Diuen que la nit de Reis és la més màgica de l’any per la canalla. En qualsevol cas, segur que Sant Joan era la més llibertària. Aquella en què podien sortir fins més tard, encendre fogueres, llençar petards als contenidors, desafiar les prohibicions dels adults, traspassar els límits que la bona conducta sempre els hi exigia. El colofó perfecte a la fi del curs escolar, la revenja contra la fèrria disciplina dels professors durant el franquisme. Perquè van desaparèixer, doncs, les fogueres de les ciutats? N’hem parlat amb Marta Contijoch, investigadora de l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà i coeditora juntament amb Helena Fabré de La ciutat de les fogueres. Els focs de Sant Joan i la cultura popular infantil als carrers de Barcelona (Pol·len Edicions)
El llibre La ciutat de les fogueres és una recerca de l’OACU. Com us vau plantejar la recerca metodològicament?
El projecte va ser un encàrrec de l’Ajuntament de Barcelona al Manuel Delgado, que va comptar amb l’ajuda econòmica de l’Institut Ramon Muntaner. Com a director de recerca, ell es va adreçar a unes quantes persones que cursàvem el Grau d’Antropologia. Es volia saber què havia passat respecte de la desaparició de les fogueres de Sant Joan a Barcelona. A partir d’un primer tanteig amb la gent de diferents barris, es van concertar entrevistes amb profunditat. Aviat ens vam adonar que l’estudi de les fogueres de Sant Joan revelava una problemàtica més àmplia: el joc infantil al carrer. No es podia entendre el declivi de les fogueres sense comprendre que els nens ja no jugaven al carrer.
De manera intuïtiva, potser pensaríem en altres causes. Us va sorprendre arribar a aquesta conclusió?
Sí, fins i tot la mateixa gent que vam entrevistar no era conscient d’aquest fenomen. Justificaven la desaparició dient “que ara hi ha més cotxes” o “que les havien prohibit”. Eren arguments molt recurrents, però que no se sustentaven amb la bibliografia que teníem al nostre abast. Al capdavall, les administracions sempre ha volgut prohibir, perseguir o fiscalitzar la festa. Ho estava fent el franquisme, però també ho havia fet la República i altres règims anteriors. És una qüestió que va més enllà de la ideologia.
Es tractava d’una persecució real, o en el fons es feia els ulls grossos?
La República havia prohibit algunes festes pel seu caràcter religiós. Fins als anys 60, el franquisme fins i tot les fomenta, tot i que tímidament. La dictadura volia demostrar que el poble estava més feliç i que podia celebrar amb llibertat les seves festes. La gran persecució de la festa de Sant Joan es viuria, de fet, amb els Ajuntaments democràtics. En diferents graus, però la prohibició va ser contínua.
Com s’explica aquesta fixació contra Sant Joan, que no passava respecte altres festes?
La festa és una revolta potencial. La diferència entre una foguera i una barricada és petita . A les administracions no els hi agrada que la gent recordi que té la capacitat de reunir-se i fer foc a cada cantonada de la ciutat. Potser un dia poden pensar que no volen apagar la foguera i tornar a casa, com passa per Sant Joan, si no quedar-se a oferir resistència contra una situació que consideren injusta. Dit això, el treball va demostrar que la presència de les fogueres de Sant Joan no s’explica per motius de classe. En tots els barris de Barcelona s’encenien aproximadament les mateixes.
Si no pot explicar-se la desaparició de les fogueres per causes urbanístiques, on hem de trobar l’explicació? Perquè els nens deixen de jugar al carrer?
No hi ha única explicació. De fet, la desaparició dels nens del carrer també evidencia que l’ús del carrer ha canviat pel conjunt de la societat. La canalla podia sortir a jugar perquè hi havia una xarxa informal d’informants. Quan els nens jugaven, eren vigilats pels veïns i les veïnes que els coneixien.
Perquè ja no existeix aquesta xarxa? Les causes, com et deia, són múltiples. Les famílies cada vegada són més nuclears. A més, les dinàmiques urbanístiques han provocat que molts avis i pares visquin en barris diferents, trencant els llaços familiars; un altre factor és la incorporació de les dones en el mercat laboral, que les va allunyar de l’espai públic. Tot plegat coincideix amb l’emergència dels esplais, que conceben el temps de lleure com un espai per a l’educació de l’infant. Quan els nens creaven els seus jocs, també s’educaven en valors. Ho feien, però, de manera autònoma, sense la supervisió directa d’un adult.
Era gaire diferent la manera com jugaven les nenes i els nens?
L’ús que fan de l’espai públic les nenes i els nens, encara avui en dia, no pot comparar-se. Els nois podien jugar al carrer i arribar a casa fins molt més tard. S’assumia que les seves germanes o amigues havien d’arribar abans per ajudar en les tasques de casa. Les nenes també jugaven, lògicament, però ho feien habitualment en àmbits privats: l’escala del bloc de pisos, l’eixida que pogués tenir la casa, etcètera. Quan sortien el carrer, s’esperava que no s’allunyessin gaire de la casa i que juguessin a jocs més tranquils que els nois: a nines, a gomes, a saltar corda…
I concretament durant la festa de Sant Joan?
Depèn molt de la colla en concret. En algunes les nenes només podien mirar com els nens recollien i amuntegaven la festa; en d’altres participaven en condició d’igualtat. Fins i tot a vegades esdevenien protagonistes de les trapelleries. Precisament perquè eren nenes, ningú s’esperava que fessin entremaliadures. Això la canalla ho sabia i se n’aprofitava per fer tot tipus de transgressions.
Quina opinió et mereix la celebració de la Flama del Canigó?
La Flama del Canigó no hauria aconseguit fogacitar les fogueres de Sant Joan si aquestes no haguessin entrat en declivi. És evident que l’Administració l’ha utilitzat aquesta nova expressió per a controlar la festa de Sant Joan, que és el que sempre havia volgut fer. Per això no vol dir que els significats socials de la Flama no tinguin valor. Els nens hi segueixen presents, però d’una altra manera. De fet, moltes de les entitats que hi participen són esplais. En les seves mans està que els nens hi participin més o menys activitament. No ens podem resignar a pensar allò de “qualsevol temps passat va ser millor”.
Guillem Carreras
