Sí. Han estat diverses les activitats que m’hi han relacionat. Com a cronista casteller al Noticiero Universal (entre els anys 1973 i 1976) i a La Vanguardia des del 1987 al 1991 i com a membre de la Colla Castellers de Vilafranca (des de 1970),
Les vostres cròniques periodístiques les heu qualificat de “contra natura”
Cert. En aquells temps havíem de fer les cròniques en castellà, amb la dificultat que comportava denominar aspectes castellers tan característics com carregar, descarregar, enxaneta… A finals dels anys vuitanta, però, vaig aconseguir de fer les cròniques en català per a La Vanguardia. A començaments dels noranta vaig plegar perquè cada cop es donava menys importància a les cròniques dels castells.
Nogensmenys, ben aviat comencen a estar “de moda” els castells. Què és el que va originar aquest fenomen?
Plantejar-se nous reptes, sobretot. Fer castells dels que la història no parlava fins aleshores, tot i que s’ha de reconèixer que a partir de 1981 s’aconsegueixen castells de nou pisos, però no és fins a la dècada dels anys norantes que s’aconsegueix el primer castell inèdit, la torre de nou amb folre i manilles. Un esdeveniment històric i un revulsiu que generà un procés de canvi i d’expansió del fenomen casteller.
Després varen venir nous castells…
Sí, superant el sostre que hi havia fins aleshores i arribant a construir castells de deu pisos.
Per on van les innovacions que actualment està fent el món casteller?
Avui per avui no es planteja tant l’augment de pisos, sinó desenvolupar tot un seguit de variants noves, com el tres de nou amb folre i l’agulla, la torre de vuit sense folre, el quatre de nou sense folre, la torre de nou amb folre -castell que ara per ara es considera el castell més difícil de tots els que s’han fet. Tots són castells que anomenem de gamma extra.
Quan comencem a destacar els Castellers de Vilafranca?
La colla neix el 1948. Durant aquests primers anys experimenta una oscil·lació fins al punt que el 1957 gairebé desapareix. No és fins l’any 1965 que la colla actua a la diada castellera principal de la Festa Major de Vilafranca. El 1987 construeix els primers castells de nou. A partir d’aquesta data, la colla es consolida i a partir del 1995 s’inicia l’enlairament definitiu de la colla.
Encara recordem els assajos a la plaça de Sant Joan.
Sí. Abans de tenir seu social. D’alguna manera era la manera tradicional i “romàntica”, perquè aleshores els castellers no teníem seu social. La Societat Coral El Cor del Penedès ens va deixar un espai per als aspectes burocràtics i per guardar-hi la roba, la plaça davant la capella de Sant Joan es va convertir en el lloc d’assaig. He de dir també que alguns dels assajos hivernals es feien dins d’aquesta capella.
1984 és l’any de l’aposta per tenir seu social pròpia.
Ha estat la gràcia de la consolidació i el desenvolupament de la colla. La seu social ha estat l’aglutinador de l’entitat. Ara els assajos són un goig.
A Vilafranca hi ha més colles castelleres, però.
Cert. Actualment som tres les colles castelleres a la ciutat. Els Xicots de Vilafranca, la Jove dels Xiquets de Vilafranca i nosaltres.
Parlem del “territori comanxe”
Bé, és una manera amable de identificar aquells territoris on no hi ha hagut tradició castellera.
Ara bé, jo crec que caldria diferenciar tres casos. L’un, els castells sorgits dins de la Catalunya Vella, com les colles de Berga, d’Olot, de Solsona, de Figueres… Són gent acostumada a veure castells en directe o bé en retransmissions televisives. L’altre serien les colles que existeixen a Mallorca i a la Catalunya Nord, i un tercer cas serien les colles que es van crear a Xile i a la Xina.
Darrerament han sortit tot un seguit de temes polèmics, com poden ser els concursos, la publicitat a les camises, la identificació dels castells com un esport…
Anem a pams. Pel que fa al tema del concurs, únicament els Minyons de Terrassa i durant una època també els Bordegassos de Vilanova han manifestat la seva disconformitat en fer-lo. Jo crec que les opinions i valoracions han anat evolucionant amb el temps. Quan es van crear era per incentivar i popularitzar-los. Parlo dels concursos dels anys trenta de Tarragona, dels de Can Jorba a Barcelona els anys seixantes… i el de Tarragona a partir de l’any setanta. Fins fa ben poc, el lloc on es feia el concurs de Tarragona no deixava de ser l’antítesi de la cultura catalana (plaça de braus). Tanmateix, vista la seva evolució i tenint en compte l’actual moment, considero que és tracta d’una diada important. I com a vilafranquí, pel fet que ja en portem vuit o nou de guanyats i sis de consecutius… plantejar-se la renúncia es fa una mica complicat.
La publicitat.
Els seus inicis va sorgir com a identificació diferenciadora, ja que l’única colla coneguda era la dels Xiquets de Valls i per tal de diferenciar-se algunes colles van incorporar a les seves camises en un lloc ben visible el nom de la seva població. El que inicialment es tractava d’identificar la població evolucionà vers la incorporació de publicitat comercial, de patrocini. Actualment la publicitat ha vingut en forma de folres polars… però no encara a les camises. La Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya va arribar a un acord de moratòria pel que fa aquest tema.
El tema esportiu.
Aquest debat no és nou. Personalment considero que els castells són un fenomen plenament de cultura popular i a més el més exportable que tenim. Nosaltres, els castellers, continuem dient “assajos” i no “entrenaments”, tot i que considero que hi ha d’haver un cert rigor. Però de cap de les maneres no hem de considerar-ho un esport. Ens equivocaríem molt.
Parlem d’altres facetes vostres… Com a vilafranquí heu estat administrador de la Festa Major…
La Festa Major de Vilafranca està organitzada tradicionalment pels administradors, que són nomenats per l’Ajuntament, i la seva funció és la d’organitzar tota la festa major de l’any. Com a vilafranquí ha estat un honor poder-ho ser. A més, el 2001 vaig ser-ne el pregoner.
Un altre centre d’interès personal està relacionat amb el món dels gegants.
Ja des de petit he estat captivat per aquest món, començant pels de la meva vila. Arran de l’interès del meu fill gran per aquest món dels gegants, vàrem anar visitant les trobades de gegants que s’organitzaven. A partir d’assistir a la Trobada Internacional de Gegants a Matadepera, una cosa tan senzilla com era anar a veure gegants es convertí en una afició que entre d’altres coses m’ha servit per poder conèixer més íntimament el nostre país i també ha estat un bon motiu per viatjar a l’estranger. Actualment dec tenir entre vuit i nou mil gegants fotografiats per mi i aplegant les fotografies que he anat aconseguint dec estar a la ratlla dels deu mil gegants fotografiats, tant del país com de fora. Aquest material de moment el tinc arxivat.
Per acabar, ens agradaria parlar d’una altra faceta vostra. Sou president de l’Associació Amics de l’Alguer.
Es tracta d’un tema una mica controvertit. De fet m’involucro perquè el 1978 els Castellers de Vilafranca vam participar a una Setmana Catalana que es va fer a Ginebra. Arran d’aquesta experiència vàrem fer la proposta de repetir-la a l’Alguer, i aprofitant que una delegació d’algueresos assistia a les Festes de la Mercè d’aquell any, vàrem poder fer una trobada a l’Alguer i compartint a mitges les despeses de viatge. Els anys 1979 i 1980 vaig tornar a l’Alguer i va ser en aquest període que es va fundar a Barcelona l’Associació d’Amics de l’Alguer. Jo en sóc president des de fa uns quatre anys.
Per què dieu que és un tema una mica controvertit?
L’any 1984 es creà l’Obra Cultural de l’Alguer. És també en aquella època que Òmnium Cultural hi creà una sucursal, acció una mica estranya ja que ja existia una entitat com l’Obra Cultural de l’Alguer. I per acabar-ho d’adobar en aquests darrers anys es crea la Delegació de la Generalitat a l’Alguer. Tot plegat una situació ben confosa.
Quin futur hi veieu?
Els que auguraven una desaparició de la cultura catalana a l’Alguer s’han equivocat. Malgrat que la situació no sigui la que seria desitjable, hi ha una presència de la cultura catalana força destacable. Seria desitjable, però, que tot plegat donés un tomb.
En aquest sentit des de l’Ens de l’Associacionisme Cultural de ben segur que hi podem influir.
Joan-Ramon Gordo i Montraveta
