Si ajuntem els conceptes “Picasso” i “Castells”, bona part dels lectors de Tornaveu pensaran en els esgrafiats del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya, dissenyats pel genial artista malagueny. En la façana que mira a la Plaça Nova, els transeünts hi poden veure la imatge d’un 3 de 6 singular, on bona part dels castellers porten palmes.
L’article Els castells a l’obra de Picasso, firmat per Toni Mañané en l’ exemplar de la revista dels Castellers de Barcelona l’URC, apunta que la relació entre Picasso i els castells és molt anterior. Es remunta a l’any 1902, més de mig segle abans que dissenyi els murals del COAC (1955), en el marc de les Festes de la Mercè. Seguint un encàrrec del diari El Liberal, el pintor s’hi havia desplaçat per retratar una desfilada que comptà amb les actuacions de la Colla Vella de Valls i la Colla Nova Xiquets de Valls.
Tal com revela el Cahier de Dessins appartenant Monsieur Picasso, dipositat a la biblioteca del Museu Picasso de Barcelona, aquesta experiència quedà profundament gravada en el cervell de l’artista. En les 98 pàgines que el conformen, s’hi poden veure 23 esbossos fets a llapis i ploma sobre temàtica castellera. Els dibuixos daten de l’estiu del 1907, poc mesos després que Picasso hagi presentat al món Les senyoretes del carrer d’Avinyó.
Els esbossos castellers del cahier segueixen experimentant la naixent lògica cubista. Mañané apunta: “El quadern ofereix una varietat de dades visuals i escrits que reforcen i amplien el nostre coneixement de la cada cop més sorprenent inventiva de Picasso per a crear una nova raça humana (…) Recorda els esforços a començaments de 1907 per crear figures adequades a un nou tipus de culte severament simètric, estàtic i geomètricament esquematitzat”. No és d’estranyar, doncs, que “una de les característiques comunes en els dibuixos és que representen el casteller nu i mirant cap a fora”.
Segons el poeta i assagista Josep Palau i Fabre, amic personal del pintor i un dels seus millors biògrafs, Picasso volia fer un quadre en el qual l’estil pictòric fos “trinxat i esmicolat d’acord amb un ritme únic constant d’un extrem a l’altre. Una de les solucions que s’imagina és la de plasmar una piràmide humana que, a causa de la quantitat de figures que s’hi encabeixin, fragmenti la tela –i la nostra atenció—en parts equivalents”. Un projecte que tristament mai no es va dur a la pràctica.
