Tornaveu
Garrich-Capmany, un parell d’il·lustríssims

En l’època del romanticisme cultural que va impregnar les primeres polítiques culturals, es va establir com a costum disposar de galeries de personatges il·lustres, ja fos com a representació del poder cultural d’una ciutat o d’un país. És el cas del Saló de Sant Joan, actualment Passeig Lluís Companys, presidit per l’Arc de Triomf com a porta d’accés al passeig que portava als pavellons del Parc de la Ciutadella durant l’Exposició Universal del 1888. Aquell “saló” volia ser un espai dedicat als prohoms catalans (Guifré el Pilós, Roger de Llúria, Antoni de Viladomat…). Tant és així, que al capdamunt, just al costat de l’Arc de Triomf, l’estàtua que s’hi erigí fou la de Rafael Casanova (traslladada el 2013 al seu emplaçament actual, el baluard de Santa Eulàlia).

Com en el cas d’altres galeries il·lustres, obeeix a la idea de patrimonialitzar l’aportació cultural de certes persones, és a dir, de fixar-la com a referència per a la comunitat cultural, com un valor en si mateix que es posa al servei de la ciutadania. També tenen aquesta funció les medalles honorífiques i altres distincions semblants. No només homenatgen a la persona en qüestió, sinó que li assignen una funció de referent social.

La ciutat de Barcelona havia tingut una “galeria de catalans il·lustres”, de retrats de personalitats catalanes. Es va iniciar l’any 1871, en aquesta etapa que he anomenat de romanticisme culturals. I es va acabar a finals del franquisme, el 1972, segurament perquè ja formava part d’una manera de fer que es devia veure antiquada. Actualment, però, la ciutat de Barcelona compta amb els premis que porten el seu nom i que honoren persones que han destacat en àmbits diversos. Va ser en el marc d’aquests premis que vaig tenir l’oportunitat de conèixer Montserrat Garrich personalment.

La ciutat de Barcelona té, a més a més, les medalles d’or per distingir d’una manera especial persones que han destacat en un àmbit d’activitat. Hi ha, doncs, la “medalla d’or al mèrit cultural”, que de vegades s’ha donat a títol pòstum. Podem dir que és el més semblant a aquella galeria de catalans il·lustres que no va tenir continuïtat un cop recuperada la democràcia. Hi ha persones destacadíssimes, com Carme Elias (2026), Jaume Plensa (2025), Juan Antonio Bayona (2024)… Penso que el binomi Aureli Capmany – Montserrat Garrich, units per la passió de la dansa tradicional i altres aspectes de la cultura popular, hauria de tenir un reconeixement com aquest, atesa la seva aportació al coneixement i la pràctica de la cultura popular i la seva vinculació tan específica amb la ciutat de Barcelona.

A la presentació pòstuma del darrer llibre de Montserrat Garrich, El món Aureli Capmany (Edicions Morera, 2026), la filla de Garrich comentava la forta vinculació entre Capmany i la seva mare, fins al punt que el consideraven com un tiet de la família. Garrich va desenvolupar un estudi aprofundit de la figura i l’obra d’ Aureli Capmany, però alhora la seva tasca com a recuperadora i innovadora en l’àmbit de la dansa popular i tradicional la feia ser una hereva perfecta d’Aureli Capmany. Per això caldria homenatjar-los a tots dos alhora d’alguna manera. En tot cas, cal que rebin de la ciutat el tracte que es mereixen per tot el que li han donat. Són un parell d’il·lustríssims l’obra dels quals ens continuarà oferint respostes en els anys a venir, uns referents culturals que ja formen part de la comunitat. I cal que se’ls reconegui públicament aquesta funció social de referents culturals.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa