Josep Mut i Benavent, valencià de naixement i formació musical, va arribar molt jove a Barcelona en guanyar plaça de professor de l’orquestra del Liceu i a la Banda Municipal de Barcelona, que va dirigir durant més d’un quart de segle. La jubilació laboral l’ha incentivat com a compositor i la proximitat del bicentenari de Clavé l’ha impulsat a compondre una òpera homenejant-lo, complementant el que ja es va fer el 1999 durant l’Any Clavé. També ha publicat un parell de llibres; La gimnàstica de l’ànima, el darrer, presentat en plena pandèmia.
Ja jubilat després d’una intensa vida musical, t’has posat a reflexionar…
Deu ser inevitable mirar enrere quan ja s’ha complert una certa edat. Més enllà de la música, penses si has aportat el teu gra de sorra als avenços que ha experimentat el món en l’àmbit de les llibertats, la justícia, el progrés i, fins i tot, si han millorat les condicions laborals de músics i artistes per les quals vaig lluitar.
Des de la Banda Municipal de Barcelona, en arribar la democràcia, vas liderar la lluita sindical pel reconeixement dels músics, com a tècnics superiors de l’Administració.
Objectiu que es va aconseguir. Per altra banda, vam contribuir al fet que el Gran Teatre del Liceu tingués activitat artística tot l’any. Vaig arribar a matricular-me a la Facultat de Dret a fi d’argumentar jurídicament aquella lluita.
Més d’un quart de segle dirigint la Banda Municipal de Barcelona… Ha estat el cim d’una intensa vida musical?
Aquella llarga etapa va aportar un gran contingut a la meva trajectòria professional. Vaig dirigir concerts arreu del món, però també vam portar la música als barris de la Ciutat Comtal. Aquesta és una de les coses de les quals més he gaudit, una altra va ser contribuir a l’expansió de la música de banda a Catalunya.
De les sis o set bandes de les Terres de l’Ebre a principis dels anys vuitanta, ara s’apropa al centenar arreu del Principat.
Des del I Congrés de Cultura Tradicional i Popular, quan l’ampostí Joaquim Urquizú va posar en marxa la Federació Catalana de Societats Musicals, s’ha fet un gran pas endavant construint un pont cultural amb la magnífica realitat de la música popular valenciana.
Quasi cinc-centes bandes de música al País Valencià… S’entén que hi hagi tants músics valencians arreu del món… Però Josep Mut va venir a Barcelona a fer una gran carrera.
Precisament vaig venir a la banda que va prestigiar Joan Lamote de Grignon, gran músic català que va ser fundador i director de l’Orquestra Municipal de València, quan després de la Guerra Civil el van desterrar a la ciutat del Túria.
La Il·lustració fomenta corals i ateneus a Catalunya i societats musicals al País Valencià?
Es tracta de dos fenòmens impulsats per la Il·lustració, en paral·lel. L’acció de Josep Anselm Clavé a Catalunya s’inicia a partir de l’emulació amb els seus amics d’infantesa de la banda de música de la caserna de les Drassanes, en els límits del Rabal, però una vegada es decideix per l’acció sociocultural des dels cafès i tavernes on actuava, el pragmatisme el porta a promoure corals.
S’acosta el bicentenari del gran Clavé…
Hi estem treballant des de la Federació que presideix Bruno Nájera. La societat catalana ha de commemorar com cal el naixement d’una figura cabdal per l’impuls que, superant l’àmbit estricte de la música, transformà socialment Catalunya, acostant-la a la realitat que s’estava produint a Europa.
Partint de les tavernes i els cafès, Clavé acabà sent un gran wagnerià. Ell mateix va estrenar al teatre del Liceu. Tinc entès que esteu preparant una òpera per recordar-ho…
Pràcticament està enllestida. Ens plategem incorporar-la al circuit operístic internacional, rememorant el Clavé wagnerià capaç de crear composicions que van tenir i, gràcies al moviment coral, segueixen tenint una gran popularitat.
Amb la seva música, Clavé va fer la crònica social d’un país que clamava justícia i llibertat cantant la seva versió de La Marsellesa…
La darrera vegada que vam sentir “La Marsellesa” de Clavé va ser al Barcelona Teatre Musical en aquell festival Clavé-Candel, on vaig estrenar una sardana i una oda a Clavé, i, tu i en Jaume Cristau, la cantata “Si volem canviar el món…”. Poc abans de la pandèmia vaig dirigir a l’Auditori de Barcelona a més de sis-cents cantaires a l’espectacle “Camins d’exili i esperança” i, quan el 70 Aniversari de la Retirada de les tropes republicanes de la Vall de Camprodon, vam fer un guió per “Himnes de guerra per un somni de pau”, que es va estrenar al teatre del Casal Camprodoní. Allà van tornar a sonar uns compassos d’aquella memorable Marsellesa.
No pares de treballar, Josep. Has publicat dos llibres des que et vas jubilar, La Filharmònica Infernal de Vensort i La gimnàstica de l’ànima, aquest amb l’Esther Pardo… Ara compons una òpera. Què més tens al cap?
Dins d’aquest circumloqui, em queda un cert desgrat a causa del gran esforç fet en el seu dia per tal que els músics estiguessin assegurats, com m’agrada dir, des del bressol al sepulcre; aquest esforç se n’ha anat en orris, ja que no s’han creat noves places per a músics en el si de l’administració. Les categories que vam aconseguir implementar en plena transició política, òbviament, ja no són vigents. Això representa un gran prejudici per a la professió.
En un altre sentit, alguna vegada t’hem sentit parlar d’una suposada “revolució musical” que cal fer…
Em dirigeixo tant als compositors com als luthiers. Els primers per fer constar a les particel·les de la percussió les notes reals que volen que sonin i als luthiers perquè fabriquin els instruments adequats a les diferents afinacions que plantegin els compositors, tot mirant que, amb el pas del temps –com plantejo en el llibre “La gimnàstica de l’ànima”-, puguem ampliar l’oïda humana, es podria aconseguir incorporant una corda més, tant en el registre agut com en el greu.
Caldrà llegir les propostes que ens fa… La passió per la música flueix en Josep Mut i no hi ha res que pari la seva creativitat.
