Amb motiu de l’acte inaugural (07/10/16) de la 23a temporada estable de teatre, música i dansa del Teatre Auditori del Mercat Vell de Ripollet, Xavier Alberti (1962), actual director artístic del Teatre Nacional de Catalunya (TNC), va donar una conferència amb el títol: Per a què serveix el teatre? Fruit d’aquesta xerrada i de la conversa posterior que vàrem tenir us oferim aquesta entrevista.
Què és el teatre?
El teatre és un dels pocs ritus civils que ens queden com a civilització. El teatre té per a la sociologia contemporània aquest valor ritual civil d’una societat que ha anat perdent la seva consciència. Pasolini, un home essencial per la cultura europea del segle XX, assassinat el 1975, autor de pel·lícules i de molt bones obres teatrals, diu que el teatre neix com un ritus natural. El teatre ens permetrà parlar amb nosaltres mateixos en aquells espais que són difícils de reconèixer. Són espais que estan en allò que podem anomenar la nostra ànima.
La cosa ve de lluny…
A l’ésser humà 2500 anys abans de nosaltres li costava entendre la natura i la representa per intentar entendre-la i per perdre-li la por. Aquest ritus natural passarà ràpidament a ser un ritus religiós i més tard es transformarà en un ritus civil, ciutadà, social, burgés, que ens permetrà anar-nos identificant com a col·lectivitat i que farà que els valors comuns tinguin uns premis i uns càstigs molt determinats, ensenyats des dels escenaris, que anirà evolucionant i acabarà essent un ritus meta cultural, on el teatre es justifica per si mateix.
Així doncs, per què serveix el teatre?
El teatre serveix per recordar-nos que ens morirem i que el nostre pas per aquesta vida és un pas que genera unes responsabilitats ètiques, morals i ideològiques molt determinades a cadascú de nosaltres. Som responsables de les accions que fem sobre nosaltres mateixos i de les emocions que provoquem a les persones que ens envolten.
Què ens fa anar a veure teatre?
És el fet de reconèixer-nos, el sentir emocions, a vegades molt singulars, d’altres molt quotidianes… Durant els 2500 anys llargs que té de vida el teatre, aquest ha canviat de tipologia i de color moltes vegades.
El primer que fem en anar al teatre és reconèixer comportaments humans. Però de vegades oblidem una mica que tot el que succeeix en un escenari teatral és mentida. Anem a veure emocions humanes, a través de comportaments humans des d’una narració, d’una mentida. De fet no són del tot mentides, ja que el que fa el teatre és narrar les convencions de la veritat. La veritat per a ser representada que no és exactament la veritat de la vida quotidiana.
El teatre és útil?
El teatre ens permet, tal com ho fa també la poesia, d’apropar-nos al llenguatge. En el teatre, però, ho rebem de manera col·lectiva. Aquesta recepció fa que determinats aspectes de la nostra forma d’entendre’ns col·lectivament estiguin molt vinculats a la relació que el teatre provoca a través del llenguatge.
Com la necessitat de sentir-nos membres d’una mateixa col·lectivitat?
Si. Això només ens ho permet el teatre. Nosaltres som éssers humans que tenim les nostres pors, les nostres satisfaccions, alegries, penes, desitjos, pulsions sexuals, mirades… un solatge… Si ho vivim secretament i personal no compartim gran cosa i aleshores la societat s’empobreix. La societat necessita que hi hagi espais de trobada dels recorreguts individuals i molt especialment de trobada dels espais ideològics.
“El teatre que provoca que algú marxi és un mal teatre”
Feu servir moltes vegades la paraula ideologia…
Però no la faig servir a la manera que ho fan els polítics. Ideologia és posar paraules a allò que pensem. Ideologia és explicar, sentir, clarificar el nostre pensament d’una forma col·lectiva. L’ètica és segurament més individual i la ideologia és més col·lectiva.
El teatre quan cerca les ideologies d’una societat no ho fa mai des del dictamen moralitzador polític. El teatre no és un espai per insultar al que pensa diferent. El teatre és un espai de trobada, d’educació, de respecte, d’assumir el diferent amb tots els mateixos drets que tu. El teatre és un espai únic per fer-nos sentir que som membres d’una col·lectivitat i, alhora, som diversos dins d’aquesta col·lectivitat i que ens hem de respectar. Que trobarem elements d’identificació col·lectiva, morals i ètics que ens faran veure que determinats comportaments estan bé o malament. Ens permetrà sentir-nos diferents però alhora necessitats de respectar-nos.
