A finals del segle XVI, a Barcelona i a Igualada es disparaven els trabucs des dels campanars, com encara es fa actualment a Santa Maria de Centelles. En aquelles dates, és probable que aquesta expressió festiva fos estesa a altres municipis de Catalunya, atès que el preu de l’arma s’havia democratitzat ostensiblement en les darreres dècades. A La pólvora com a senyal de festa, Daniel Vilarrúbias afirma que “els trets de trabucs i escopetes durant certes solemnitats festives devien ser un costum normal a l’Anoia del darrer terç del segle XVI i la primera meitat del segle XVII”.
De fet, és força probable que l’origen de les galejades es remunti més enrere. A Recull de fets sagnants d’un tenebrós i apocalíptic segle XIX, l’estudiós de Santa Coloma de Queralt Salvador Palau va aportar aquest testimoni de la capital de la Baixa Segarra:
“Per la festa de Corpus de 1546, morí el jove Jacint Soler en explotar-li la pólvora del trabuc. (…) És més explícita la [nota] del 2 de febrer de 1548, que relata el casament dels senyors de la Vila i les festes que es feren en honor seu. El document [Palau també l’adapta al català actual] diu: “els músics lluïren les seves habilitats sonores i els intermedis els ompliren les espantoses descàrregues dels trabucs, un dels quals va rebentar-se per l’excessiva càrrega de pólvora, no causà però dany a ningú”.
De confirmar-se aquesta referència, que tinc pendent localitzar a l’arxiu parroquial de Santa Coloma, es convertiria en la primera notícia documentada -vint-i-cinc anys abans que Solsona- de trabucs en contextos lúdics a Catalunya. I de fet, es fa difícil creure que la Santa Coloma, que en aquells moments comptava amb aproximadament 800 veïns, fos pionera en la creació de nous formats festius.
