Gairebé mig segle després de la seva mort han aparegut dos llibres explicant la seva trajectòria. Per ordre cronològic de publicació: Rossinyol que vas a França d’Antònia Pallach Juvé -que el subtitula “Memòries d’una filla de l’exili” (Rúbrica Editorial) i Josep Pallach, política i pedagogia de Joan Safont (Pòrtic), amb un subtítol que podria ser títol: “L’esperança truncada del socialisme català”. Els dos llibres són perfectament complementaris; si l’Antònia Pallach novel·la conversant amb ells la destacada actuació dels seus pares en dues guerres i ens explica en primera persona la duresa de l’exili, com poques vegades s’ha fet, en Joan Safont ens acompanya en una visita panoràmica per la vida de Pallach, portant-nos a la conclusió que l’onze de gener de 1977, va ser un mal dia per la democràcia i també per Catalunya.
Aquell dia no només se’n va anar un gran home, també un líder carismàtic dotat d’una gran visió prospectiva fonamentada en la mateixa experiència: fill d’un regidor republicà de Figueres: membre de la Lleva del Biberó que, només iniciar-se la guerra, se’n va al front sense ser cridat a files i ha de tornar reclamat pel pare, en no tenir edat per lluitar; militant de la defensa del patrimoni cultural quan el fanatisme es dedica a cremar esglésies, mestre d’infants a Roses quan el port era un espai estratègic per als subministres de la República; membre de les joventuts del Bloc Obrer i Camperol compartí tribuna amb Andreu Nin; amenaçat per l’estalinisme com el mateix Nin, va passar el Pirineu en la retirada de l’exèrcit republicà; quan surt dels camps de concentració de Cotlliure s’uneix a la Resistència de la qual acaba sent un membre destacat; guanyada la Guerra Mundial promou al costat de Josep Rovira el Moviment Socialista de Catalunya en la direcció del qual el succeirà, com el succeí com a cap del Front de la Llibertat, l’organització que facilitava la sortida de França dels aviadors que eren abatuts per les bateries antiaèries de l’exercit nazi…
No és estrany que tornés de l’exili amb Teresa Juvé, la seva dona, convertit en un mite. Ella va tornar discretament; els partidaris del seu home vam trigar a descobrir que havia realitzat importants missions; enllaç de la Resistència com a oficial de l’exèrcit secret de l’interior que comandava De Gaulle. Ho explicà al magnífic relat Aiguamort a la ciutat (Rúbrica Editorial) que, segons dos membres del jurat del Premi Nadal del 1962 al que es presentà, van fer públic que: “Era la millor novel·la entre les presentades”, contrariant un veredicte imposat pel sistema.
La Teresa complia 104 anys el passat divendres dia 7, quan la seva filla presentava al Prat Rossinyol que vas a França, en un acte que tenia la presència de Josep Rull, president del Parlament de Catalunya. Hi vaig intervenir en condició de prologuista i també per esbossar la relació que va tenir Josep Pallach amb la ciutat del Prat, quan seguint la seva estratègia d’aprofitar les escletxes de llibertat que es produïen en les estructures del règim franquista, va promoure el que Joaquim Ferrer va definir com el Moviment de Regidors Democràtics, iniciat en paral·lel al Prat i a Terrassa, la ciutat del president Josep Rull.
Quan els universitaris catalans no podien cursar ciències polítiques, sociologia, periodisme, psicologia… –carreres que el règim havia condemnat a l’ostracisme per la seva incidència política- Pallach intuí que a l’extensa xarxa de l’associacionisme cultural que existia a Catalunya hi podia haver el caliu des d’on promoure vocacions de servei públic. En aquell moment al Prat havia estat clausurat l’ateneu Joventut Unida Pratenca, que havia desenvolupat durant uns cinc anys una intensa activitat prodemocràtica. Des d’allà es va impulsar a les eleccions municipals del 1966 una candidatura pel terç familiar que va encapçalar Josep Ferret i Pujol, net del doctor Pujol, l’alcalde que havia proclamat la República, i un altre net, Pere Ferret, era vicepresident de la junta de la qual vaig ser primer president. A Terrassa, el brot democràtic sorgí al centre social del barri de Les Arenes, des d’on presentà candidatura Joan Barenys, posteriorment, culminant l’estratègia, també candidat a procurador en Corts. Barenys va ser elegit pel terç familiar, mentre que a mi m’elegien, sense presentar-me, pel terç corporatiu en una operació que l’únic regidor amb qui tenia amistat qualificà de “trampa saducea”, atès que em volien coaptar per neutralitzar el moviment que s’havia iniciat.
L’elecció de Barenys va ser impugnada en un intent d’impedir la presa de possessió i jo em vaig desmarcar des de les pàgines del periòdic local (del que en aquell moment era redactor en cap) denunciant la brutalitat policial contra les manifestacions en pro de la democràcia, que em portà davant d’un tribunal militar. Ambdues causes van acabar bé i en Pallach no va trigar en alliçonar-nos sobre la importància estratègica de les respectives actes de regidor; si ho sabíem fer, podríem convertir-nos en un clar referent per a l’estratègia d’introduir en les corporacions municipals demòcrates vinculats a l’associacionisme cultural.
El 1973, quan es van convocar eleccions municipals, encara amb la Ley de Régimen Local franquista, insòlitament només Terrassa i El Prat, van ser dividides en districtes per evitar el que hagués estat un referèndum. Les respectives victòries van estendre el moviment a les capitals de província i a prop d’un centenar de pobles i ciutats. No vam trigar a reunir-nos en una trobada que es va fer a Banyoles (1975), on vam signar el primer manifest demanant eleccions municipals democràtiques.
La presentació del llibre d’Antònia Pallach, amb la presència del president Rull, va restablir un antic pont entre dues ciutats, entre l’exili interior i l’exterior, i també entre dues figures capitals de la política catalana, quan el president del Parlament corroborà una afirmació del president Pujol, dita des de l’admiració cap al polític desaparegut: “Si Pallach hagués viscut potser jo no hagués estat president de la Generalitat”. Només uns quants, que vam col·laborar amb ells, sabem de la consideració que l’un i l’altre es professaven i que, el centreesquerra que, en aquells moments, hagués sorgit entorn dels dos, semblava imbatible.
Però la història és la que és i no la podem interpretar de cap altra manera; com Joan Barenys fa ja molts anys que ens va deixar i jo encara soc aquí complint el deure d’explicar com aquella revolta cívica que ideà Pallach va aconseguir burlar la dictadura.