El teatre que provoca que algú marxi és un mal teatre. Perquè trenca un dels valors sagrats del teatre que és el de sentir-nos membres d’una col·lectivitat, tot respectant les nostres diferències en els espais de reflexió profunda que hi ha al voltant del fet escènic.
On és l’emoció en el teatre?
És als ulls de l’espectador. El que fa l’actor és recòrrer una sèrie de comportaments que permeten que l’espectador llegeixi i reconegui aquell comportament i hi trobi una emoció. Aquestes emocions, aquests comportaments, es creen a través d’una convenció.
“El teatre no és un espai per insultar al que pensa diferent”
Tanmateix, les convencions no són pas totes iguals…
No declama igual un actor de la Comédie Française que un de la tradició teatral italiana, o xinesa, ja que depenen de les convencions culturals que són creades pel patrimoni, la nostra història, l’evolució dels nostres actors, de com han anat fent i consolidant unes determinades tècniques.
I a Catalunya en concret…
Tenim una història suggerent i particular. De tenir una llengua de les primeres que es desenvolupa literàriament a Europa –només cal recordar l’obra de Ramon Llull o Ausiàs March, d’una qualitat similar a la de Dante–, a partir del segle XVI se’ns prohibeix fer teatre en la nostra llengua i hem d’esperar a 1864, data en que s’estrena L’esquella de la Torratxa, el primer singlot poètic de Serafí Soler Pitarra, per poder iniciar una certa normalització pel que fa al teatre en català.
Quan es crea el primer teatre a Barcelona?
L’any 1594 s’autoritza la creació del primer teatre i únic a la ciutat, el Teatre de la Santa Creu i de Sant Pau, amb la finalitat que tots els guanys que sorgeixin d’aquest teatre alimentaran econòmicament un hospital destinat a la caritat que era l’Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau.
I la resta de teatres?
S’ha de tenir en compte que fins el 1833 està prohibit per llei que a Barcelona hi hagués un altre teatre.
Si els teatres són espais de representació de la societat, el teatre de la Santa Creu i de Sant Pau era l’espai de representació de la noblesa borbònica i dels seus alts funcionaris religiosos i militars.
“…els teatres són espais de representació de la societat”
Tanmateix a Catalunya poc a poc es produeixen canvis molt significatius…
A Barcelona hi ha una singularitat que és l’emergència d’una nova classe social, la nova burgesia que també necessita el seu espai de representació pública, el seu altar cívic. És en aquest context que sorgeixen els Teatres de Saló i Alcova on es representava el teatre a l’interior de les cases de la societat benestant. Un fenomen únic a tot Europa.
Quan canvia aquesta situació?
L’any 1833 s’aconsegueix derogar la llei de monopolis teatrals permetent-ne fer quatre a la ciutat de Barcelona: el Teatre Nou, el Gran Teatre del Liceu, el Teatre Odeon i el Teatre Circ Montserrat. S’ha de tenir en compte que les muralles de la ciutat encara no estaven enderrocades per la qual cosa hi havia un gran dèficit d’espais per a poder fer teatres. Així que es van construir als espais religiosos afectats per l’amortització de Mendizábal.
En quina llengua es representaven les obres de teatre?
A tots aquests teatres només es feien representacions en castellà. Únicament entre mig de les programacions, i de tant en tant, es permetien fer alguns entremesos còmics en llengua catalana.
El 1864 la presència del català a la cartellera de Barcelona era inferior al 3% i tant sols quatre anys després la presència del català era hegemònica. Aquest miracle el va possibilitar en Serafí Soler Pitarra, que demostrà l’existència d’un públic que volia veure teatre en català. És en aquest context que neix el teatre català.
Malgrat el que dieu, al segle XVIII es dóna un fenomen diferenciat en una àrea del territori de llengua catalana com és l’illa de Menorca…
Lucrècia, obra de teatre neoclàssica escrita per en Joan Ramis és l’únic text que s’escriu en llengua catalana al llarg del segle XVIII, perquè el territori de Menorca està protegit per la Corona Britànica i per tant no està sotmès a la prohibició d’escriure en català. A Menorca varen tenir la sort que se’ls hi va respectar la llengua i va aparèixer un excel·lent autor com en Joan Ramis.
