Aquest Sant Joan Barcelona encendrà 26 fogueres. Una xifra que, tot i ser modesta, acompanyada de les dels anys anteriors (24 fogueres l’any passat, 21 el 2020 i 28 abans de la pandèmia) confirma la recuperació d’una tradició que fa una dècada semblava a punt d’extingir-se a la ciutat i de quedar només en el record dels veïns més grans o en les fotografies en blanc i negre de Pere Català i Roca.
“Fa cinquanta o seixanta anys a cada cantonada hi havia una foguera, que muntaven els veïns sense cap mena d’autorització municipal. La canalla s’encarregava dies abans de recollir la fusta i amagar-la perquè no la robessin altres companys ni la guàrdia urbana”, explica periodista i activista cultural Toni Mañané. L’any 1970 es van arribar a comptabilitzar 832.
Però a partir de llavors, el nombre de fogueres va començar a decréixer de forma constant. Un declivi que els estudiosos atribueixen a múltiples causes, com al fet que els nens deixen de jugar al carrer, al canvi de costums en l’oci, perquè “la gent té cotxe i comença a sortir de cap de setmana”, explica Amadeu Carbó. I també a “la pressió del poder municipal sobre el carrer”. Sobre aquest punt, el folklorista apunta dos temes. Per una part, l’aparició de la ‘ciutat aparador’, que sorgeix no ja a partir de 1992 sinó abans, “una ciutat cosmopolita, pija, amb aquelles places infumable que conviden a tot menys a la relació comunitària, i que expulsa a les classes populars”. Per una altra, “la persecució que pateixen les classes populars pel poder municipal -sigui quin sigui- que les veuen com un perill” i les intenten controlar.
La decadència va continuar fins al punt que l’any 2010 només s’encenen una desena de fogueres. És en aquest context que l’any 2019 neix la plataforma ciutadana Cremem Barcelona, per tal de preservar les fogueres i buscar iniciatives per encendre de noves. Entre elles, explica Mañané, integrant d’aquesta plataforma, una nova normativa que classificava les fogueres en tres tipus –major, per places i xamfrans; petita o fogueró, per a carrers més estrets, i peveters, per entramats de carrers com els barris de Sant Andreu o Gràcia–, per facilitar la realització de fogueres de forma segura, i que l’Ajuntament va començar a aplicar l’any 2021.
“Aquesta feina conjunta de la plataforma i els activistes de culturals i del Servei de Cultura Popular de l’Institut de Cultura de Barcelona –amb Francesc Fabregat i Noèlia Sanz–, ha fet possible que algunes fogueres que s’havien deixat de fer s’hagin tornat a encendre i que n’hagin aparegut de noves en aquests darrers anys”, explica Amadeu Carbó.
També, a partir del treball fet des de la plataforma, l’Ajuntament ha iniciat una iniciativa de patrimonialització de les fogueres declarant-les bé cultural d’interès local. Aquesta proposta hauria de servir per protegir-les, i per ampliar el coneixement i la recerca, apunta Carbó, Amadeu, però sempre que “administració municipal i festers comencem a treballar en aquesta protecció. I per exemple, es doni per bo el cens actual de fogueres i aquelles fogueres que ja es fan no es prohibeixin”.
En aquesta feina de recuperació, la Flama del Canigó, que va entrar a Barcelona el 1967, va jugar durant un temps un paper important. Per Carbó, “a principis dels anys 2000 teníem quasi totes les fogueres vinculades a la Flama del Canigó, que va funcionar com un mantenidor de les fogueres a la ciutat. Però ara ja no és així, moltes fogueres ja no n’estan vinculades. En els darrers anys la Flama no ha actuat de forma inclusiva en els barris, és un element d’exclusió que hauríem de revisar”.
Respecte al present i al futur, tant Mañané com Carbó són optimistes. “Enguany totes les fogueres que han demanat permís l’han obtingut. No tornarem a les set-centes fogueres de dècades anteriors, però podem arribar a les cinquanta. Anem en la bona direcció”, afirma el primer. Tot i així, critiquen l’excés encara de burocratització i la manca d’uniformitat en els criteris per atorgar permisos per parts dels tècnics municipals, “inclús dins un mateix districte”.
De fogueres espontànies a la burocratització
Les fogueres que cremen ara són molt diferents de les que s’encenien anys enrere, i no només per les xifres. Per Amadeu Carbó, el canvi és sobretot formal. “A finals dels setanta i vuitanta, les fogueres no tenien una organització formal al darrere. Era una festa espontània, en què els veïns s’ajuntaven per recollir la fusta i no calia demanar permisos. Ara hem burocratitzat la gestió de les fogueres, i això també és un element a tenir en compte en la seva desaparició”.
Manuel Delgado acostuma a recordar que les fogueres són “una presa tumultuosa del carrer, una revolta potencial”. Per Carbó, avui encara mantenen aquest esperit transgressor, “però l’hem domesticat”.
La pacificació dels carrers, les superilles i altres mesures recents per treure cotxes i tornar els carrers als vianants sembla que, a priori, haurien d’ajudar a facilitar la creació de fogueres i de la festa. Per Muntañé, això no sempre és així, perquè el mobiliari urbà –cadires, bancs, pilones, jardineres fixes– i les terrasses que omplen ara els carrers dificulta el compliment de les distàncies de seguretat amb la foguera. I per això insisteixen que és necessari que aquestes transformacions i rehabilitacions contemplin els usos festius del carrer. En cas contrari, apunta Carbó,” ens trobarem amb la mateixa història de ciutat aparador”.
I sobretot tots dos demanen que es deixi treballar els festers i reduir la constant tutoria per part de l’administració. “Els festers som els principals procuradors i cuidadors que hi hagi les màximes mesures de seguretat per poder continuar gaudint d’aquesta festa”, insisteix Mañané, una festa que ja no es limita a la foguera o la revetlla, “sinó que cada cop són els que, com es feia abans, baixen les taules al carrer i comparteixen el sopar amb els veïns”.
