El Museu Etnogràfic de Ripoll celebra enguany quinze anys a la seu actual, però prop de cent d’història: es va inaugurar el 1929 amb el nom d’Arxiu Museu Folklòric de Ripoll; entre els seus fundadors hi havia els folkloristes Rossend Serra i Pagès i Tomàs Raguer i Fossas, qui van dedicar-se a recollir objectes i patrimoni intangible, com cançons, danses, costums, llegendes, expressions orals… Amb motiu del Dia Internacional del Museus, que se celebra al voltant d’aquest 18 de maig, hem parlat amb la seva directora, Roser Vilardell i Arévalo, sobre el paper d’aquests equipaments i els seus reptes, o la relació cada cop més evident entre cultura i salut.
El Museu Etnogràfic de Ripoll celebra aquest 2026 els quinze anys de la reobertura a la seu actual. Com commemoreu l’efemèride?
Totes les activitats que fem al llarg de l’any estan o estaran vinculades a aquests quinze anys: les xerrades, presentacions de llibres, visites guiades… És una manera de dir que som un museu molt jove dins un museu molt antic. Perquè el museu té gairebé cent anys. A la tardor per exemple farem unes jornades del ferro, en commemoració de l’últim director del Museu Etnològic i juntament amb el Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya. La intenció és posar el valor el nostre patrimoni, el nostre llegat i la nostra història però mirant al present i al futur.
També hem presentat el Pla Estratègic 2026-2030, per treballar a manera interna i encaminar-nos des d’aquests quinze anys cap al centenari.
Els museus fa temps que han deixat de ser només dipòsit d’obres per a la conservació i exposició per incidir en aspectes socials. Com s’han transformat els museus etnogràfics aquests cents anys?
Hem passat de ser museus que recollien objectes i explicaven el passat a museus de societat, que tenen totalment un vincle actiu i viu amb la seva comunitat; per tant, tots aquests aspectes s’han de veure plasmats en les activitats i accions que fa el museu.
Quina funció hauria de tenir el museu?
Hauria de donar un servei a la comunitat, és a dir, estar oberts a la gent, al nostre territori, i sobretot generar pertinença, però també escoltar i respondre a les voluntats i necessitats de la societat.
El lema del Dia Internacional dels Museus d’enguany és “Museus unint un món dividit”. Com poden els museus fomentar la pau i el diàleg entre comunitats? Com ho treballeu al Museu?
Des de la cultura crec que és molt fàcil treballar amb aquests conceptes, perquè la cultura ja implica pau i diàleg. Quan agafem qualsevol objecte, sigui artístic o etnogràfic o cultural, li estem donant una dimensió de patrimoni, i el patrimoni genera vincle amb les persones, de manera que et permet parlar, obrir debats i generar aquest diàleg que sempre porta a l’entesa i a la pertinença.
Cada cop s’és més conscient que la cultura té un impacte positiu en el benestar i la salut. Els museus i professionals de la salut col·laboren en projectes específics i els centres d’atenció primària poden prescriure cultura i museus als pacients. Com heu incorporat la salut al vostre centre?
Ho treballem com una necessitat i també com una oportunitat. Tenim un projecte que treballa amb les persones grans a través de la memòria i els records. Portem unes quantes sessions i el resultat és extraordinari, perquè millora la salut de les persones implicades i del museu.
I també treballem amb la Fundació MAP amb persones amb discapacitat, en diferents projectes. Un d’ells és ‘Una peça, una història’, un projecte audiovisual on un usuari de la Fundació explica un objecte (un banc d’escloper, una antiga assecadora, un picaporta…)i perquè és important per a ell i així fa que cobri vida. És una proposta inclusiva que busca apropar el patrimoni a la comunitat i posar en valor la diversitat de mirades.
També teniu una nova proposta en xarxes que és ‘L’Objecte Misteriós’. Com treballeu les xarxes, són una eina per arribar el públic més jove que no acostuma a anar tant als museus?
Per nosaltres les xarxes són no només una eina de comunicació sinó de difusió del nostre fons, del nostre patrimoni, dels nostres objectius. En L’objecte misteriós publiquem a les xarxes un objecte i la gent ha d’endevinar per a què servia.
Quan fem un producte no el fem pensant en un tipus de públic concret. La gent jove és un públic complicat d’atraure als museus. Hem de fer coses per ells però sense trair el que som. És molt fàcil atreure els joves si deixes de ser un museu, amb un objectiu de museu i comences a fer altres coses. Sí que podem fer accions puntuals dirigides a aquest tipus de públic però sempre que estiguin vinculades al nostre ADN.
Quins són els reptes dels museus?
Justament, difondre d’una manera més atractiva la cultura, cadascú des de la seva manera de ser, des del seu fons i la seva història. Aconseguir que la cultura surti de les quatre parets d’un museu per arribar a més gent i generar aquest vincle necessari.
Els museus etnogràfics tradicionalment tenen menys reconeixement que altres museus, com els centres d’art?
Els museus d’art tenen un reconeixement molt important, perquè conserven grans obres d’art. Però els museus etnogràfics el que tenen és més relació amb la gent. Perquè el que s’hi presenta i s’hi exposa forma part de la vida quotidiana i la vida col·lectiva; aquell objecte el coneixes, el tens i, per tant, és molt més fàcil sentir una proximitat.
Quina exposició actual podem visitar actualment al museu?
Ara tenim l’exposició ARTistes del canvi, una proposta que ens van fer des de l’escola Salesians de Ripoll, basat en l’art i com aquest pot servir per transformar el món i per unir. Alumnes de diferents cicles han treballat amb artistes locals per reflexionar sobre els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) i proposar canvis per a un món més just i solidari. El resultat és el que tenim exposat al museu.
Una recomanació pel Dia Internacional dels Museus.
Jo recomanaria que es visitin els museus de Catalunya, sempre. Tenim un llegat museístic importantíssim d’una gran qualitat. Cadascun dels museus, els d’art, d’etnografia, de ciència i tècnica, aporta una mirada única que, sumada, t’ofereix una visió molt clara de Catalunya, de la seva història, del seu present i del seu futur. No us recomanaré cap sinó tots. Com més se’n puguin veure, millor.
