En el context actual de transformació i desigualtat creixent, d’intensificació dels fluxos migratoris, globalització, irrupció d’internet, mercantilització, creixement de l’extrema dreta, precarietat laboral i immobiliària, etc., quin paper té la cultura popular? Continuar sent una eina de cohesió social? És la cultura popular un espai obert a la participació de persones nouvingudes? Els bous, la Feria de Abril de Barcelona o els carnavals llatinoamericans, són cultura popular catalana? Com gestionem les festes davant la massificació i l’intent de domesticació per part de les institucions?
Són algunes preguntes que planteja Més enllà de la festa: cultura popular en construcció, una guia que convida repensar i enfortir la cultura popular més enllà de la seva dimensió festiva o patrimonial i a entendre-la com un espai viu, en transformació constant i també en disputa. El document, publicat per l’Escola Guillem Agulló d’Òmnium Cultural, el van presentar dimecres al vespre a Barcelona els seus autors, l’antropòleg i periodista Guillermo Soler; Sandra Anitua, també antropòloga i membre del Grup de Cultura popular i conflicte (Institut Català d’Antropologia), i Aliou Diallo, politòleg i investigador sobre racisme institucional.
El paper de la cultura com a eina de cohesió
Guillem Soler va encetar les intervencions qüestionant el paper cohesionador que sovint atribuïm a la cultura popular. Per l’antropòleg, com planteja en el capítol que obre la guia, és cert que la cultura popular és més accessible a la població i més participativa que altres àmbits, però al mateix temps “pot servir per excloure en la mesura que atribueix un ‘nosaltres’ versus ‘ells’, i deixar fora a persones que no formen part de la nostra comunitat. Som catalans perquè aixequem castells, o per què celebrem Sant Esteve?”. Va insistir que la cultura popular pot unir o separar, construir o destruir. “Que funcioni en un sentit o un altre depèn de l’ús que li volem donar”.
La diversitat de cultures populars
Sandra Anitua va posar en focus en la cultura popular com a espai de conflicte i de tensions, on diferents implicats lluiten per tenir el control. Va recordar que la tradició és una construcció activa i que moltes tradicions que es perceben com “de sempre” són en realitat pràctiques inventades, rescatades o transformades. I va posar l’exemple dels correfocs, una de les tradicions més típiques barcelonines, que van néixer a Barcelona el 1984 a partir dels balls de diables. Guillermo Soler va apuntar un altre exemple: els falcons, “reconeguts i viscuts com a cultura popular catalana però que van arribar a Catalunya no fa tants anys com un exercici gimnàstic dels països de l’Est”.
En el segon capítol de la guia, Anitua traça un recorregut pel mosaic de cultures populars arreu dels Països Catalans, que no és una realitat homogènia sinó un conjunt divers de pràctiques i de maneres de fer. L’antropòloga remarca la necessitat de tenir present aquesta diversitat per evitar projectar una mirada centralista i barcelonina. En molts casos, la cultura popular es viu com a acte de resistència identitària, com són les Feses de l’os al Vallespir (Catalunya Nord), les muixerangues valencianes o els correbous de les Terres de l’Ebre, vinculats al conflicte centre-perifèria.
Una cultura antirracista
En el tercer capítol, Aliou Diallo introdueix la perspectiva antiracista i vincula la cultura popular al dret a la ciutat. L’investigador insisteix en la necessitat de tenir en compte el context social, la precarietat laboral, d’habitatge, les desigualtats heretades que pateixen especialment els estrangers o nouvinguts i que limita la seva oportunitat de participar i gaudir de la vida sociocultural i de la cultura. “La cultura popular no és popular si les seves formes de pràctica limiten que el conjunt de la població pugui exercir del dret de participar-ne”.
Decàleg per a una cultura popular inclusiva i transformadora
En el capítol final, els autors plantegen deu propostes per avançar cap a una cultura popular inclusiva i cohesionadora. “No es tracta de receptes tancades, més que oferir solucions el que volem és fer preguntes i convidar al debat”, va apuntar Soler.
Entre els punts d’aquest decàleg, Guillermo Soler va destacar que “la frase ‘Això sempre s’ha fet així’ és falsa”. Insisteix que la cultura popular és viva i dinàmica: “O està viva o està morta, sempre s’està adaptant a les noves realitats”. I va afegir que ho hem de témer el conflicte i el canvi, les tradicions s’han construït sempre a partir de contactes intercanvis i apropiacions.
Sandra Anitua va posar en focus la necessitat de posar en valor els treballs de cures –pentinar una Mare de Déu, cuinar per la colla, organitzar la logística–, que sovint han anat càrrec de les dones. Son unes tasques poc reconeguda inclús per les mateixes persones que les fan, però “sense les quals no se sosté la cultura popular”, va remarcar.
Altres punts estableixen que “la inclusió es treballa” (si es vol ser inclusiu, cal fer esforços cap aquesta direcció –i no esperar que es produeixi de manera miraculosa), que “cal revisar les pràctiques des de la perspectiva de la conciliació” (els horaris dels assajos o reunions poden condicionar la participació de determinats col·lectius), que” el canvi ha de sorgir dins de la comunitat” o que” defensar la cultura popular és defensar els dret festiu de totes les persones”.
En la part final de l’acte, Aliou Diallo va destacar que en un moment d’atomització, on cada cop hi ha mes persones que se senten soles i amb més de salut mental, “s’hauria de receptar cultura popular”.
Presentacions al territori
La intenció dels autors és que la guia sigui una eina de treball i punt de partida per debatre i repensar la cultura popular. Per això, després de l’acte d’ahir a Barcelona, durant els mesos de juny i juliol s’han organitzat altres presentacions arreu de Catalunya (de moment, hi ha confirmades Berga, el 18 de juny; Terrassa, el 26 de juny, Manlleu, el 29 de juny i Vilafranca del Penedès, l’11 de juliol), per tal de compartir-la i debatre-la amb entitats, investigadors, antropòlegs, activistes, gestors culturals, i qualsevol persona interessada a construir una cultura popular transformadora i viva.