Què s’ha de fer per captar públic jove pel teatre?
Aquest és un debat que ha tingut sempre Europa. La gent entre 17 i 35 anys no va al teatre, ni aquí, ni enlloc. I ho hem d’assumir. La vida en aquests moments et porta a altres llocs. Convertir aquestes persones d’aquesta franja d’edat en espectadors actius no acostuma a passar. El teatre a l’escola hauria de ser llegit i tractat com una activitat pedagògica de primer ordre. Hi ha projectes puntuals amb la col·laboració de centres educatius, però la gent d’aquesta edat té ganes de fer altres coses que seure i no passa res, perquè a partir dels 30 anys ja vindran i de fet venen. El problema està en les persones d’edat entre 35 i 50 anys ja que si no s’enganxen ja els hem perdut. Tingueu present que la franja d’edat del públic del TNC va dels 50 anys cap endavant.
“La gent entre el 17 i el 35 anys no va al teatre, ni aquí, ni enlloc”
Quina seria la singularitat idiosincràtica de l’actor català.
L’inicia Pitarra que crea el teatre català contemporani i ho fa des del sainet. A continuació ens ve Guimerà, que ja deixa el vers de set síl·labes i passa al de deu, onze i catorze. I d’aquí ens anem passant per moltes coses fins a Sagarra. Però arriba la Guerra Civil i ens tornen a prohibir el teatre. Tanmateix si que hi ha hagut una escola que ha anat evolucionant i ha anat creant un imaginari de què és l’actor català. Per exemple, a la dècada dels cinquanta amb l’Escola de Teatre d’Adrià Gual o l’Agrupació Dramàtica de Barcelona que intenten tornar a crear algunes estructures nacionals, un nou model del què és ser actor català. Tanmateix es tracta d’estructures molt febles perquè no tenen suports oficials.
Quina és doncs la primera estructura teatral amb suport oficial a la Catalunya d’aquest darrers quaranta anys?
A l’any 1976 amb el naixement del Teatre Lliure. Per a molts l’escola dels criteris amb els que en educarem com espectadors.
“No podem fer teatre sense dictaminar des de quin lloc el fem”
D’on sorgeix el Teatre Lliure?
D’un reservori brutal i potentíssim que no havia pogut matar el franquisme i que eren els grups de teatre amateurs. En els pobles, els grups de teatre d’afeccionats que havien nascut paral·lelament a l’evolució de Pitarra i de tot el teatre popular havien trobat les tècniques, les màscares, “la veritat” per a ser representada del teatre català. I si us fixeu amb els membres que configuren l’origen del Teatre Lliure tenim per un costat a Fabià Puigserver que ve de l’exili polonès i aporta la tradició molt elaborada de la dramatúrgia i escenografia polonesa i a Lluís Pascual que ve de la gran escola italiana. Però els actors estaven tots formats al teatre d’afeccionats, estructures de teatre popular viu que són les que van mantenir l’instrument. La nostra voluntat, del 76 fins aquí ha estat constituir tot això com una escola, no tant perquè sigui necessària sinó perquè si no la tenim copiarem la del veí. No podem fer teatre sense dictaminar des de quin lloc el fem.
Tenim una gran feinada com a país alhora de conèixer el nostre patrimoni, de llegir-lo i estudiar-lo en profunditat, de corregir la gran desconnexió que hi ha hagut entre els escenaris i universitat.
En aquests moments sembla ser que estem en un procés de recuperació dels nostres clàssics…
Certament. Ara fa dos anys es va recuperar una obra d’Enric Morera La font de l’Albera, i una mica més tard, amb motiu de la declaració de Barcelona com a Capital de la Sardana 2015 ,es va recuperar la rondalla complerta La Santa Espina també d’Enric Morera, així com La Viola d’Or del mateix autor. Al TNC vam iniciar l’actual temporada amb L’Aplec del remei de Josep Anselm Clavé i enguany també s’ha editat Tempesta Esvaïda, de Joaquim Serra amb llibret de Carme Monturiol.
Quina ha estat la resposta del públic?
Curiosament el públic ve. La gent té ganes de conèixer el patrimoni. Ens torna a passar el que els hi passava als empresaris teatrals de l’època de Pitarra, que van programar teatre en català la gent hi va anar.
Està clar que cal continuar i potenciar també en aquestes vessants del nostre teatre nacional.
Joan-Ramon Gordo i Montraveta
