Portava temps esperant aquest moment. No pas l’esmorzar post-Diada Nacional de Catalunya del 2023 que he pogut consumir el km 0 del món casteller, és a dir a la plaça del Blat de Valls, és a dir sota els porxos de Ca Segarra, sinó la inauguració del Món Casteller – Museu Casteller de Catalunya. El nou equipament, situat al cor del Barri Vell de Valls, sembla que ha arribat a bon port després d’anys d’esforços, pressions, itineraris tortuosos, traves administratives de tota mena i un model de gestió i explotació, com a mínim, singular.
A primer cop d’ull, l’exterior d’aquest gran portal que acull el museu i altres equipaments vinculat al fet casteller, se’ns presenta d’un blanc nuclear -encara sense cap desgraciada pintada-. Un color que ens recorda els pantalons dels castellers que veurem en el seu interior.
Una de les contradiccions que ens ha generat el museu és saber a qui va adreçat. Volem creure que a tothom, siguin o no experts en el món i fet casteller. El relat expositiu s’estructura a través dels quatre valors del conegut lema de Josep Anselm Clavé sobre els castells: «força, equilibri, valor i seny». La museïtzació té una visió clarament vivencial. La línia del temps que ens relata la història dels castells també s’ajuda d’una línia del temps global. Alguns dels nodes circulars, que imiten la forma de les pinyes, potser necessiten més elements explicatius per a neòfits i experts. També és el cas de la sala dedicada a la música castellera, tot i que la quantitat de text per metre quadrat és notable.
Malgrat això, la distribució museogràfica de l’espai ens permet deixar passar algun text i centrar-nos en elements molt interessants: la gran enxaneta multicolla, alguns audiovisuals amb una càrrega emotiva important o alguns elements vivencials que donen bons resultats. És el cas, per exemple, de la divulgació sobre la matemàtica i les ciències dels castells. Dit això, el factor vivencial encara podria donar més joc. L’element interactiu on podem provar-nos en un pis d’un castell al concurs de Tarragona ens deixa amb la mel als llavis. La pressió i olors dins d’una pinya, la tela de les camises, la dificultat per fer sonar -mínimament- bé una gralla, els peus nus sobre una espatlla o el terra de la plaça… Potser és cert que aquestes experiències són intransferibles dels castellers a plaça, però per aquells que mai ho han pogut experimentar, aquest era el seu lloc.
Alguns museus s’assemblen més a centres d’interpretació que a espais museogràfics. En aquesta tendència, el Museu Casteller de Catalunya ens presenta una tria molt seleccionada de peces. Pot ser una bona oportunitat per justificar una política d’exposicions temporals forta i potent, jugant amb els recursos de la pròpia col·lecció, així com del Centre de Documentació, la Coordinadora de Colles Castelleres o de qualsevol col·leccionista casteller.
Per acabar, i no allargar-nos més, felicitar-nos que per fi podem gaudir del Museu Casteller de Catalunya. Aquell somni que uns quants van tenir l’any 1959, materialitzat al llarg de la segona dècada dels 2000, i inaugurat aquest mateix 2023. Una història que suma un pis més a la gran història dels castells.
