Què és la memòria? És una màquina del temps que va cap endavant i cap endarrere. Ens porta a llocs on no voldríem tornar, però que portem amb nosaltres malgrat tot. La memòria no és una línia recta, es mou de forma circular. Per això la memòria és una part essencial dels col·lectius humans, ens fixa en una narrativa que anem fent nostra a mesura que participem en actes de records, commemoracions i altres artefactes simbòlics que nodreixen el grup i li confereixen identitat.
Les institucions públiques han anat desenvolupant polítiques de memòria des de fa relativament poc, però les narratives formen part dels sistemes polítics des que han existit. Per això és important preguntar-se com es construeixen aquestes narratives, a partir de què, al servei de què, i com arriben a la ciutadania.
Gràcies a la meva participació en la MOE 2026 de Catalunya-Colòmbia (Missió d’Obervació Electoral) he pogut conèixer puntualment dues formes de construcció de la memòria fonamentals en una democràcia. D’una banda, la narrativa sobre Colombia del Museo Nacional de Bogotá, que proposa una lectura cultural del país molt interessant a partir de la barreja de passat i present, d’art clàssic i de noves formes d’art, de representació creativa i representació informativa, etc. En aquest sentit el Museo Nacional de Colombia vol connectar tant amb el públic com amb la realitat social actual del país. Per tant, al costat de les pintures i les escultures, recull peces vinculades al conflicte armat; al costat de les mostres de la cultura culta hi ha les representacions de les cultures indígenes; al costat de l’art pictòric hi ha la fotografia…
La memòria no pot estar desconnectada del present i cal que sigui actualitzada. Cal pensar, doncs, en la memòria del futur (el futur de la memòria). Aquesta idea és especialment rellevant en l’altra visita puntual que he pogut fer per conèixer la tasca de la Unidad de Búsqueda de personas dadas por desaparecidas en una visita en el lloc de treball del Cementerio Sur de Bogotá. Allà una delegació de Catalunya vam poder conèixer de primera mà com a través de la tasca de recuperació dels cossos de les persones desaparegudes que han mort per causes violentes es pot anar construint la memòria del conflicte que ha patit i pateix Colòmbia. Es tracta d’una tasca incipient que requerirà molts esforços i recursos per poder completar perquè afecta milers de casos i famílies. Una tasca fonamental per a la dignitat de les persones i el respecte als drets humans. Però també essencial per a la construcció de la futura memòria del país. També la memòria cultural. Ja hi ha algunes espais de memòria, com el Centro de Paz, Memoria y Reconciliación. Però sens dubte calen més recursos.
En tots els països que han patit conflictes del passat que els condicionen en el present, cal que es desenvolupi una cultura de la memòria. És a dir, una forma d’aproximar-se al passat, una forma de conèixer-lo i de representar-lo, que reculli diferents sensibilitats i propostes, però que pugui ser compartida per tothom. A Catalunya disposem d’una institució que està fent una feina fonamental: el Memorial Democràtic. Però els nostres museus són espais idonis per a la construcció de la memòria col·lectiva, ja sigui a través del patrimoni com a tal (les pintures murals del romànic, per exemple), com a través d’elements de la història recent (com fa el Museu Etnològic de Barcelona o el monument del Camp de la Bota). La nostra memòria també està en construcció. De la guerra civil i el franquisme no tenim encara una memòria prou estructurada, commemorativa i ben visible. Encara hi ha fosses comunes per obrir i persones desaparegudes per recuperar noranta anys després.
La cultura és l’element essencial que confereix la memòria com una narrativa compartida. És important, doncs, que les formes de representació que s’escullen serveixin a la causa dels drets humans i de la pau. A Colòmbia i arreu.
