Hi ha vivències que es queden per sempre entre els bons records, com és el cas d’aquesta. Tot just començava a organitzar el Servei de Promoció Cultural de la Generalitat; devia ser el gener de 1981. Vaig ser convidat a un esdeveniment cultural que es feia a Paüls, un petit poble, muntanya amunt del Baix Ebre. Només arribar ja em vaig trobar dins d’una església, on una banda oferia un concert. Em va impactar escoltar Wagner allà dalt. “Els 650 habitants que ara té Paüls són menys de la meitat dels que tenia quan arribà el segle XX –em va dir el meu amfitrió, Isidre Gracià, un jove advocat que n’era fill–, però s’ha conservat una gran tradició musical. A més d’aquesta banda, hi ha una orquestra, una xaranga, una coral…”
Només sortir de l’església, en acabar el concert, vaig conèixer un altre personatge que volia audiència per presentar-me un avantprojecte: volia promoure una federació de bandes de música de les Terres de l’Ebre. “Només de l’Ebre no, heu de fer-la de Catalunya”, el vaig replicar condescendent. “Si de bandes només en tenim aquí baix…”, precisà incrèdul Joaquim Urquizú, president aleshores de la Unió Filharmònica d’Amposta, segons deia la targeta que m’entregà. Vam quedar per veure’ns a Barcelona.
Encara no havia aparegut Urquizú pel meu despatx quan la secretària de Max Cahner em va dir si podia anar a veure el conseller. No vaig trigar. Em va rebre a la porta del seu despatx tenia una altra visita i només volia saber si podria sopar aquella nit amb ell, l’escriptor Joan Fuster i l’activista Eliseu Climent, tots dos valencians. “Mentrestant, pensa què es podria fer que servís de pont amb el País Valencià…”, em va deixar caure. ”No cal que ho pensi, conseller –li vaig dir sense deixar-lo entrar–. Ho sé! Potenciem aquí les bandes de música… D’això els valencians son els grans mestres i ens podrien ajudar”.
Ens vam trobar per sopar a un reservat del restaurant Gran Café i a l’àpat s’hi va afegir l’Albert Manent, director general d’activitats artístiques i literàries. Davant la impossibilitat constitucional de fer política amb els valencians, s’havia d’establir relació des de la cultura, tots hi vam estar d’acord. El fet que, en l’àmbit de les bandes de música, el País Valencià tenia una inqüestionable superioritat, desmanegava qualsevol possibilitat d’imperialisme pancatalanista. La proposta va obtenir el plàcet dels reunits.
Quan vaig tenir en Joaquim Urquizú davant la taula del meu despatx, ja havia entès que les sis o set bandes que hi havia a les Terres de l’Ebre serien el nucli inicial de la Federació Catalana. La Fila –l’entitat que presidia–, precisament, havia nascut escindint-se de la Lira –l’altra banda ampostina– sent considerada “la banda dels valencians” per la seva manera de tocar. Al País Valencià hi havia unes cinc-centes bandes la majoria federades, però a Catalunya no vam tenir societats musicals fins que no es va construir el pont d’Amposta. Aquí, la Il·lustració havia desenvolupat corals, ateneus i societats dramàtiques… Només les grans ciutats acostumaven a tenir banda municipal, quasi sempre dirigida per un músic funcionari lligat als escalafons de l’exèrcit.
Jo coneixia el món de les bandes de música d’una manera singular, gràcies a les quadrilles d’arrossaires que, des de l’Albufera de València i el Delta de l’Ebre, venien al Prat a fer temporada per plantar i collir. La meva família regentava un bar que era el punt de trobada d’aquells temporers. Alguns d’ells eren músics de banda i aprofitaven el temps lliure per assajar amb els seus instruments a un espai que era l’esplanada d’entrada al clos d’una gran masia que teníem al davant. El seu cap de colla es deia Rallo, un ampostí de soca-rel, amb qui vaig fer amistat, malgrat que jo era un adolescent i ell un home experimentat.
El primer pas per a la creació de la Federació va ser l’àmbit de societats musicals del primer Congrés de Cultura Tradicional i Popular (1981-1982), que se celebrà a la Unió Filharmònica d’Amposta, amb una assemblea oberta als socis d’altres entitats. Em va tocar parlar sobre la relació de les societats musicals amb la Il·lustració. Després, la banda de la Fila ens va fer gaudir de la música de jazz i els musicals de Broadway. L’endemà, quan marxàvem cap a casa, vaig seure a un banc mentre esperava, on hi havia un avi prenent el sol. “Pere –vaig sentir el meu nom només seure–, el teu pare hauria estat molt orgullós de tu si t’hagués escoltat anit…”. Era en Rallo, que havia estat present a la meva dissertació en condició de soci de la Fila. Encara m’emociona recordar-ho.
Com afegit al pla d’actuació del servei de promoció cultural, vaig redactar un apèndix dedicat exclusivament a les societats musicals, amb l’assessorament del mestre Josep Mut, director de la Banda Municipal de Barcelona –amb qui vaig fer amistat quan van actuar a l’Expocultura 82–, un músic valencià que havia guanyat les oposicions a l’Orquestra del Liceu i la Banda Municipal de Barcelona i havia acabat sent el director durant un quart de segle. Amb ell i amb Joaquim Urquizú ens vam trobar diverses vegades amb l’objectiu de potenciar el sector, per mitjà de trobades de bandes. La primera, precisament, va ser al Prat el 1985, dins d’un acte d’agermanament dels deltes de l’Ebre i el Llobregat. L’acte va ser pensat per fer aflorar la presència d’aquells arrossaires que s’havien casat amb noies del Prat, cosa que va succeir fins al punt que durant una dècada El Prat, amb tres bandes de música, era la comunitat de Catalunya que més en tenia, superant Amposta i Alcanar.
El pla d’actuació que vam redactar preveia fer córrer les bandes pel territori. Així ho va fer Urquizú com a president de la Federació. Va ser fonamental en aconseguint multiplicar el nombre de bandes fins a arribar a les prop de setanta que tenim ara a Catalunya. L’èxit potencià Joaquim Urquizú a la presidència de la Confederación Española, amb el suport dels valencians.
Es podria dir que tot plegat ja era història, quan el dissabte passat, se’m va convidar a l’auditori del Cèntric del Prat. Va ser per part d’en Josep Quero, president de la primera de les tres bandes que es van crear al Prat arran d’una segona trobada, i de la seva filla Maria José Quero, presidenta de la Banda Musical del Prat. El mestre Josep Mut els havia fet arribar les partitures de la seva darrera composició, amb la indicació que s’havia d’estrenar al Prat i havien de fer-ho ells. Acompanyava les partitures una detallada descripció de la meva trajectòria vital, donat que la peça ha estat titulada amb el meu nom.
No vaig poder evitar un cert constrenyiment mentre la presidenta llegia els raonaments de Josep Mut, que justificaven escriure la composició. Quan ens van fer sortir al mestre i a mi a l’escenari, i ell va voler que fos jo qui parlés, vaig procurar resumir aquesta història que us he explicat, encongit per l’emoció que produeix sentir-se en el mateix centre d’una brillant composició musical que –eficientment dirigida pel mestre Joan Carles Chorda–, va ser ovacionada per la seva qualitat. Dalt de l’escenari, amb mig centenar de músics al meu voltant, vaig estar a punt d’enlairar al cel un potent “Visca la Banda!”, que vaig reprimir perquè dins de mi sorgia un altre crit que es referia als amics que un ha fet en tants anys dedicats a la promoció de la cultura.
