L’encaix entre la cultura popular d’arrel tradicional catalana (posem-hi les necessàries cometes tant a “arrel tradicional” com a “catalana”, però crec que ja ens entenem) i nous catalans (o, si voleu, els “altres altres catalans”, per actualitzar la formulació de Candel) procedents de les onades migratòries d’aquest segle és, sens dubte, un dels grans reptes a què s’enfronta el sector. I, tot i que hi ha iniciatives per a reflexionar i treballar aquesta qüestió, la meva impressió és que tot just estem a l’inici, molt a l’inici, d’un debat molt complex.
Com alguns lectors de Tornaveu sabran, l’Escola de Formació Guillem Agulló, vinculada a Òmnium, ha presentat recentment una guia dedicada al tema titulada Més enllà de la festa: cultura popular en construcció, en la que he pogut participar-hi juntament amb Sandra Anitua i Aliou Diallo. Malgrat que aquesta participació com a coautor l’he feta sota l’etiqueta d’expert, el fet és que tant la redacció com de les diverses presentacions que se n’han fet arreu del territori han estat, també, experiències d’aprenentatge.
Les presentacions de la guia, durant la segona quinzena de juny, van coincidir en el temps amb una taula rodona sobre l’organització de les festes majors en una àrea concreta del país a la que vaig poder assistir, en aquest cas com a públic. En la recta final de la taula, en parlar de futur, va aparèixer la qüestió de la participació en la festa dels nouvinguts. Alguns dels ponents s’hi van referir, com també algunes de les persones del públic. Amb prou feines devien ser deu minuts, i cal tenir en compte que, com he dit, no era el tema central de la taula, però em va semblar que el contingut d’allò que s’hi va dir era prou significatiu del (poc) que habitualment diem i pensem sobre el tema.
El punt de partida, habitualment, és assenyalar que la cultura popular -en aquest cas, les festes majors- és integradora. Es tracta d’una afirmació que sobretot fonamentem en l’experiència dels anys 60 i 70 davant l’arribada d’immigrants de la resta de l’estat, afegint-hi alguns exemples contemporanis molt concrets i per tant no necessàriament representatius. El cert és que no disposem de dades actualitzades de participació de persones nouvingudes a la cultura popular (val a dir que això passa, entre altres coses, per una benintencionada però errònia voluntat de no marcar la diferència que el que acaba fent és, precisament, amagar l’existència d’aquesta diferència), però fent una ullada en els nostres entorns tots podem veure que aquesta participació sovint és més aviat anecdòtica i que, en tot cas, se situa molt per sota del que li correspondria pel seu pes en la població total.
Seguidament, assenyalem que, en definitiva, la cultura popular està oberta a la participació de tothom. Les portes estan obertes i qui vol hi entra. És cert que, en general, la cultura popular és molt més accessible que altres àmbits de la cultura, tant des del punt de vista del consum com de la participació activa. Però pensar que, per tant, qui no hi entra és perquè no vol és ignorar que també en la cultura popular hi continua havent importants barreres d’accés (de tipus simbòlic o lingüístic, però sobretot vinculades a qüestions socioeconòmiques i d’estabilitat) que deixen fora molta gent (no només nouvinguts, per cert). En conseqüència, si realment volem que aquestes persones participin (en la nostra festa, en la nostra entitat), no n’hi ha prou amb una política genèrica de “portes obertes”. Cal ser proactius. I el primer que cal fer és identificar i dialogar amb aquests col·lectius.
Un dels ponents en la taula va assenyalar, encertadament, que la festa major és o hauria de ser una celebració i una representació de tota la comunitat. Tot i això, en el seu plantejament la festa semblava prefixada, inalterable i immune als canvis (tot i que sabem que no és així), i eren els nouvinguts els que havien d’adaptar-s’hi plenament. La paradoxa és que si la festa representa la comunitat i la composició de la comunitat ha canviat, sembla inevitable que la festa també canviï, molt o poc, amb ella. Si no és que, en el fons, el que vulguem és que aquestes persones o col·lectius no formin part de la comunitat, que en quedin excloses. Estic convençut que en cap cas és el que defensava aquesta persona, però em sembla que és un bon exemple de com necessitem una reflexió més profunda.
La cultura popular i la festa són identitat i, per tant, són sempre materials sensibles. Més encara en un context com el català, en què la cultura popular -davant la manca, per exemple, de seleccions esportives nacionals- sovint nodreix de contingut allò que anomenem “nacionalisme banal”. Segurament en la teoria ens és relativament fàcil posar-nos d’acord. Quan comencem a baixar al terreny de joc real, concret, és quan es complica la cosa: qualsevol proposta que impliqui canvis sovint genera una reacció gairebé instintiva negativa. Soc dels que pensa que aquestes reflexions i debats s’han de fer amb calma, buscant de generar consensos, i s’han de plantejar des de dins de la mateixa comunitat (sigui local o nacional). Però el que no podem fer és no tenir-los.
