La Generalitat ha iniciat un procés de participació per debatre amb el sector cultural i la ciutadania sobre la nova llei de patrimoni cultural català. Les aportacions que s’espera que faci aquest diàleg o debat son en relació amb qüestions com ara la protecció del patrimoni, l’accés de la ciutadania, el mecenatge, el canvi climàtic, la digitalització del patrimoni…
Però potser caldria, en primer lloc, preguntar-se sobre què considerem avui que és el nostre patrimoni cultural. Suposo que la manera d’entendre’l ha canviat força des del 1993, quan es va aprovar la llei encara vigent sobre aquesta matèria. També han canviat els valors de la societat i la consciència sobre el valor que té tot allò que pertany al que podem anomenar “el llegat” de les generacions anteriors.
Així doncs, què és el patrimoni cultural? Avui no podem parlar de patrimoni sense incloure dues accepcions noves al que tradicionalment ha estat definit com a patrimoni: el patrimoni immaterial i el patrimoni digital. El primer és el que connecta el passat amb el present, amb la manera com les comunitats culturals sostenen, és a dir, mantenen, una expressió cultural, ja sigui un grup de dansa, la festa major d’un poble o una manifestació popular estesa per tot el país com les caramelles. El patrimoni immaterial es vincula, doncs, a la identitat i a una manera específica de manifestació cultural.
En canvi, el patrimoni digital és el que vincula el passat i el present (material i immaterial) amb el futur, amb la possibilitat de traspassar el llegat del patrimoni cultural a les generacions futures, com ara mitjançant les entrevistes a persones que expliquen com apliquen una tècnica artesana, com elaboren un plat o com celebren una festa. El format digital és alhora una nova capa de representació del passat. Per exemple, en la recreació d’un poblat ibèric, o bé en la narració d’una festa a través d’internet.
Per altra banda, el contingut del patrimoni cultural ja no té les limitacions que se suposava en temps passats, atribuint només aquest concepte a obres que es consideraven que tenien un valor excepcional. Avui considerem que tot allò que forma part de la nostra manera de viure la cultura i que forma part de la nostra identitat (en un sentit força lax) és digne de ser considerat patrimoni. Només cal que hi hagi una “comunitat portadora” que el sostingui, que el conservi, que el faci present. Per tant, ja no parlem només d’un llegat dels nostres avantpassats, ni dels objectes o obres que formen part d’un passat ja finit (un país estrany, que en deia David Lowenthal).
Per tant, l’empresa que es proposa aquest avantprojecte no és fàcil, considerant la tendència a desdibuixar-se del mateix concepte de patrimoni cultural. Serà patrimoni cultural allò que aconseguim que sigui reconegut com a tal. De fet, el patrimoni cultural no deixa de ser allò que és objecte de lluita per a la seva protecció. El patrimoni cultural serà no només allò que les institucions defineixin com a tal, sinó allò que les mateixes comunitats portadores d’una tradició o d’una expressió cultural aconsegueixin que sigui considerat com a tal. El patrimoni cultural serà allò que l’acció social aconsegueixi incloure en aquesta llei, en els catàlegs de patrimoni o en els museus locals. La feina serà inacabable.
