Amb la mort d’Albert Sans i Arís (1932), la cultura catalana perd una figura cabdal de la segona meitat del segle XX. Com a director artístic de l’Esbart Dansaire de Rubí (1955-1990), el coreògraf va ser protagonista de la incorporació de la dansa catalana en espectacles escènics. L’enterrament tindrà lloc aquest dijous (15.45 h) a l’església de Sant Pere de Rubí.
Carles Masjuan explica que l’Agrupament d’Esbarts Dansaires “ha rebut moltes mostres de condol, fins i tot de persones que no coneixien l’Albert personalment, però que li estaven agraïdes perquè han ballat moltes vegades les seves danses”. El president de la federació afegeix que Sans era una home “absolutament reconegut” per tots els esbarts. Entre la setantena de coreografies que porten la seva firma, destaquen el ball per a Marina (òpera d’Emilio Arteta estrenada al Liceu el 1968), Les gitanes de Rubí (1970) i l’adaptació del Llibre Vermell de Montserrat (1978). Sans també va assumir la direcció d’El Carnestoltes (1982), producció que va comptar amb la complicitat d’altres prohoms culturals, com ara Joaquim Serra, Manuel Cubeles, Jordi Nuñez o Agustí Cohí Grau.
Masjuan subratlla que el principal llegat de Sans és la dignificació de la dansa tradicional catalana: el rigor en l’execució dels dansaires, però també del vestuari, la música i l’escenografia. Des d’aquesta exigència, va demostrar que les danses tradicionals podien ser la matèria primera d’espectacles representants als escenaris més importants del país, i d’altra banda, que els balls populars podien endinsar-se en aquesta nova dimensió des del rigor documental, sense fer adaptacions coreogràfiques massa lliures. En una entrevista concedida a Tornaveu el 2012, Albert Sans confessava: “Sempre parteixo de la idea que un dansaire no és un ballarí. Els dansaires som la gent del poble que ballem”. Aquesta aproximació fidel però oberta de la dansa catalana es va plasmar en els treballs fets amb col·laboració d’Enric Majó, Maria Aurèlia Capmany, Lluís Pasqual o Fabià Puigserver.
Tota aquesta trajectòria l’ha fet mereixedor de l’apel·latiu mestre de mestres. Un dels seus deixebles, Lluís Calduch, recorda que gràcies a ell “la dansa d’arrel va assolir quotes d’excel·lència i prestigi reconegudes tant a casa nostra com internacionalment”. El director artístic de l’Esbart Ciutat Comtal entre 1979 i 2016 afegeix que Sans “demanava que fóssim rigorosos amb l’ensenyament de les seves coreografies, i ens recordava la responsabilitat de transmetre a les noves generacions la importància del rigor i el treball en la manera de ballar en català”. Des que va abandonar la direcció artística de l’Esbart Dansaire de Rubí, ha impartit formacions als esbarts que han volgut portar a plaça les seves coreografies.
Entre altres reconeixements, ha estat mereixedor de la Creu de Sant Jordi (1992) i a la Medalla d’Or del Mèrit de les Arts del Ministeri de Cultura (1993).
