de Catalunya, la seva agrupació… I potser hauria merescut una Creu de Sant Jordi, sí, segur; però no sembla que la Generalitat de Catalunya tingui gaire interès a concedir-l’hi, bo i que la condecoració està, potser, més que desvalorada. La gràcia de fer-ho des de l’àmbit local és que l’homenatge pren una altra dimensió: esdevé un reconeixement arrelat al territori, a la gent i a la visió de la cultura popular que ell defensava a capa i espasa: la de les persones.

Potser és aquí on rau la veritable dimensió de Jan Grau. No pas en haver ocupat alts càrrecs ni en haver participat en projectes de dimensió internacional. Tot això pot formar part del seu «ridículum», que en diria ell, però no n’explica la magnitud de la persona. En Jan era, sobretot, una d’aquelles persones que treballen a segona fila, des de la taula, amb la pipa encesa, pensant. I convé, potser més que mai, reivindicar aquesta segona fila, perquè és on sovint es construeixen les coses que després semblen haver existit sempre. Hi ha biografies que es fan des dels discursos i les fotografies institucionals. I n’hi ha d’altres que es construeixen a partir de la feina persistent, de les converses i de les hores dedicades a comprendre el que hom està fent. La d’en Jan pertany clarament a aquesta segona categoria: «mentre uns fan política, jo faig país», havia dit en més d’una ocasió. Perquè en Jan no va activar no-sé-quin pla de preservació, ni va ser director general de ves-a-saber-què, sinó que només hi va ser, però és que va ser-hi durant quaranta anys! Quaranta anys sostenint la cultura del país en els moments més delicats i, aportant, cada vegada, allò que necessitava segons la seva realitat.

Jan Grau rebent el Premi Antoni Carné a la Persona de l’Associacionisme Cultural Català | ENS

Gegants, capgrossos, àligues, mulasses, llegendes, sants, balls parlats, cementiris, tapes de claveguera, fotografies, Carnaval, Quaresma, Tots Sants, Reis, Pasqua, laberints, falles, fogueres, rifes, quintos, refranys… La llista podria continuar, molt abastament. I no només en aquestes temàtiques, sinó també en altres termes com ara poblacions, cims, boscos, camins i corriols, esglésies, monestirs i altres edificis, perquè en Jan tenia un coneixement exhaustiu del país, però no pas un coneixement de mapa: coneixia Catalunya poble a poble. I tenia veritables amics arreu, perquè els pobles es componen de persones. Sabia mirar allò que per a molts passava desapercebut, trobar la història que hi havia darrere d’una figura, d’una festa o d’un costum, i entendre que la memòria col·lectiva també s’amaga en els detalls més petits. Aquesta era la seva manera d’entendre el país: de baix a dalt, des de les persones i no des de les institucions. Durant quaranta anys va sostenir, de manera discreta però constant, una part important de la cultura d’aquesta nostra comunitat. No necessitava ser sempre al davant, de fet, potser una de les seves grans virtuts era saber que no calia ocupar el centre de la fotografia per ser imprescindible en allò que s’hi estava fent.

La seva capacitat de provocar, de fer broma, de qüestionar i de posar idees en circulació formava part d’una manera de treballar que no sempre era còmoda, però sí enormement fecunda. Perquè en Jan no era només un pou de coneixement, sinó que sabia compartir-lo. Bona mostra són les desenes, per no dir que n’hi ha un centenar, d’entrevistes, programes de ràdio o televisió en els que havia participat, o potser inclús dirigit. I les desenes de centenars de publicacions, des de llibres a articles ben minsos a la revista més arraconada, qualsevol espai bastava, perquè l’important és difondre; perquè difondre és conèixer, i conèixer és estimar. I quan un estima, protegeix, preserva. Tots els qui hem estat, o ens considerem, deixebles seus tenim ben clares aquestes idees i les tenim justament gràcies a la seva generositat, a les seves de relacionar, d’explicar i de fer créixer el coneixement dels altres. Perquè en Jan sabia repartir joc. Bo i que la seva aportació no ha estat només entorn d’allò que ell sabia, que era molt, sinó en tot allò que aconseguia que els altres sabéssim.

Potser per això els homenatges de Terrassa i Badalona tenen un valor especial. No són només actes de record a una persona que ja no hi és i que ha aportat a les seves poblacions natal i adoptiva, sinó que també és el reconeixement d’una manera de fer i d’entendre la cultura popular: des del carrer, des de la plaça. I és que, no ens ho neguem, el país té un deute amb persones com en Jan, que no en són poques: gent que ha dedicat la vida a conèixer-lo, explicar-lo i fer-lo créixer sense necessitat de sortir a la foto. Ben possiblement, en Jan no hauria volgut una Creu de Sant Jordi. O potser sí, qui sap. El què, ben segur, n’hauria fet broma o hauria trobat la manera de posar el dit a la nafra. Però el millor homenatge, per ell, és que ballin els gegants, que surti la cercavila o que els expliquem als nostres fills aquella llegenda que ja gairebé ningú recorda. El més important d’avui, en reivindicar-lo, és que, en una societat profundament individualista i pensada des del lluïment personal i la foto, l’hem de pensar en aquesta segona fila: aquell espai discret on es teixeixen complicitats, es comparteix coneixement i es construeix, de debò, un país i una cultura. Perquè la cosa no va de sortir a la foto, sinó que va de fer-la; i de fer fotos, en Jan, en sabia força.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa