La festa és una expressió col·lectiva, una vivència de la comunitat i no és, en cap cas, un fenomen individual; i no podem oblidar mai que hi ha individus físics i individus jurídics quan parlem en un mitjà de l’ENS. Quan hom escriu, l’ús de les paraules és sempre triat i, malgrat la mala polisèmia per la qual actualment tot és festa – des de la Festa Major acabant per les del cap de setmana a la discoteca – cal dir que escrivim de la festa patrimonial, aquella que ordena el calendari d’un grup de gent, i per entendre-la més cal anar a les paraules que hem usat en la primera frase de l’article i que tot seguit destriarem al conjunt de l’article.
En una festa, com a fenomen, l’expressió és un ítem important a destacar. Així doncs, la necessitat d’algú -des del col·lectiu més ínfim, com pot ser la família, com m’agrada exemplificar amb l’aniversari de la iaia- o des d’una ciutat, com ara les Festes de Sant Anastasi – copatró de Badalona – acaben explicant i mostrant les maneres de viure i veure el món. Parlem de les ganes de viure i sobretot, de les emocions. Tots hem plorat – ja sigui d’alegria, de tristesa i fins i tot, de cansament- en alguna Festa Major. Qui no s’ha abraçat amb un somriure d’orella a orella perquè és la vigília, i malgrat que encara no sonin les gralles tocant matinades o la ferum de pólvora amb els coets, ja sabem que estan a punt d’arribar. Vivència és viure, i viure és emocionar-se i, si no, a què hem vingut al món?
La festa és comunitat, i, per sobre de tot, ho és el seu llegat. En Joan Rosàs, escrivia a la revista L’Amistat, el llunyà 1979, un article justificant que la Festa Major era el primer monument històric de la ciutat. Rosàs, en aquell breu i brillant article, posava les bases del que hem vingut a defensar quaranta anys després: la festa com a patrimoni immaterial. Com a tal, no es poden canviar les coses perquè un individu jurídic -i els seus individus físics, evidentment- es mostrin per sobre dels altres. Parafrasejant l’Anaís Falcó: com que és de tots, no es pot fer el que es vulgui. M’intento explicar. En el cas d’una professó, per exemple, cal mantenir les precedències històriques, comunes arreu del país (i pràcticament de l’Europa culturalment cristiana) i no es poden canviar per la inspiració d’algun individu, que volia ensenyar qui era.
No seré el primer ni el segon -però m’agradaria ser l’últim- que veu les autoritats fent atrocitats en un seguici: fumant, saludant com si fossin en Mickey Mouse, o fent-se selfies amb la gent que els tira floretes. I no tinc intenció de parlar pas de la gent que té el mal gust de dir amoretes als polítics com si fossin ves a saber què! També m’agradaria ser l’últim que veu ballar la maleïda Polca d’Ours a una colla castellera en mig d’una professó en honor al patró; i, per desgràcia, el mateix amb certa fal·lera gegantera. Per sort, a les administracions no els interessa aquest llegat cultural i ens l’han acabat cedint a les entitats i les hem de mantenir nosaltres. I aquest és el problema. Hauríem de (re)llegir el Canemàs més sovint.
Què vull dir amb això? Bàsicament, que la festa és un temps excepcional, de no treball, que omplim de coses més cansades que si anéssim a treballar, com explicava en Salvador Palomar. Tothom coneix als seus pobles el conjunt de gent que fa feina -en molts casos en quantitat ingent- i també aquells altres qui es mostren a si mateixos i viuen de la festa, més que per la festa. El temps sempre els acaba posant al seu lloc. Aquests primers, que cada un dels lectors segur que podria fer el seu llistat, són gent anònima que podem veure feinejant, que ploren públicament, que s’abracen públicament, que riuen públicament, perquè la festa, com ja s’ha dit és una vivència col·lectiva i aquesta gent, que s’emociona per emocionar són el col·lectiu i són la festa.
A la Lola, la Maria, en Roc, la Sara, en Marc, la Txell i la Carlota.
