La tradició de Picasso

L’altre dia vaig pujar fins a Solsona. Els que som de Sarral o la Conca, a Solsona sentim el nostre xerrar. Ells, quan baixen, fan el mateix. M’explicava, un molt il·lustre solsoní, que ja fa anys buscaven de quina casa era un concursant del programa el Cim de TV3. Era en David Duch, de cal Moix, que no era de Solsona sinó de Sarral. 

Sobre el xerrar, la gastronomia, els gegants, les arts populars, la festa… sobre la cultura popular de Solsona o de Sarral. Sobre la cultura popular catalana i la seva relació amb Pablo Ruiz Picasso va l’exposició temporal que inaugura una nova línia -física i metafísica- del Museu Diocesà i Comarcal de Solsona. 

La mostra, que ja compta amb la seva crònica en aquest mitjà per part de la companya Gemma Aguilera, recorre els anys de Picasso a Catalunya recorrent la seva geografia -física, geogràfica i espiritual-. La comissaria, Claustre Rafat, ens invita a descobrir les connexions de Picasso amb la cultura popular sense deixar de banda el fet d’esdevenir geni des de casa nostra. 

El diàleg, cosa que ara tota exposició necessita, va a càrrec d’algunes obres de Picasso, destaquen alguns dibuixos, una paròdia d’exvot o la mítica guardiola de la Fundació Palau, amb elements del fons etnològic del Museu de Solsona, propietat de l’Ajuntament de Solsona que havia restat a les reserves del museus des de fa més de trenta anys. 

La feina de Rafat, gran experta amb el pintor malagueny i solsonina, esdevé una primera interpretació d’aquesta relació entre Picasso i la cultura popular catalana que ja va intuir-se en altres mostres i recerques sobre l’artista i Catalunya fetes anteriorment. Tot i això, la podem qualificar d’inèdita sobre la temàtica i la primera mostra en aquest sentit. 

Aquells que de passada han sentit alguna cosa de Picasso i quelcom més o menys clar de cultura popular, l’exposició els pot servir com a porta d’entrada a les dues coses. El conjunt de caganers -dibuixats i esculpits- que ens dona la benvinguda ja ens ensenya cap on van les coses i ens ajuda a connectar amb la cultura popular i l’obra picassiana. 

Més enllà de dibuixos, esbossos, teles, cartells, gravats o altres elements gràfics i obres sobre ceràmica aquesta mostra marca un camí de col·laboració entre dos centres museals del país. Com també s’ha fet amb el Museu del Barroc de Catalunya a Manresa, ha arribat l’hora de crear una oferta cultural, patrimonials i museística de qualitat i poderosa més enllà de Collserola.