It is murther, que deia en Leonard Cohen a The future. Tot i això, no pretenc ser catastrofista (avui). És ben cert, que molts de nosaltres, associats, preocupats per les entitats patim pel futur, per la continuïtat del col·lectiu (i en el meu cas, de la festa). Per això, avui, m’agradaria reflexionar sobre això. Ho faig després d’haver estat a la cercavila de l’imaginari, que fou guardonada amb el V Premi Antoni Carné al millor Projecte de l’Associacionisme Cultural el 2022. Aquesta cercavila sempre em remou, tant des de dins, hi he tocat diversos anys, com des de fora; no hi ha 6 d’agost que no sigui a Vilanova i la Geltrú per veure i viure una de les millors cercaviles del país. Penso que té una màgia especial, que desprèn alguna cosa molt potent: serà l’amor? L’amor a allò que es fa, l’amor a un poble, l’amor a una festa i a una cultura. Sí. I quan hom transmet allò que estima des del més profund del seu ésser, només pot emocionar i generar complicitats. Dones a conèixer, fas que s’estimi i, per tant, que es protegeixi. És un cercle viciós. Ja em direu quants infants (i quants que no ho són tant) saben què és una sínia? Els de Vilanova sí, ho saben. I quants saben com va ser la fundació del seu poble? Pocs, molt pocs, si no són de Vilanova. Però encara diria més, quants infants han pogut posar mai la Lluna en un cove? Aquí sí que es compten amb els dits d’una mà, i els que ho hem fet (d’una manera o una altra), sabem que és una sensació indescriptible que té lloc cada sis d’agost a Vilanova i la Geltrú quan, si t’hi fixes bé, la hi veuràs, la Lluna al cove. Potser és que són una mica llunàtics… qui sap.
Vilanova i la Geltrú fa vint-i-cinc anys que genera planter, que ho fa en la participació directa en la festa -que és un dret dels infants- i amb unes bones pràctiques de manual. I no només això, no només es procura la continuïtat de la festa i els balls amb el joc simbòlic, sinó que ho fan de debò: sortint al carrer entre gent, amb la seriositat que pertoca perquè allò que fan, és molt important. Tan important que no només surten i ballen, sinó que també coneixen i representen la història, i l’imaginari col·lectiu dels vilanovins. Es mantenen culturalment. De què val tenir una festa major documentada fa més de mig miler d’anys, com a Igualada per Sant Bartomeu si el dia de Sant Bartomeu és un festiu-laborable? Quin sentit va tenir el Corpus 700 si la gent no hagués sentit seu el Corpus de Barcelona? Cap ni un.
Per això, a Badalona, també ens hem celebrat amb el 575 aniversari de la primera menció documentada de la Festa Major (l’original i autèntica). Per llegar-se. Una Festa Major que ha estat declarada patrimoni de la ciutat dues vegades ha de tenir quelcom especial, tot i que d’especial, especial, ben poc per aquest aniversari: la notícia no implica més que la constància de ser-hi. De ser. I per això, mantenir-se, és el millor homenatge. Quin llegat deixarem, a Badalona? No ho sé. De moment, bona salut, que ja és bo. I la consciència que la menció no és ni de la primera festa, ni d’una idea actual i contemporània de la Festa Major, sinó d’un concepte antic de principalitat. Ara bé, si no busquem excuses per explicar-nos, per celebrar-nos, per demostrar que ens estimem, mai podrem deixar constància que ens hem de llegar. Que som vius per alguna cosa, perquè hi ha hagut un munt de gent esllomada per mantenir-nos i no, no s’hi val a deixar-ho tot a la sort i a l’atzar. Cal batallar, i moltes vegades molt fort, per mantenir el patrimoni, bé sigui un ball de bastons, uns gegants o bé una llegenda sobre les coves del Ribes. Perquè si no plantegem el futur, si no ens preparem el llegat, el relleu, farem realitat la lírica de Cohen i el futur serà assassinat. L’autoassassinat de la nostra cultura: «pueblo que aún baila no se rinde sin luchar» que dirien els de la Ronda de Boltaña. Doncs bé, i seguint la cançó «o nos mojamos, o nos van a dejar secos. ¡Al agua, patos!… ¡o al pilón, por no bailar!».
