El cant coral a Catalunya, des de quan està present i es practica?
Si deixem de banda que probablement cantem en grup des dels orígens dels temps i que en qualsevol cas les capelles de música vinculades al culte cristià existeixen des de fa segles i ens centren en el cant coral associatiu (per dir-ho d’alguna manera) haurem de recular cent cinquanta anys i a la figura referencial de Josep Anselm Clavé, que va crear un moviment de societats corals que són les precursores de les corals actuals.
Des del vessant sociològic, quin ha estat el seu procés i desenvolupament?
Des de les societats corals de Clavé fins a dia d’avui hi ha hagut molts moviments i corrents diferents que han anat configurant el nostre present. Herència d’aquest passat dinàmic i canviant són les diferents maneres que tenim de denominar corals en aquests moments a Catalunya: capelles, escolanies, societats corals, orfeons, corals, cors o grups vocals són maneres diferents de designar un grup de gent que canta de forma conjunta i coordinada. Aquesta diferències sovint ens ajuden a identificar quan i com van néixer els cors i quin era –si més no en el seu origen– el tipus de repertori que cantaven.
Quina és la situació actual del cant coral a Catalunya?
Actualment es canta més que mai a Catalunya i això vol dir que es canta bé i es canta malament en molts llocs i en circumstàncies diferents: es canta en les més de set-centes corals federades, es canta en altres cors no federats, però també es canta a les escoles, a les escoles de música i conservatoris, als casals de jubilats, a les parròquies i fins i tot a televisió.
A Europa som un referent de poble que canta. Som un model de cors inclusius, que cohesionen la societat, que contribueixen a la consolidació de la llengua, a la defensa de la nostra cultura, al coneixement del nostres patrimoni.
Tenim moltes corals i en tenim de bones i de molt bones. Cada cop hi ha més corals que guanyen premis internacionals, prova del bon treball que s’està fent, assaig rere assaig.
Els directors catalans han ocupat i ocupen les places de directors titulars dels principals cors professionals de l’estat espanyol.
Comparats amb altres països potser tenim pocs cors professionals i poques programacions corals en els principals auditoris. Això també és quelcom que tendeix a millorar. Cada estiu hi ha més concerts corals (de cors catalans i estrangers) en els festivals internacionals de música.
I finalment, des de l’any passat tenim una eina imprescindible per a la normalització coral del país. Tenim el Cor Jove Nacional de Catalunya que servirà per formar al més alt nivell els nostres cantaires.
El cant coral forma part del que es coneix com a associacionisme cultural. Quina valoració en fas?
L’associacionisme forma part de l’ADN del moviment coral a Catalunya. Des de Clavé fins ara, els cors s’han organitzat com a associacions (sovint no només corals sinó amb activitats de tota mena) i en federacions. Finalment, fa disset anys es va crear la confederació coral catalana que és el Moviment Coral Català.
És bonic veure com a Catalunya cada tipologia de coral ha creat la seva federació per donar resposta a les seves necessitats i especificitats (des de les corals infantils amb el SCIC fins a les de Clavé, amb la FCC, des del Pueri Cantores FCPC fins a les corals juvenils amb CJC, i així fins a les set federacions que l’integren). I sobretot m’emociona veure com des del primer dia s’ha volgut donar, dins de la confederació, els mateix tracte en obligacions i drets a cadascuna d’aquestes federacions, indiferentment del nombre de cors que les integrin. Cada una d’elles aporta una sensibilitat i una riquesa a la confederació, perquè cada federació treballa per fer progressar, des del coneixement directe, el seu sector.
Com quantifiqueu el seu impacte, tant pel que fa al nombre de practicants, com a la distribució geogràfica, com a la tipologia, com des del punt de vista econòmic?
Tot i que no tenim dades globals (de fet estem treballant en un gran estudi sobre la pràctica coral a Catalunya, dins i fora de les federacions) sí que sabem que les federacions catalanes representen més de set-centes corals amb un total de més de trenta mil cantaires. Estimem que aquesta xifra es pot duplicar o triplicar, però haurem d’esperar al resultat d’aquest estudi que esmentava.
Hi ha corals a totes les comarques, jo m’atreviria a dir que a tots els pobles i ciutats de Catalunya es canta en grup (d’una forma o una altra). Hi ha pobles que potser no tenen escola de música però n’hi ha ben pocs que no tinguin coral. I de fet hi ha moltes escoles de música municipals o privades que han nascut a partir d’una coral.
Hi ha tota mena de cors i sobretot per a totes les edats. Però el que és encara més important és que hi ha moltes corals que tenen diferents grups segons l’edat (un o diversos grups infantils, un grup de joves i un o diversos cors d’adults) i d’altres que canten tots junts sempre.
Quins aspectes identificaríeu que us sembla que haurien de millorar?
Hi ha molt de camí per arribar a una normalitat coral del país. Hi ha feina a tots nivells, a nivell d’excel·lència, a nivell d’accessibilitat, de formació i professionalització, etc. I està clar, a jutjar per les opinions que Joan Barril expressa en el polèmic article que citàveu, hem de millorar molt pel que fa a la comunicació. De fet, setmanes abans que es publiqués l’article de Barril, els presidents de les federacions corals de Catalunya vam acordar dedicar l’edició d’enguany de la Convenció 2014 del Cant Coral a Catalunya que se celebrarà el dia 18 de gener al Museu de la Música de Barcelona a la qüestió del “Cant Coral i Mitjans de Comunicació”.
Quina valoració feu del programa televisiu “Oh Happy Day” que s’està emetent actualment per TV3?
És un programa que ha tingut un bon resultat d’audiències i que haurà contribuït decisivament a la promoció dels grups que hi han participat.
Hem trobat a faltar més pluralitat en el format i en el tipus de repertori i sobretot hem trobat a faltar que no es dediqués ni un minut per programa a explicar què és i què representa el cant coral a Catalunya. Resulta que a Espanya i a Europa som un referent i un model a imitar, sobretot en la dimensió social i participativa, i a Catalunya no en som conscients. És una llàstima que no s’hagi aprofitar aquesta oportunitat. La bona noticia, però, és que els bons resultats d’audiència imagino que ens portaran una segona temporada en la que espero que la Corporació esmeni aquest aspectes i altres que segur que ells hauran detectat que poden millorar-se.
Joan-Ramon Gordo i Montraveta
2
1
