Antoni Gaudí està en boca de tothom. Si bé ja es tractava de l’arquitecte més rellevant de casa nostra, ara, en el centenari de la seva mort, l’hem vist al cel, amb un espectacle de drons, com a estàtua, a Reus, o fins i tot submergits en una experiència de realitat virtual. Sigui al servei del turista o amb la voluntat d’honorar-lo, sovint la seva figura ja ha creuat el límit de la banalització, la mercantilització i la souvenirificació. Gaudí s’ha convertit en una icona pop: tothom el reprodueix, moltes vegades sense entendre’l en tota la seva magnitud.
Maria Garganté no és una d’aquestes persones. La doctora en història de l’art, autora de l’article que obre el Canemàs 32 “La cultura popular en l’obra d’Antoni Gaudí”, fuig de recloure’l en una sola categoria. En la presentació del nou número de la revista de pensament associatiu i cultura popular al Centre Artístic Sant Lluc, dijous passat, la seva intervenció va permetre als assistents trobar-se amb un Gaudí més quotidià, molt en contacte amb la vida popular del seu temps.
En l’article, Garganté fa l’exercici de reunir aspectes vinculats al que es pot considerar cultura popular i veure com la figura de Gaudí o la mateixa obra s’hi relaciona. L’autora, durant el seu parlament, va revelar la seva vessant d’artesà, vist ja sigui a través d’unes llànties votives inacabades que va deixar al seu taller de la Sagrada Família o a través un estendard inequívocament gaudinià per l’Orfeó Feliuà. També va descobrir al públic una versió de Gaudí com escenògraf, com a creador i decorador d’espais. A través d’uns dibuixos d’una “cavalcada místico-al·legòrica”, fets a tinta sobre paper vegetal, l’artista mostrava una “escenografia viva dins d’un ritual col·lectiu”. Aquesta obra el connecta, segons Garganté, directament amb la cultura rural catalana, però també amb les processons, enteses com una “narració simbòlica en moviment”, concepte escenogràfic que aplicarà a la seva arquitectura.
En l’esfera privada, la doctora va exposar un Gaudí dinamitzador de la vida col·lectiva al voltant de la Sagrada Família i catalitzador d’activitats sociocomunitàries. Aquesta voluntat social es materialitza en les Escoles de la Sagrada Família, un lloc de convivència més enllà de la seva funció i dimensió. Al voltant de les Escoles i la vida de barri, l’artista va ajudar a la celebració de festes com la de Sant Josep o la Festa de l’Arbre.
No seria fidel a la persona i a l’artista que era Gaudí, però, observar aquestes obres o la seva implicació social sense un filtre nacional. La seva iconografia, exposa l’autora, “és eminentment catalana, completament vinculada al poble català. Això vol dir Sant Jordi, però també la Mare de Déu i la senyera”. Aquesta és la seva manera de crear i d’entendre el món on viu.
L’article de Garganté és un dels gairebé vint articles que conformen el Canemàs 32. Així ho va detallar Guillem Carreras, director de la revista, qui va fer un recorregut breu de tots els continguts. El dia era especialment assenyalat, ja que se celebrava els quinze anys de la revista: “és un projecte que ja es pot dir adolescent i que estem molt orgullosos d’haver-lo fet créixer, d’haver-lo alimentat i que tingui tan bona salut”. La intervenció de Carreras com la posterior xerrada de Garganté poden consultar-se en vídeo.
Continguts del 32è Canemàs
L’aigua de les fonts, dels rius i de la mar pot tenir, per a les persones i les comunitats, molts significats: purificació, supervivència, sanació o transformació. També té una presència molt important en la cultura popular. Aquest ha estat el fil argumental que ha construït el dossier central del Canemàs 32. El monogràfic compta amb articles de Josep Enric Gonga (la Safor), Montserrat Rumbau (Baixa Segarra), Jordi Bertran (que fa una radiografia d’arreu de Catalunya), Marc Ballester (Terres de l’Ebre), Bernat Salbanyà (Marina de la Selva) i Manel Carrera (Pirineus).
Seguint la línia editorial de la revista, la resta de continguts tracten sobre patrimoni immaterial d’arreu dels Països Catalans. Fabiola Sofía Masegosa explica la importància de l’associacionisme teatral andorrà en el calendari festiu del Principat; també des d’una perspectiva associativa, Lluís Dagués fa un repàs de l’evolució de teixit cultural nord-català des del 1945, i Assumpció Garangou proposa al lector descobrir la història de la Federació de Pessebres Vivents de Catalunya, que enguany compleix trenta-cinc anys.
Com és habitual, el Canemàs també inclou reflexions sobre la gestió del patrimoni immaterial. Marc Alcalà-i-Rams analitza quina és la percepció contemporània del pubillatge; Albert Alcaraz escriu sobre els orígens dels moros i cristians d’Alcoi i la gran expansió quantitativa i geogràfica que ha viscut la festa en la segona meitat del segle XX, i Joan Gomila reivindica el llegat deixat per Isidor Macabich en l’estudi del folklore a les Pitiüses.
Finalment, l’article de Maria Garganté no és l’únic que incideix en la relació entre art i cultura popular. La doctora Rosa Alcoy fa, als lectors, “Quatre pinzellades sobre art català medieval i cultura popular”.
