D’on et bé aquesta fal·lera pels pessebres?
A casa, de molt petit, sempre s’havia fet el pessebre. Al pare li agradava molt. L’altra dèria ha estat el teatre, sobretot la part escènica del teatre. El pessebrisme m’ha permès fer grans coreografies que en el teatre no he pogut realitzar mai.
Jo, a l’hora de fer diorames, sóc molt escenogràfic. És a dir, es conjunten les dues passions meves, el teatre i el pessebrisme.
Al teatre necessites la col·laboració de la gent, necessites treballar en equip. El pessebre també t’ho permet, però moltes vegades pots treballar també sol. Són dues passions i em seria molt difícil de triar-ne una.
El pessebrisme i el teatre amateur són les meves dues passions.
El pessebrisme com a fenomen quan sorgeix a Catalunya?
El pessebrisme surt dels palaus i passa a les cases dels senyors i, d’aquestes, al poble amb unes figures molt populars i molt senzilles. A Barcelona es té constància que almenys fa cent cinquanta anys ja hi havia alguna associació pessebrista. A partir d’aquí, cada vegada més s’intenta de fer pessebres més espectaculars, amb suro i molsa, i no és fins fa uns vuitanta anys que s’hi incorporen altres materials com el guix. Sembla ser que el qui incorpora aquest material és Antoni Moliné.
Diríem que s’inicia un canvi qualitatiu.
Sí. És en aquest moment que també es comença a plantejar el pessebre com un escenari, vist des d’una perspectiva teatral. Tota aquesta dinàmica acaba sent la que serà coneguda arreu del món com l’Escola de Barcelona, l’Escola Catalana. Actualment és l’escola que té més prestigi a l’hora de fer pessebres. Ara fa uns quants dies he estat a la inauguració d’una exposició del mestre català Joan Mestres a la localitat italiana de Ponte Sanpietro amb una cinquantena de diorames seus. Una passada d’exposició!
A Barcelona hi ha constància d’una associació de pessebristes ara fa cent cinquanta anys.
Quan es comença a visibilitzar el moviment pessebrista a Catalunya?
Moltes de les associacions es refunden de nou un cop passada la Guerra Civil, cap allà els anys quaranta. Per això, moltes d’aquestes associacions tenen actualment seixanta, setanta anys de vida.
I la Federació com a tal, quan comença?
La Federació neix en el moment que neixen pràcticament totes les federacions de la cultura popular i tradicional, que és amb la celebració del Primer Congrés de Cultura Popular i Tradicional. Actualment hi ha 53 associacions federades i pràcticament la totalitat són legalment constituïdes. La majoria són al Principat, tot i que n’hi ha una a Mallorca i una altra al País Valencià. A la Catalunya Nord, com a Alemanya, hi ha un fort corrent de realització de figures de pessebre, però aïllades, no com a Catalunya que tracta el pessebrsme com un conjunt.
Hi ha cap relació amb el corrent que simbolitzen els pessebres vivents?
No. Cal tenir en compte que, encara que tinguem el mateix tema, som dues tradicions molt diferenciades. Els pessebres vivents han recuperat la tradició de sant Francesc i fan servir, en la seva gran majoria, uns paisatges mot espectaculars, moltes vegades amb la participació de tot un poble.
Enguany celebreu els 25 anys de la Federació. Com resumiries el que s’ha fet?
Primer de tot, ha servit per a reimpulsar la Federació i organitzar tota una sèrie d’actes que, en una altra situació, seria molt més difícil de realitzar. Hem fet exposicions de diorames, de figures al Museu Etnològic, hem fet una multitud de tallers… i sobretot ha servit perquè els pessebristes en general ens haguem pogut trobar amb més assiduïtat que altres anys.
Celebrar els 25 anys de la fundació de la Federació ens ha permès reimpulsar-la.
També heu editat una revista.
Sí. Es diu Naixement. Feia temps que la volíem fer. Aprofitant l’aniversari, vam considerar que era el moment. La idea és que sigui anual i que tingui un sentit més de reflexió sobre el fenomen del pessebre, del Nadal… des d’una perspectiva més sociològica i etnogràfica.
Quin futur veus per al moviment pessebrista?
Ara vivim uns moments difícils. Tanmateix, jo sóc molt optimista. Avui per avui, el pessebrisme té una salut de ferro brutal. Mai no hi havia hagut tants pessebres amb tanta qualitat. Falta, però, passar el testimoni a la gent jove.
Com valoreu la vostra relació amb l’Ens de Comunicació Associativa?
Jo estic convençut que, si l’Ens no existís, caldria crear-lo. Cal que nosaltres mateixos ens creguem tota la potencialitat i la força que tenim, com a societat civil organitzada, realitzant i potenciant actes sobretot en aspectes més transversals entre tots els seus membres.
Caldrà continuar, doncs, en aquesta direcció.
Joan-Ramon Gordo i Montraveta
