Darrerament, em preocupa força l’individualisme en la festa —també en la societat, que al capdavall és un reflex de la festa, ja m’enteneu—, ho he fet palès en nombrosos articles d’opinió, aquí, a Tornaveu. Aquest individualisme es manifesta amb força fins i tot des de la suposada participació activa de tots els col·lectius, sobretot des de la pretesa participació de tots sense cap mena de criteri més enllà del purament clientelar. Sobretot si es té en compte la subjectivitat de la interpretació de la cultura. En molts casos trobareu diables amb batucada, defensats i parapetats per l’establishment perquè són diables i “cultura popular catalana”, però no veureu mai ningú defensant les sevillanes ni els dracs xinesos perquè, evidentment, no ho són (enteneu-me el sarcasme, si us plau). Entorn d’això, no puc no fer-me pesat amb aquest deure moral que considero que tinc, com a historiador, per veracitat històrica, en la recerca i en la difusió! I no puc —mai— oblidar la màxima de Jacques Le Goff, que definia la història com una ciència particular, no com les altres, perquè pot ser feta, i ben feta.
I aquí és on entra la festa: el seu contingut festiu està profundament lligat a aquest compromís cívic vers la memòria social i col·lectiva. I, a diferència de la història, la memòria col·lectiva ja no l’escriuen només els guanyadors; només ens cal escoltar-la —i analitzar-la, clar. És aquí, també, on els festers i els historiadors de la festa han de trobar punts en comú. Cal superar definitivament la investigació positivista periodística —que n’hi ha molta, molt bona i molt interessant—, però que sovint es queda curta, perquè queda en el titular i la data per a justificar (també hi ha periodistes que no investiguen i inventen, però, són periodistes?). També cal deixar enrere la simple, o qualificada, o fins i tot importantíssima opinió del comentarista {geganter/bastoner/casteller/etc.}. Ben segurament serà un expert del seu àmbit —o no—, potser només un membre “històric” del ball, però molt possiblement preconfigurat per una visió on el seu element preval per sobre dels altres.
I tots podem identificar moltes festes on es percep clarament la mà —sovint poc elegant— d’aquells que les condicionen segons la seva òptica personal, relacionada amb la seva deformació personal i les seves coordenades mentals. És cert que hi ha ciutats on els gegants estan per sobre de la resta d’entremesos, on no s’entén la realitat del ball de bastons en el seguici —ho dic per la imperiosa necessitat de parar, deturar-se, i amb calma fer un bon ball, solvent i elegància, tocant els bastons al ritme amb airosos moviments que fan dringar els picarols dels camalls. I no vull parlar dels castells, que directament ho veuen tot des de l’òptica dels esports —ja n’hem parlat detingudament més d’una vegada. És el que Àngel Vallverdú va anomenar gegantomania, un fenomen extrapolable a la resta de balls i entremesos, caracteritzat per tot un seguit d’individus que no entenen que el ritual i la pràctica festiva estan per sobre del seu microcosmos. Per exemple, pensem en unes ballades de lluïment en una plaça allargassada, on l’activitat principal és el lluïment del seguici popular, amb una breu entrada a la plaça i una breu sortida, per donar pas a l’activitat principal de la festa: les ballades del seguici. Què passa, doncs, si els balls surten amb la seva música fins a guardar-se a l’altra banda de la plaça, impossibilitant una cadència més o menys estructurada i dinàmica dels lluïments? I imagineu-vos si els que surten, a banda, van fent la conga i cantant la peça que sonen els grallers (excel·lents músics, contractats per acompanyar l’entremès en qüestió, i ja se sap que el que té el cul llogat no seu on vol). Això, permeteu-me dir-ho de forma directa, no és festa és autoconsum. I és ben cert que no hi ha més cec que el qui no vol veure ni més sord que el que no vol sentir. És evident que cal passar-s’ho bé a la festa major, però també és igualment important entendre que, per passar-s’ho bé, cal respectar uns mínims imprescindibles, que inconscientment sostenen i donen sentit al ritual: sinó, on és la diferència entre ballar al seguici i ballar a la discoteca?
