El coreògraf i activista Manuel Cubeles i Soler ha mort a l’edat de 96 anys. Als seus biògrafs deixa un extens llegat a favor de la cultura popular i la defensa de la llengua catalana. El seu nom és una referència obligada per comprendre la recuperació dels esbarts catalans, la revaloració de la dansa catalana com a expressió artística, i l’inici de les emissions en català per ràdio i televisió. En reconeixement a aquesta trajectòria, va rebre l’any 1990 la Creu de Sant Jordi.
Nascut el dia de Nadal de 1920 a Barcelona, Cubeles estudia comerç i comptabilitat. Com a aprenent a la Fundació Metge, comença a relacionar-se amb personalitats com Pompeu Fabra, Francesc Cambó, Joan Esterlich o Nicolau d’Olwer. El pas per la fundació reafirma el seu compromís amb l’activisme cultural, que durant els primers anys de la postguerra el duria a fundar l’Esbart Verdaguer, l’Esbart de Sarrià, l’Esbart Marboleny (1947), i contribuí en la fundació de l’Obra del Ballet Popular (1948).
En un context polític tan advers per la cultura popular, la creació d’aquests esbarts s’endevina com una possibilitat per recuperar i crear noves danses catalanes, però també com a plataforma de llançament d’alguns ideòlegs opositors al règim: Josep Benet, Aureli Maria Escarré, Alexandre Cirici o Jaume Picas, entre altres. Malgrat ser àmpliament reconegut com a coreògraf, i haver aconseguit portar la dansa a escenaris (com el Liceu) que tenia vetats, Cubeles concep els esbarts com una eina de normalització cultural. “La dansa per ella mateixa no m’interessaria, si no fos també un gran instrument per fer País”, afirmava en una entrevista concedida a Pere Baltà.
Decidit en l’empeny de recuperar aquesta normalitat, Cubeles també jugar un paper decisiu en l’obertura de l’espai comunicatiu català. Va ser cap de producció de Teatre Català (1964), el primer programa en català produït per Televisió Espanyola de Barcelona. Malgrat no disposar pràcticament de pressupost, s’implica tossudament en l’èxit d’una proposta que obria una nova escletxa cultural, escollint personalment les obres que serien emeses i contribuint a revertir la situació paupèrrima que la dramatúrgia catalana havia sofert fins als anys 60. Durant la mateixa dècada, Cubeles seguirà treballant en la consolidació del català en el naixent espai mediàtic. Promou Mare Nostrum (1967-73), el primer magazín divulgatiu que pot sentir-se en la llengua d’Ausiàs March, i treballa a Ràdio 4 en les primeres emissions en català durant el franquisme.
Manuel Cubeles serà recordat per totes les dades biogràfiques esmentades en aquest article, però esperem que també per la importància que atribuïa a la cultura popular en la resistència política del país. Serveixin aquestes paraules recollides al llibre d’entrevistes L’altra resistència com a exemple del seu pensament:
“La gent de la cultura popular som la terra on s’ha arrelat aquest País. Va ser la cultura del poble la que va promoure la nostra Renaixença. Cal que ho entengui tothom, perquè sense això no s’entén aquest poble. Com diu el professor Joaquim Molas, mai s’entendria Catalunya si no s’estudiés la Renaixença. L’Amades era producte de l’Ateneu Enciclopèdic Popular. En Joan Alavedra havia nascut al Raval, fill d’un carnisser del carrer de les Tàpies. En Foix feia teatre al Centre Parroquial de Sarrià. En Joan Miró va sorgir de l’Escola d’en Galí… Tots plegats són la cultura feta des del poble. Gràcies a ella, Catalunya pot autoregenerar-se constantment, assimilant tota la gent que ens ha arribat d’altres cultures. Als ateneus no et preguntaven d’on venies. Et deien “Aquí hi ha això, vols col·laborar-hi?”
Descansi en pau.
