Estem a punt de celebrar un any ençà de la inscripció del toc manual de campanes a la Llista representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO. Poca broma, els campaners som patrimoni mundial de la humanitat que diu l’amic Francesc Llop. I ara què? Ah!, no ho sé. D’entrada em sorgeix una pregunta, més que una resposta. Ben bé què han declarat a la UNESCO? Perquè no és el mateix com toquen a la catedral de València, que a la catedral de Pamplona, ni és el mateix el que fem els campaners del Pi amb què fan els campaners d’Utrera. Per tant; tots els que toquem manualment les campanes som patrimoni immaterial de la humanitat? De debò? Que bé! I de què serveix aquesta declaració, tampoc ho tinc clar! Ja fa anys que els campaners catalans tenim una declaració de reconeixement per part de la Generalitat de Catalunya, on el toc manual de campanes és declarat com a element festiu patrimonial d’interès nacional des del 2017. Bé i comptant que associat a la declaració no hi ha cap mesura de protecció, ni encara avui dia -i essent patrimoni mundial de la humanitat-. Deu ser una declaració de bones intencions, pel que es veu.
Molts dels campaners que s’enfilen dalt d’un campanar diverses vegades l’any, estimen la torre i les seves campanes. Hi passen hores essent fidels servidors de la comunitat -discrets i treballadors. Els campaners marquen molts dels moments més importants de la vida de les persones. Només cal tenir en compte un moment únic en la vida d’algú com és la seva mort, és assenyalada pel campaner. Oimés, el so emetent de la campana és descodificat pels membres de la comunitat, si no no tindria sentit tocar-la. Durant les últimes dècades, aquests codis, únics de cada torre, interpretats per cada persona amb més o menys gràcia, han estat substituïts pels mecanismes electromecànics, i en molts casos anihilats per la predisposició de l’ordinador a fer exactament el mateix a cada torre: com podria ser l’avís a missa ordinària, interpretat en molts llocs amb 33 batallades. Diferent són els diumenges i les festes, ja que als morts, no els plora cap màquina, bo i comptant que els ordinadors no tenen sentiments. Són els llocs on hi ha associacions de campaners on encara es mantenen els codis, en molts llocs mantinguts al llarg de generacions, no només pels que habiten dalt la torre, sinó també pels que no hi pugen mai.
En força casos la generació espontània ha portat nous campaners a les torres que, si bé fan el que poden, de bones intencions l’infern n’és ple. S’ha generalitzat molt en el “toc català”, en què “posar a seure” les campanes és tan català com la sardana o portar barretina (i quan es fa tot junt, ni t’explico!) però el que ni diu ningú és que hi ha tot una tècnica que cal conèixer, i és aquesta la declarada per la UNESCO. No ens protegiran davant les denúncies pels alts decibels, la protecció només es factible amb les normatives municipals de contaminació acústica, però sí que ens reconeix el saber fer la feina, el fet de mantenir viva una tècnica, uns coneixements que s’han anat preservant històricament i social. Fins i tot continuem veient com el toc manual de campanes és impedit en molts campanars pell desconeixement dels professionals de la instal·lació sistemes automàtics de toc de campanes. No voldríem pas dir que és per la seva incompetència, no patiu. Els coneixements tècnics del toc manual van a la baixa, per molt que ens anem trobant a Òs de Balaguer, a Barcelona amb el Vivos Voco de l’Arquebisbat de Barcelona, o es debati des dels diálogos campaneros dels Campaners de la Catedral de València. Molts campaners encara no saben com lligar les cordes, ni fer tritllejos, emocionar amb un toc de difunts, i tenen dubtes entre posar a seure la campana, en bandejar-la a mig vol, i inclús de fer-ne la volta completa. Tot un seguit de senyals i codis que el campaner ha de conèixer: no s’hi val pujar a passar-ho bé i prou, ja que les campanes, encara ara -i cada cop menys- ens ordenen la vida, dia a dia i fins a la mort. Per cert, i parlant de difunts, qui toca quan mor el campaner?