És ben cert que cada poble i ciutat té aquelles persones, necessàries per tirar endavant la festa des d’una òptica més o menys col·lectiva —perquè l’ase de tots, el llop se’l menja, està clar. Per això calen mantenidors, que no interventors. La festa no ha d’estar sotmesa a un clientelisme autoritari ni a cap forma de colonialisme simbòlic, sinó que ha de comptar amb garants, vetlladors respectuosos amb l’essència i amb la capacitat d’escoltar. I què és un bon mantenidor? Fa anys que ho vaig aprendre, a la festa del flabiol d’Arbúcies (a la qual us recomano profundament anar-hi). Allà, el mantenidor vetlla, discretament, per l’esperit de la música, sense deixar que la roda es trenqui. I deixeu-me que m’expliqui més detalladament, el mantenidor tenia l’encàrrec d’actuar en el ressopó flabiolaire, un espai on els flabiolaires acudeixen per sonar, per compartir, per sentir i per escoltar. Un moment en què la música és espontània, on els silencis poden trencar aquest fil musical de totes totes. És aleshores quan el mantenidor toca —només per evitar que es perdi la cadència, per mantenir el fil. Ara bé, si en un ressopó el mantenidor podia ser un de sol, en un seguici és bo que l’encàrrec de vetllar per la continuïtat sigui en un òrgan col·legiat.
Trobem, doncs, la necessitat de tenir mantenidors, sí, però també de no encasellar-los. Cal deixar espais, a la festa —com a la vida mateixa— per crear relleus, per cercar noves mirades des de la lògica, l’entesa i la cooperació. Des del col·lectiu. Des de les sinergies. Compartint i respectant. És important la figura d’aquell qui vetlla, d’aquell qui pensa, tant com la de qui balla l’àliga o la moixiganga. Cal que els joves s’empoderin, facin, aprenguin, gestionin, i que ho facin amb l’entesa que el llegat és futur, mai present ni passat. I des del convenciment que no es pot alterar res sense rumiar-ho, sense contextualitzar-ho, sense respectar-ho. La festa és un espai de memòria viva, de transmissió i de compromís col·lectiu. No es tracta només de mantenir-la (en el sentit més rutinari i conservador del terme), sinó de fer-la créixer en consonància amb els valors que la van fer néixer: comunitat, expressió, respecte i arrelament. Aquí rau la gran responsabilitat dels mantenidors —o, si volem dir-ho amb sinònims, garants, custodis, vetlladors—, figures sovint invisibles però imprescindibles. No imposen, sinó que acompanyen; no dirigeixen, sinó que orienten; no criden, sinó que escolten i actuen quan cal. Perquè la festa, com la història, no pot ser capturada per egos, ni convertida en un aparador de lluïment personal.
Per això hi ha consells dins la festa, espais on les entitats i els balls populars s’autoprotegeixen per preservar el ritual. Tanmateix, massa sovint aquests consells són utilitzats pel clientelisme polític, i es veuen afeblits des de dins, en una mena de fugida endavant que acaba desballestant-los. És per això que resulta més que necessari que els representants del món associatiu defensin una opinió pròpia, fonamentada i crítica, i que alhora siguin permeables a les visions externes al seu propi ball o entitat. Cal saber escoltar aportacions potser més detingudes, concretes i ben justificades, fins i tot quan aquestes vinguin de fora del cercle immediat. Només des d’aquesta sinergia positiva podrem entendre que la festa és un llegat compartit, i mantenir-la viva com allò que realment és —i no deixar-la mai a l’abast de carronyers patrimonials. També cal pensar en el relleu. Formar successors és una responsabilitat imprescindible si no volem perdre llençols a cada bugada. El protagonisme ha de ser coral, i els relleus han de venir de manera natural, orgànica, honesta. Només així podrem preservar l’essència d’allò que celebrem. Les generacions més joves han de trobar espais on experimentar, equivocar-se i créixer, amb la consciència que la seva acció és continuació —i no ruptura— d’un fil llarg, dens i viu. I és precisament en aquesta continuïtat on la festa troba el seu veritable sentit: no com una postal immutable, sinó com una veu que es renova, amb respecte i amb saviesa. Una veu que s’escolta i es deixa escoltar, però també unes orelles que paren l’oïda fina.
Perquè, si la festa és viva, que bategui per tothom. I si ha de ser eterna, que ho sigui en mans de molts.
